La família que borda unida…

L’últim model de família disfuncional ens arriba de Grècia, via la pel·lícula “Dent canina” (Kυνόδοντας, 2009) del director Iorgos Lanthimos. I, si ja es estrany que ens arribi res de la cinematografia grega actual, més estrany és el que ens mostra el film.

Una família, composta per pare, mare i tres fills joves, viu als afores d’una ciutat en una torre aïllada, amb jardí, piscina i un alt mur que l’envolta. L’únic que surt del recinte és el pare qui aparentment té un bon càrrec en una fàbrica i que, a més, és l’encarregat d’aprovisionar el rebost familiar. La resta de la família roman tancada a la més aviat espartana finca. Poc a poc es va deduint que els fills, per decisió dels pares, no han tingut mai contacte amb l’exterior i que totes les nocions que puguin tenir sobre el món són les que els seus pares els han anat imposant.

La pel·lícula no explicita en cap moment les raons dels pares, només mostra el dia a dia d’aquesta anormalitat monstruosa, però es pot intuir en aquesta conducta una voluntat de control patològic, un deliri demiúrgic dels progenitors.

Com es comportarien uns éssers que no tenen més referent que el que els donen els pares? Per començar no tenen ni nom: són la Gran, la Petita i el Fill; però tampoc el necessiten, perquè no han d’anomenar ningú més. De fet, el pare subverteix el llenguatge i dóna a totes les paraules que no tenen cabuda entre les quatre parets de la casa un nou significat; per exemple, els avions que solquen el cel són joguines i, de tant en tant, apareix un avió de joguina sobre la gespa, per demostrar-ho. Evidentment és gairebé impossible reinventar-se el llenguatge i emprar-lo amb consistència en tot moment, però el guió no té cap intenció de versemblança sinó que apunta a l'al·legoria de múltiples lectures.

Imaginem un món sense televisió, ni telèfons, ni ràdio, ni diners, ni companys de joc. Com expressaríem l’afecte i el rebuig? Amb què ens entretindríem? Com serien els nostres balls, les nostres cançons? Com desfogaríem les nostres pulsions sexuals? Segons “Caní”, seríem quelcom tan inhumà com un “zombie” (una “floreta groga”, segons el peculiar lèxic de la família).

És possible construir-te un món segons els teus desitjos? La resposta a la llarga segurament serà que no, a menys que s’aconsegueixi una autosuficiència total, gairebé impossible a les zones urbanes d’Europa. Però abans que les esquerdes comencin a mostrar l’exterior, contemplarem entre perplexes, inquiets i horroritzats (alguns afegirien “divertits”) els rituals d’aquests monstres de laboratori, fins arribar a un final obert, però prenyat de possibilitats.

Pel·lícula incòmoda, rara, dura de veure, però que, a partir d’un cas límit, planteja qüestions com el significat de conceptes tan quotidians com la família, l’educació, el sexe, el llenguatge, el sentit de la justícia, l’expressió dels sentiments i algunes quantes coses més. Afegiré que en Josep la va trobar insuportable, o sigui que tornem a les discrepàncies.