divendres, 14 de maig de 2010

Charles Lutwidge Dodgson, matemàtic


Charles Dodgson va centrar gran part de la seva vida a Oxford. Malgrat el seu títol de reverend no sembla que sentís gran inclinació per les tasques eclesials, més enllà de fer algun sermó molt de tard en tard. Per tant, des dels 23 fins gairebé els 50 anys (1855-1881) la seva ocupació principal fou la de professor de matemàtiques. Pels testimonis recollits d’alguns dels seus alumnes, no sembla que fos gaire apreciat i els diaris de Carroll, amb queixes freqüents sobre la ingratitud de la docència, revelen que el desinterès era mutu.

El seu amor per la paradoxa el podia conduir a proposar problemes com el següent: “Si 10 obrers aixequen una paret en 9 hores, quant trigaran 300.000 obrers en construir la mateixa paret?” Si es responia (correctament) que ho farien en poc més d’un segon, Dodgson replicava que seria físicament impossible que 300.000 persones poguessin accedir simultàniament a l’esmentat mur. Si bé els amants de Carroll podem trobar graciós el seu estirabot, no crec que els seus alumnes poguessin evitar la sensació que els prenia el pèl.


En les seves hores de lleure Dodgson escrigués diversos assaigs matemàtics. Tot i que el seu biògraf Morton N. Cohen el considera un apreciable teòric, em sembla que l’encega l’amor que senten alguns autors pels seus autobiografiats. Una de les qüestions que més va obsedir Dodgson al llarg de la seva vida fou la reescriptura didàctica dels “Elements” d’Euclides. No hi ha dubte que els “Elements” és un dels llibres més importants de la nostra cultura (jo el posava al Top-10, mira que et dic); però en ple segle XIX, quan s’estaven començant a investigar les geometries no euclidianes, no es pot dir que el reverend es situés precisament a l’avantguarda de la seva matèria.
Dedicà altres escrits a discernir la divisibilitat de certs números o a establir algorismes per fer divisions llargues o calcular determinants de forma més ràpida. Purs receptaris de cuina, que els ordinadors actuals han convertit en obsolets. Corre una anècdota, tan apòcrifa com divertida, segons la qual la reina Victòria, entusiasmada pel primer llibre d’Alícia, li demanà que li dediqués la seva següent obra, la qual fou “Condensation of Determinants, Being a New and Brief Method for Computing Their Arithmetical Values”.

El seriós professor de matemàtiques Dodgson va fer algunes concessions al seu “alter ego” Carroll en textos breus i capriciosos com “El que la tortuga digué a Aquil·les”, sobre la famosa paradoxa de Zenó. I encara que actualment més d’un artista conceptual se l’ha apropiat, fou ell qui plantejà el cèlebre dilema entre el rellotge aturat i el que retarda un minut cada dia. Quin preferiu? Penseu-ho dues vegades, perquè el rellotge aturat marca l’hora exacta dos cops al dia, mentre que l’altre trigarà gairebé quatre anys en tornar a fer-ho.


El text més llarg en aquesta categoria és “A Tangled Tale” (o “Un conte embolicat”). Consta de diversos capítols (o nusos) en els quals es plantegen problemes matemàtics barrejats amb una narrativa dilatòria i suposadament graciosa. En la meva modesta opinió, millor oblidar-ho tot plegat. Encara així, Leopoldo Panero va fer l’any 1975 una compilació sota el títol de “Matemática demente” (Tusquets) que encara es pot trobar a les llibreries. A la portada una tortuga ens pregunta: “¿Tú amas a Euclides?” Pel meu gust, en Panero es passeja massa descordat pel llarg pròleg, on escombra cap a casa i connecta Carroll amb gent com Deleuze i Artaud. Segurament ningú no deixaria que ho fes ara mateix. Jo almenys no li ho permetria. La resta del llibre és aconsellable, si teniu el cervell flexible i accepteu algunes llibertats de traducció; però, per a mi, l’edició dels pocs textos salvables del Carroll matemàtic, encara està per fer. I no s’hi val que digueu que la faci jo.

21 comentaris:

  1. Hi ha algunes referències a la labor docent de Dogson (per part dels alumnes) que qüestionen les seves aptituds en aquest àmbit.
    Des del punt de vista d'avui seria un clar exemple d'ineptitud. Segons un testimoni, va arribar a de demanar perdó a alguns ex-alumnes, quan ja era jubilat. I sembla que els afectat el van engegar a dida.
    Generalitzant (que sempre és cruel i injust) diríem que els homes de l'església han estat mals educadors. Jo em crec els ex-alumnes tot llegint-lo: penso d'ell que dicílment podia connectar amb la canalla. En aquest sentit, en Gilbert K. Chesterton el va superar de llarg: tothom admet que fou un gran pedagog.
    T'ho dic perquè si mai et canses del fotògraf de les fades, pensis en Gilbert. Ja sé que no toca, però mira, mai no se sap.

    ResponElimina
  2. Lluís, estic completament d'acord. I, a més, començo a pensar que estem connectats per corrents esotèriques i transcendentals. Avui m'ha pasat amb Leblansky i ara amb tu. Precisament he estat traduint un text de Chesterton dedicat al proper convidat del bloc.

    De tota manera, si no em canso encara del fotògraf de les fades, com tu dius, és perquè encara em queda alguna cosa a afegir. No m'ho tinguis en compte.

    ResponElimina
  3. un cas més de Dr. Jeckyll i Mr. Hide? o senzillament que després, tots plegats, acabem posant-hi més pa que formatge als que ja no hi són?

    ResponElimina
  4. Clídice, el formatge que jo li poso a en Carroll és sincer. Si no m'acompanyeu, és que teniu altres gustos (sou més de "quesitos"?)

    ResponElimina
  5. mu, escombrant cap a casa14 de maig de 2010 a les 0:32

    Ep, abans de Gilbert, Dickens, que no era pedagog però es deia Charles!

    ResponElimina
  6. poc que en dubto de la teva ciència mestre Allau :) parlo de forma una mica genèrica. I servidora és més d'Stilton, si no et fa res :)

    ResponElimina
  7. Mu, por ahí van los tiros, i no et dic més fins que no toqui. Ja m'avisaràs.

    ResponElimina
  8. Jo, Clídice, en la meva modesta sapiència literària, em pregunto (com la Carme J.) perquè els formatges més exquisits són tan pudents. El Munster, per exemple.

    ResponElimina
  9. Allau,
    M'ha agradat molt la teva crònica. Escriguis el que escriguis sempre va acompanyat d'una fina ironia que em fa somriure agraïda.
    Suposo que com que tu en matemàtiques estàs molt i molt amunt no ets la persona indicada per recomanar-me un llibret bàsic que es tituli per exemple: Matemàtiques pels que no en saben o Les matemàtiques no són tan difícils. Estic segura que hauràs copsat l'essència de la meva demanda i, si baixes a terra, em podràs ajudar.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. M'has fet pensar en la cruïlla matemàtica/literatura (no mates/escriptura perquè aquí hi coincideixen, forçosament, molts dels bons matemàtics. Euclides no hauria perdurat si no hagués escrit amb claredat).
    Penso en Valéry, que no era matemàtic però que déu-ni-do si la tenia present...
    Aquí, el Gabriel Ferrater és un cas similar; el mateix Enric Cassases va estudiar matemàtiques...
    No puc anar gaire més enllà. Segur que tu ens podries il·lustrar millor sobre aquesta cruïlla.

    ResponElimina
  11. Glòria, no estic gens amunt en matemàtiques ni en res, a més sóc tirant a baixet. Tampoc se m’acut quin llibre et podria recomanar. Recordo “El hombre anumérico” de John Allen Paulos (ed. Tusquets) que tracta de forma amena les conseqüències que pot tenir el desconeixement de les matemàtiques en la nostra vida quotidiana.

    ResponElimina
  12. Girbén, em sobrestimes, tens tu més referències que jo. Ni tan sols sabia que en Casasses havia estudiat matemàtiques.

    ResponElimina
  13. Ja trobava a faltar la meua dosi de post Carroll. Gràcies!

    ResponElimina
  14. Leb, ves-te buscant la teva metadona perquè algun dia això s’acabarà.

    ResponElimina
  15. Amb la meva ignorància...Només puc dir que m'ha agradat saber alguna cosa més de Carroll. Bon dia Allau, és un plaer poder-te llegir.

    ResponElimina
  16. Quan encara no m’havia decidit vaig llegir (intentar entendre) ‘El juego de la lógica’ Ed Alianza... en aquells moments compartia l’idea de que podíem treballar sobre els pensaments si els podíem representar, i per això el sistema formal de caixetes per representar proposicions que utilitza Carrol el vaig trobar molt divertit... al final vaig estudiar les estrelles (astrum...) i ara tinc damunt la taula ‘El camino de la realidad’ de Penrose.... i no sé quin és pitjor!!!!!

    ResponElimina
  17. Per cert... un dia va sortir com a resultat dels càlculs que la distància de la Terra al Sol eren 4560 metres.... i tots tan tranquils... ningú va pensar que potser ens cremaríem !!!!

    ResponElimina
  18. Astrum, de "El juego de la lógica" penso parlar un altre dia, perquè és el vessant matemàtic de Carroll que més m'agrada. Jo també em vaig divertir jugant amb el seu diagrama i les fitxes.

    ResponElimina
  19. Com a professor de matemàtiques devia ser un desastre total. En la vesant lògica, tot i no ser original, encara resulta passable, però en el demés...
    Va escriure una obra de teatre que es deia Euclid and his modern rivals que ja pots imaginar de que anava.
    També va escriure una nova teoria de les paral·leles que de nova tenia el mateix que jo de virus.

    ResponElimina
  20. Coincidim, Max, que com a teòric ha quedat d'allò més empolsegat. "Euclid and his modern rivals" més que una obra de teatre (que seria infumable) era una mena d'argument dialogat.

    La seva obra lògica no té res d'original, però la forma com està escrita té el seu puntet graciós.

    ResponElimina