Kombray

“Molt de temps vaig anar al catre amb les gallines. De vegades, quan apagava la candela, els ulls se’m tancaven tant de pet, que no tenia temps ni de dir: “M’estic quedant fregit”. I trenta minuts més tard, ja estava amb els ulls com plats menjant-me el coco perquè tenia ganes de clapar. I volia tancar el còmic que em pensava que tenia a les mans i apagar el llum. I és que mentre clapava m’havia estat esprement la neurona sobre el que havia llegit, però aquestes menjades de tarro eren tope rares. M’havia entrat la paranoia que el tebeo parlava de menda, de jo o d'un mateix: un bareto, la penya, la batussa entre el Paco i el Litus. Aquest mal rotllo durava encara uns segons després de despertar-me; m’ho empassava tal qual, però era com si les lleganyes no em deixessin veure que la candela estava out. Després començava a capiscar-ho, com si m’haguessin implantat els pensaments d’una vida anterior. L’aventura del tebeo podia ser la meva o no; ja passava d’ella, se m’en fotia. Quan tornava a guipar-me, flipava pepinos per trobar-me a les fosques. Molava, no dic que no, s’estava tope guai, encara que no entenia una merda. Quina hora era? Sentia el pito dels trens, allà a la quinta punyeta, com si cantessin els ocellets del bosc, i t’adonaves que tot quedava tope lluny. I m’imaginava un paio que caminava cap a l’estació, content perquè fotia el camp. Apa, que us bombin!”

—Escolta, això no em sona gens a Proust. Vols dir que no t’han passat un virus a l’e-book?