Charles Lutwidge Dodgson, matemàtic

Charles Dodgson va centrar gran part de la seva vida a Oxford. Malgrat el seu títol de reverend no sembla que sentís gran inclinació per les tasques eclesials, més enllà de fer algun sermó molt de tard en tard. Per tant, des dels 23 fins gairebé els 50 anys (1855-1881) la seva ocupació principal fou la de professor de matemàtiques. Pels testimonis recollits d’alguns dels seus alumnes, no sembla que fos gaire apreciat i els diaris de Carroll, amb queixes freqüents sobre la ingratitud de la docència, revelen que el desinterès era mutu.

El seu amor per la paradoxa el podia conduir a proposar problemes com el següent: “Si 10 obrers aixequen una paret en 9 hores, quant trigaran 300.000 obrers en construir la mateixa paret?” Si es responia (correctament) que ho farien en poc més d’un segon, Dodgson replicava que seria físicament impossible que 300.000 persones poguessin accedir simultàniament a l’esmentat mur. Si bé els amants de Carroll podem trobar graciós el seu estirabot, no crec que els seus alumnes poguessin evitar la sensació que els prenia el pèl.

En les seves hores de lleure Dodgson escrigués diversos assaigs matemàtics. Tot i que el seu biògraf Morton N. Cohen el considera un apreciable teòric, em sembla que l’encega l’amor que senten alguns autors pels seus autobiografiats. Una de les qüestions que més va obsedir Dodgson al llarg de la seva vida fou la reescriptura didàctica dels “Elements” d’Euclides. No hi ha dubte que els “Elements” és un dels llibres més importants de la nostra cultura (jo el posava al Top-10, mira que et dic); però en ple segle XIX, quan s’estaven començant a investigar les geometries no euclidianes, no es pot dir que el reverend es situés precisament a l’avantguarda de la seva matèria. Dedicà altres escrits a discernir la divisibilitat de certs números o a establir algorismes per fer divisions llargues o calcular determinants de forma més ràpida. Purs receptaris de cuina, que els ordinadors actuals han convertit en obsolets. Corre una anècdota, tan apòcrifa com divertida, segons la qual la reina Victòria, entusiasmada pel primer llibre d’Alícia, li demanà que li dediqués la seva següent obra, la qual fou “Condensation of Determinants, Being a New and Brief Method for Computing Their Arithmetical Values”.

El seriós professor de matemàtiques Dodgson va fer algunes concessions al seu “alter ego” Carroll en textos breus i capriciosos com “El que la tortuga digué a Aquil·les”, sobre la famosa paradoxa de Zenó. I encara que actualment més d’un artista conceptual se l’ha apropiat, fou ell qui plantejà el cèlebre dilema entre el rellotge aturat i el que retarda un minut cada dia. Quin preferiu? Penseu-ho dues vegades, perquè el rellotge aturat marca l’hora exacta dos cops al dia, mentre que l’altre trigarà gairebé quatre anys en tornar a fer-ho.

El text més llarg en aquesta categoria és “A Tangled Tale” (o “Un conte embolicat”). Consta de diversos capítols (o nusos) en els quals es plantegen problemes matemàtics barrejats amb una narrativa dilatòria i suposadament graciosa. En la meva modesta opinió, millor oblidar-ho tot plegat. Encara així, Leopoldo Panero va fer l’any 1975 una compilació sota el títol de “Matemática demente” (Tusquets) que encara es pot trobar a les llibreries. A la portada una tortuga ens pregunta: “¿Tú amas a Euclides?” Pel meu gust, en Panero es passeja massa descordat pel llarg pròleg, on escombra cap a casa i connecta Carroll amb gent com Deleuze i Artaud. Segurament ningú no deixaria que ho fes ara mateix. Jo almenys no li ho permetria. La resta del llibre és aconsellable, si teniu el cervell flexible i accepteu algunes llibertats de traducció; però, per a mi, l’edició dels pocs textos salvables del Carroll matemàtic, encara està per fer. I no s’hi val que digueu que la faci jo.