El lector anacrònic

Foto de Berts @idar vista a Flickr

Com és fàcil de deduir, llegeixo molt. Llegeixo al metro i a a l’autobús, al sofà, al wàter i al llit. Algunes vegades (quan el llibre m’apassionava molt) fins i tot he arribat a llegir caminant pel carrer. De moment, encara vigilo els semàfors, però.

Fa uns dies, quan tornava a casa després d’un matí de pluges monsòniques, en una setmana particularment plujosa, va aparèixer tot de sobte un cel blau net i un sol d’autèntica primavera. Decidit a aprofitar aquell regal de dubtosa durada, vaig seure a un dels bancs de la Rambla de Catalunya per continuar la lectura sota l’escalf solar.

Als pocs minuts se m’apropà un jove que m’interrompé la lectura, tot disculpant-se. Vaig mal pensar que volia demanar-me un euro o una cigarreta, que són les dues úniques coses que el jovent sembla voler de mi. Però no, m’explicà que estava preparant un projecte sobre el llibre digital en contraposició al llibre tradicional en paper, i em demanava permís per fer-me unes fotografies.

Hi vaig accedir, tot i que no sóc precisament algú que actuï amb naturalitat davant d’un objectiu. El noi va fer-me quatre o cinc fotos amb la seva réflex, mentre jo passava les pàgines amb cara de concentració. Després em donà les gràcies i se n’anà. Com que sóc home de reaccions lentes, no fou fins al cap d’una estona que vaig penedir-me de no haver demanat més detalls sobre aquest vague projecte. En què devia consistir? Era tan estrany veure algú llegint en un espai públic com per merèixer una foto? Preveia potser que d’aquí quatre dies tots aniríem pel món amb els nostres e-books i les nostres tauletes?

Vaig passar els dits per la rugosa coberta, acabaven de fer-me sentir com una espècie en perill d’extinció.