Bibliografia d’autoajuda blocaire (comentada)

Foto de Mina trobada a Flickr

El fenomen dels blocs, tot i ser recent, comença a tenir una història al darrera que ha propiciat un considerable corpus literari. Em limitaré a parlar aquí d’aquelles obres que, amb la seva sapiència acumulada, poden ajudar a tot blocaire bloquejat a superar la crisi astènica, neurastènica o solitària, tan comuna aquesta primavera i que promet perdurar ben avançat l’estiu.

El popular Pietro Gargamelho va posar el llistó molt alt amb la seva fundacional “El faquir i la senyoreta Pepis”, on es narra l’encontre trasbalsador entre la protagonista (una mare alcohòlica i soltera, que flirteja amb el suïcidi a les riberes d’un riu del subcontinent indi) i un personatge messiànic que se li apareix tot rentant les sandàlies a la mateixa riba. El faquir titular li desaconsella el suïcidi i l’empeny a obrir un bloc en el qual farà publicitat encoberta de les seves polseres magnètiques, suposadament terapèutiques. Tots dos es fan milionaris i es retiren a Miami, no sense abans tancar el bloc. Un text tan alliçonador com ple d’esperança, que ens dóna el vital missatge de no defallir, que potser tocarem calés a la llarga.

Encara que el seu cicle de novel·les no estigui ni molt menys tancat, serà inevitable parlar del fenomen J.K. Bowling. El seu personatge Gary Poppers, aquell vailet orfe que descobreix de ben petit que el seu bloc té propietats màgiques, ha fascinat ja a dotzenes de generacions. A punt de publicar-se el vuitè volum de la saga, de moment em quedo amb “Gary Poppers i el troll incisiu”, on s’explica molt bé com l’odi s’expandeix i es deforma, però mai no s’exhaureix.

En un terreny menys confessional, o més descaradament fictici, Dean Green va publicar “El còdex Armani” sobre el malaurat assassinat de Gianni Versacce a Miami i les teories de la conspiració que acompanyaren aquesta mort. No ho he acabat d’entendre gaire bé, però sembla que una rebesnéta (al cub, o encara més) de la Maria Magdalena bíblica fou la culpable de la mort del modista. Els seus motius romanen foscos, encara que la combinació de la Magdalena amb la CIA em sembla irresistible. No sé perquè parlo d’aquest llibre aquí, ja que no té res a veure amb la blocosfera. Segur que algú em devia subornar amb un cuixot de Jabugo.

A casa nostra, on és sabut per tots que la catosfera regna, comptem amb un text fonamental. No, no és exactament un manual, sinó més aviat una obra de ficció, però que il·lumina de forma transcendental d’on som i d’on venim. La seva autora és la conegudíssima (diria mediàtica, si no sonés lleig) Maria Paula del Febrer i el seu títol és “La blocaire que em depassa” (Planteta, 2008). En aquesta colpidora novel·la es narra com Aina, professora d’institut, perd els seus fills en un desgraciat accident a un safari park. Ran del fat, es separa del marit, escapa a Venècia i decideix obrir un bloc. Allí la segresten uns integristes musulmans i se l’emporten a Uzbekhistan. Aina continua escrivint exquisits apunts des del seu iMac (la bellesa del paisatge desèrtic, la silueta d’un camell bavejant, el record de la Giudeca, la Samsonite que no ha pogut recuperar a l’aeroport de Takshent són els temes que l’inspiren) mentre intenta que no la violin els desaprensius que la tenen empresonada. Un metge d’una ONG, que passava per allí, la salva a la penúltima pàgina del llibre d’un destí pitjor que la mort. Una lectura motivadora.

En un registre més lleuger, el molt conegut Mossèn Dansingqüin va publicar fa alguns anys un llibret que, si més no, pels blocaires creients pot tenir una mica de gràcia i rellevància. Es titula “Goigs de Santa Maria del Bit i altres pregàries camperoles” (Monestir de Queralt, 1231). El to és popular i festiu, les rimes són totes gallinàcies, el pròleg és de Hans Küng. Què més es pot demanar? Se suposa que qui reciti aquests versos amb devoció, pot aconseguir tot el que desitgi. I que qui no ho trameti a deu amics, patirà herpes genital terminal. Ho farem, i tant que ho farem!