Els colors del gris

L'home casat, la rossa i el depressiu.

James Gray és un director sense gaire sort. Ha filmat fins ara quatre pel·lícules ben acollides per la crítica, però que no semblen haver rebut el recolzament del públic. No, no us penseu que és un director difícil, ni experimental, ni “artístic”, les seves intencions són plenament comercials. Potser el seu gran problema és que li agrada narrar històries aspres, poc complaents i adreçades a un públic adult. Gray ambienta tots els seus films als barris menys memorables de Brooklyn i Queens, els seus personatges solen tenir els seus orígens a l’Europa Oriental, els seus temes són la família i el crim. La seva presentació en societat va ser “Little Odessa” (1994) amb Tim Roth, Edward Furlong, Maximilian Schell i Vanessa Redgrave; després vingué “The Yards” (2000) amb Mark Wahlberg, Joaquin Phoenix, Charlize Theron, James Caan, Ellen Burstyn i Faye Dunaway; del 2007 és “We own the night”, de nou amb Wahlberg i Phoenix, més Eva Mendes i Robert Duvall. Tres tensos drames criminals plens d’excel·lents actors.

A “Two lovers”, que ens arriba amb dos anys de retard, tot i que el paisatge continua sent el costat més humil de Brooklyn, per primera vegada desapareix l’element criminal. A la primera escena veiem com Leonard, el protagonista, es tira a l’aigua des d’un pont, poc després s’hi repensa i demana auxili. Amb un principi així, només hi ha dues opcions, o bé el protagonista aconseguirà finalment acabar amb la seva vida, o bé la seva situació millorarà, encara que sigui moderadament. Tot i que la pel·lícula no és una font d’alegries, aviso que guanya la segona opció.

Leonard, un físicament adequat Joaquin Phoenix, és un home ben entrat a la trentena que, degut als seus trastorns bipolars, s’ha refugiat a casa dels seus pares (Moni Moshonov i Isabella Rossellini, que cada dia sembla més la seva mare). Treballa sense entusiasme a la tintoreria del seu pare, mostra un cert interès per la fotografia i porta una existència gairebé d’adolescent, com demostra la “lleonera” en que ha convertit el seu dormitori. Els seus pares, raonablement preocupats, el protegeixen, però també l’espien. Amb motiu de la fusió del negoci patern amb el d’un altre col·lega, Leonard coneix Sandra, la filla de l’altre tintorer. No se li escapa a Leonard que les dues famílies veuen amb bons ulls un possible matrimoni i, a més, Sandra sembla sincerament atreta pel turmentat personatge. No sé si jo actuaria així, però em consta que hi ha força dones que cauen de quatre grapes amb homes que són un pou de problemes.

Simultàniament, Leonard coneix una veïna sexy, inestable, amb problemes de drogues i que viu un afer amb un home casat. Leonard se n’enamora perdudament i ja tenim el conflicte muntat.

D’entrada, el dilema és un clàssic: cal escollir la seguretat previsible que li ofereix Sandra o bé cedir a la passió i l’aventura que representa Michelle, la veïna? La morena o la rossa? No tot és tan senzill, perquè Michelle (una excel·lent Gwyneth Paltrow, que mereix més papers d’aquesta categoria), pot ser molt atractiva, però també garanteix un passaport al desastre. Mentre que Sandra (Vinessa Shaw), que en una pel·lícula més convencional, seria una dona mediocre i sense encant, és aquí tot el contrari, de manera que els dubtes de Leonard semblen prou comprensibles.

Rodada amb una elegància que sap extreure bellesa dels racons més vulgars, molt ben interpretada i amb un to trist de vides que tenen esperances molt justetes, la conclusió és moralment ambigua, com correspon a una història per adults. Confesso que he sortit del cinema una mica decebut, poc motivat a parlar de la pel·lícula, potser perquè ens agrada que els finals vinguin acompanyats d’un gran llaç rosa o bé d’una explosió que acabi amb tot.

Però durant les hores posteriors hi he anat pensant. He tornat a Leonard, a Michelle i a Sandra, no com a personatges, sinó com a persones que he conegut. He rememorat el final del film, que m’ha semblat alternativament feliç i amarg i m’han vingut ganes de saber com els hi aniria en el futur. Acostumats a veure tantes pel·lícules que has oblidat abans que et passin els títols de crèdit, potser no és aquesta una conclusió tan dolenta.