El senyor Miró comet adulteri (1)

Després de contemplar a l’hora de la sobretaula una pel·lícula amb la Kristin Scott-Thomas, el senyor Miró s’adona que ha complert 50 anys i mai no ha comès adulteri.

Fins el moment, el senyor Miró s’havia cregut propietari d’una vida raonablement feliç: durant la seva joventut va fer una mica el boig, va picar per aquí i per allà, va tenir un parell de xicotes de poca durada i ara fa 22 anys que és casat amb la Natàlia, té dos fills gairebé autònoms dels que no té més queixa que la que es deriva de la seva joventut, una casa de propietat, una feina que, si no és apassionant, li permet almenys viure sense ofecs. El senyor Miró es canvia el cotxe cada cinc o sis anys, fa poc ha fet reformar la cuina i la seva darrera joguina és una pantalla plana de 48 polzades que li permetrà no acostar-se mai més a una sala de cinema. També coneix una mica de món: amb la muller han estat a Venècia, a Londres, a París i recentment van fer un safari lleugerament desastrós a Tanzània. Reconeix, però, que on es troba millor és a l’apartament que tenen a Torredembarra. Sí, és pot afirmar que ha dut una vida plena i satisfactòria, però ara es pregunta si no haurà estat en excés convencional i s’haurà perdut alguna experiència interessant per culpa del seu conformisme. No deu ser casual que tradicionalment hom es refereixi a l’adulteri com “tenir una aventura”. Ell no ha estat mai gaire aventurer, un fet que de vegades l’avergonyeix sense saber-ne el perquè. En tot cas, es troba en la edat ideal per cometre’l; segons ha sentit dir, a la cinquantena molts homes perden el cap per ballarines 30 anys més joves. Si s’espera una mica més, als ulls de la societat semblarà un vell verd, cosa que l’horroritza.

Com que el senyor Miró és metòdic i li agrada fer les coses bé, se’n va a l’estudi i llegeix al diccionari la definició d’adulteri. “Violació de la fidelitat conjugal”. Res més. Sembla senzill. Tècnicament, seria suficient anar un dia a un prostíbul i pagar una maturranga i amb això ja hauria complert. Però, tot i que està segur que hi ha professionals molt competents, de físic no necessàriament vulgar i fins i tot de tracte agradable, la sordidesa mercantil de la idea el fa recular. No, cal que sigui una història més natural i, si pot ser, amb un puntet romàntic, aquell clic d’atracció que sorgeix entre dues persones i que, no se sap com, els aboca l’un en braços de l’altre.

Ja posat a la feina, veu que li falta l’ingredient principal, cal trobar una dona. Té clar que a la seva edat i en les seves circumstàncies, no ho té fàcil. No s’imagina esmunyint-se d’amagat en discoteques, clubs de solters o sales de ball que són l’antesala del geriàtric. Descarta amb una esgarrifança fer prospeccions al cercle familiar o entre les amigues de la Natàlia, àmbits on les estratègies d’ocultació podrien ser força complicades. Pensa llavors en les noies del despatx.

El catàleg és ampli i no pot negar que hi ha per tots els gustos. D’entrada deixa fora la Maria Montserrat, la Cori i la Mercè. Si ha d’enganyar la Natàlia, que sigui amb una dona més jove, aquestes són les regles. Ben mirat, la Maria Montserrat, tot i que li cau molt bé, deu d’estar a punt de jubilar-se. Per un cop que comet adulteri, ha de picar més alt. La Verònica i la Maite les troba massa joves, són de l’edat de la seva filla o poc més, deuen de tenir al seu abast un munt de nois amb la testosterona ben posada, més que suficient per mantenir-les satisfetes. A més, no es creu amb prou energia per aguantar la seva idea de diversió, on té entès que hi intervenen substàncies psicotròpiques, nits en blanc de ball frenètic, esmorzars en cafès macrobiòtics, i caps de setmana low-cost a Berlín.

Per eliminació li han quedat tres candidates. La bleda de la Rosi, poc atractiva, i amb una conversa que va plena de les anades i vingudes del seu estimat maridet. L’esquerpa i misteriosa Irene no pot negar que té un punt d’atractiu, però no sembla d’accés fàcil. Algú, potser en Jordi, li va insinuar que és lesbiana. El senyor Miró no es veu amb cor ni ganes d’emprendre tasca tan heroica com la de canviar les tendències sexuals de ningú. I llavors hi ha la callada i eficient Cecília.

Cecília i adulteri semblen dos conceptes antitètics, però quan més voltes hi dóna, més sentit té. Ara que hi pensa, creu recordar que la Cecília és una dona separada. Per la seva timidesa no és fàcil que trobi un nou company d’avui per demà. De sobte li ve a la memòria un dia que es van quedar treballant fins tard, només ella i ell al despatx. Darrera dels finestrals de l’oficina s’escenificà un crepuscle espectacular, amb núvols, llum indirecta i colors de Hollywood, i ella, que minuts abans, s’havia tret les sabates, s’apropà als vidres i digué simplement, “No et sembla preciós?” El senyor Miró no recorda com era de vermell el crepuscle, però no ha oblidat els seus peus descalços entelats per unes mitges de color tabac. Torna a veure els seus talons enfosquits, el genoll esquerre recolzat a l’ampit de la finestra. S’imagina la cara de Cecília i els seus ulls somiadors. Una dóna més atractiva del que ella mateixa es pensa, una manca d’autoestima que li podria fer les coses més fàcils. El senyor Miró nota un estremiment a l’entrecuix.

(........)