Això és d'Animal Farm d'Orwell.
Avui tinc com a convidat un altre il·lustrador ben especial, es tracta de l’artista britànic Ralph Steadman (Wallasey, 1936), que es va donar a conèixer com a dibuixant i caricaturista als anys 60 pel seu treball freelance a Private Eye, the Daily Telegraph, Punch, The New York Times i Rolling Stone.
Va establir una llarga col·laboració amb Hunter Thompson, aquell periodista gonzo i politoxicòman que acostumava a protagonitzar els seus propis reportatges. Va acompanyar-lo en alguns dels seus viatges professionals i s’ocupà d’il·lustrar-li diversos articles, així com els seus llibres “Fear and loathing in Las Vegas” (Por i fàstic a Las Vegas) i “Fear and loathing on the Campaign Trail ’72”. Quan Terry Gilliam filmà el primer d’aquests dos llibres, amb Johnny Depp i Benicio del Toro, Steadman s’ocupà de dibuixar-ne el cartell així com la caràtula del DVD.
Entre els llibres que ha il·lustrat trobem clàssics com “L’illa del tresor” (igual que Peake a l’apunt de fa una setmana), “Granja animal” d’Orwell, “Farenheit 451” de Bradbury o “El diccionari del diable” d’Ambrose Bierce. Ha il·lustrat “Psychogeography” del contemporani Will Self (a qui també li ha dibuixat les columnes que escrigué per The Independent). I va fer la portada per una compilació de cançons políticament incorrectes de Frank Zappa “Have I offended Someone?” (1997). A un nivell més anecdòtic, quan Johnny Depp va fer l’antologia de cançons de pirates “Rogue’s Gallery”, Steadman intervingué com a cantant en dues de les peces.
Però, és clar, tot i que la seva carrera és tan meritòria com transgressora, no estaria parlant d’ell si no fos perquè el senyor Steadman va dibuixar les aventures d’Alícia durant els anys de la psicodèlia, 1967 si no vaig errat. Poques Alícies veureu menys atractives (des d’un punt de vista convencional), però tampoc trobareu gaires interpretacions tan interessants de la típica imatgeria carrolliana com les que fa Steadman.
Va establir una llarga col·laboració amb Hunter Thompson, aquell periodista gonzo i politoxicòman que acostumava a protagonitzar els seus propis reportatges. Va acompanyar-lo en alguns dels seus viatges professionals i s’ocupà d’il·lustrar-li diversos articles, així com els seus llibres “Fear and loathing in Las Vegas” (Por i fàstic a Las Vegas) i “Fear and loathing on the Campaign Trail ’72”. Quan Terry Gilliam filmà el primer d’aquests dos llibres, amb Johnny Depp i Benicio del Toro, Steadman s’ocupà de dibuixar-ne el cartell així com la caràtula del DVD.
Entre els llibres que ha il·lustrat trobem clàssics com “L’illa del tresor” (igual que Peake a l’apunt de fa una setmana), “Granja animal” d’Orwell, “Farenheit 451” de Bradbury o “El diccionari del diable” d’Ambrose Bierce. Ha il·lustrat “Psychogeography” del contemporani Will Self (a qui també li ha dibuixat les columnes que escrigué per The Independent). I va fer la portada per una compilació de cançons políticament incorrectes de Frank Zappa “Have I offended Someone?” (1997). A un nivell més anecdòtic, quan Johnny Depp va fer l’antologia de cançons de pirates “Rogue’s Gallery”, Steadman intervingué com a cantant en dues de les peces.
Però, és clar, tot i que la seva carrera és tan meritòria com transgressora, no estaria parlant d’ell si no fos perquè el senyor Steadman va dibuixar les aventures d’Alícia durant els anys de la psicodèlia, 1967 si no vaig errat. Poques Alícies veureu menys atractives (des d’un punt de vista convencional), però tampoc trobareu gaires interpretacions tan interessants de la típica imatgeria carrolliana com les que fa Steadman.
Com que qui tasta Carroll ja no en pot escapar de per vida, Steadman també il·lustrà “La caça del Snark” (igualet que Mervyn Peake). Aquí ja el trobem més madur i més propens a la taca de tinta, que és una de les marques de la casa.
El desembarcament.
L'esvaniment.
Per a qui vulgui continuar investigant, podeu visitar-lo a la seva pàgina on us intentarà vendre des d’una tassa fins a una corbata. Pitjors inversions podríeu fer.
Davant del Ralph Steadman tots de genolls. És el mestre!
ResponEliminadoncs si ho diu el Galderich cal fer-ho (és més alt i més fort) :)
ResponEliminadoncs a mi l'Alícia d'aquest em fa pensar en la infanta aquella que va pintar Velázquez, en versió girafa emprenyada.
ResponEliminaVal amb una (sentida)inclinació de cap? De genolls, no goso, que després no hi ha qui m'adreci.
Galde, és un dels mestres, que n'hi ha d'altres.
ResponEliminaTu, Clídice, queda't al llit, que encara no et veig recuperada.
ResponEliminaMatilde, també pots aplaudir. O repartir sugus.
ResponEliminaDoncs... em penso que sincerament ja he trobat el meu il·lustrador preferit d'entre els que has proposat. És aquest. Apart de molt bo i molt psicodèlic, tinc una debilitat per la tinta tractada així. Doncs au, de genolls.
ResponEliminaEspera, Lluís, que instal·lo el reclinatori.
ResponEliminaJo aplaudiré de genolls, doncs!
ResponEliminaEl punt de bojeria que li posa als bojos personatges d'Alícia, els escau estupendament bé....Carroll dóna per això i més!
Els seus dibuixos acolorits, també em semblen sensacionals.
Tens uns convidats molt sel.lectes Allau, ja veig que no puc badar ni un minut!!
:-)
Home, doncs jo trobo que l'Alicia de la contraportada (la del coll de girafa que diu, la Matilde) tampoc està tan allunyada de la de Sir John Tenniel...
ResponEliminaCarme (de la maleta), els convidats sel·lectes no ho diràs per la patata avalanche :-)
ResponEliminaBrian, però no es pot negar que aquesta té una emprenyamenta permanent.
ResponElimina..de genolls et dono les gràcies allau...
ResponEliminaTots dempeus, Robert, que això ja fa tuf d'idolatria.
ResponElimina...gracies, allau, el meu menisc interior esquerra ho agrairà...
ResponElimina