Ens havíem estimat tant!

No sovintejo el gènere necrològic, perquè trobo de millor gust parlar bé de la gent quan encara és en actiu, que ja se sap que la mort, gran igualadora, dóna llustre a les pitjors reputacions. De vegades, però, el traspàs serveix com a toc d’atenció sobre figures invisibles o oblidades que han tingut, malgrat tot, gran influència en les nostres vides, com és el cas d’aquest Furio Scarpelli que va morir a Roma el passat 28 d’abril. No, el nom segurament no us dirà gran cosa, però ja hi arribarem.

En una època no tan remota i de més aviat poques alegries, el cinema italià ens havia fet molta companyia. Lluny dels escapismes tan ben facturats com irreals del cinema americà, podíem trobar en les seves pel·lícules gent que vivia i sentia de forma molt similar a la nostra, una gent que rarament reconeixíem a les pel·lícules fetes des del règim autocràtic que ens tocà viure. No estàvem sols, la supervivència en temps de posguerra, el negoci de la viu-viu, podia ser un objectiu universal. I la vida d’aquestes famílies, que no semblaven tan diferents de la nostra, ens era explicada sovint en to de comèdia, una comèdia però que no defugia la realitat ni algunes de les seves amargors.

Doncs bé, Furio Scarpelli fou un dels més importants guionistes de la història del cinema italià i, per tant, el responsable de moltes de les felicitats que ens proporcionà. Sol o en tàndem amb Age (Agenore Crocce, 1919-2005) va treballar des de l’any 1949 fins pràcticament el moment de la seva mort als 90 anys. No és d’estranyar que se’l considerés un veritable patriarca dins de la professió.

En una prolífica carrera de més de 60 anys lògicament hi ha de tot, fins i tot una pila de pel·lícules alimentícies amb Totó, però si ens cenyim als grans directors, cal treure’s el barret. Amb Mario Monicelli (als seus 94 anys, una altra llegenda viva del cinema italià) va col·laborar a “La grande guerra” (1959), “L’armata Brancaleone” (1966) i “Romanzo popolare” (1974). Les dues primeres són considerades obres mestres del cinema d’antiherois. Amb Pietro Germi va firmar “Sedotta e abbandonatta” (1964) i “Signore & signori” (1966), dos autèntics hits de la comèdia italiana dels anys 60, que al nostre país també gaudiren de molt èxit popular. Amb Dino Risi va fer “I mostri” (1963), comèdia de sketchs amb Vittorio Gassman i Ugo Tognazzi (vegeu foto). I amb Luigi Comencini “Tutti a casa” (1960), una magistral mirada tragicòmica a la Segona Guerra Mundial des d’uns ulls italians. I encara amb Sergio Leone “Il buono, il brutto, il cattivo” (1966), o sigui “El bueno, el feo y el malo”, que tampoc són bromes.

Però fou amb Ettore Scola amb qui la col·laboració va ser més fructífera. Llegiu si no: “C’eravamo tanto amati” (1974), “La terrazza” (1980), “Maccheroni” (1985), “La famiglia” (1987), “Il viaggio di Capitan Fracassa” (1990), “La cena” (1998), “Concorrenza sleale” (2001)… I encara cal afegir l’exotisme de “Il postino” (1994) de Michael Radford, conegut entre nosaltres com “El carter i Pablo Neruda”.

Però, amb tot aquest historial a les espatlles, Furio Scarpelli mereixeria també l’adoració perpetua si només hagués firmat un guió a la seva vida, sempre que aquest guió fos el de “I soliti ignoti” (Mario Monicelli, 1958). La pel·lícula, coneguda entre nosaltres com a “Rufufú”, és una de les comèdies més entendridores, amargues i perdurables de les que tinc notícia. Mastroianni, Gassman, Totó, Renato Salvatori, Claudia Cardinale i els desconeguts, però encara més memorables, Carlo Pisacane i Tiberio Murgia. Sí, el cop del segle també pot ser un plat de pasta amb cigrons.

Mira, Furio, excusa’m el tuteig, crec que pots descansar en pau. I moltes, moltes gràcies per tot!