Decadència i caiguda del plagi

Pintura de Maria Cristina Viñas

Via EL PAÍS he repescat una notícia de fa uns mesos que m’ha intrigat i m’ha fet pensar, virtuts que no se solen associar amb el que ens ofereix habitualment la premsa. Els fets són els següents: Helene Hegemann és una berlinesa de 17 anys qui, no contenta amb haver escrit i estrenat una obra de teatre i una pel·lícula, ha publicat també una novel·la, “Axolotl Roadkill”, que ha tingut força èxit a Alemanya, tant de crítica com de públic. Pocs dies després de la sortida del llibre, un blocaire va denunciar que parts de la novel·la, fins i tot alguna pàgina sencera, havien estat copiades sense a penes alteracions d’una altra novel·la menys coneguda.

Fa uns anys, un fet com aquest hauria estat suficient per enfonsar la carrera literària de la senyoreta Hegemann. Actualment, però, la notícia no ha impedit que el llibre fos declarat finalista al premi de ficció de la Fira del Llibre de Leipzig, dotat amb 20.000 dòlars. Un dels membres del jurat opinà: “Crec que forma part del concepte del llibre”; mentre que l’Helene, tot i no negar les acusacions i demanar perdó per no haver citat les fonts, s’ha defensat amb curiosos arguments. Segons ella, representa una nova generació, la qual barreja i combina tot el gavadal d’informació de la que disposem per crear quelcom de completament nou. “De totes maneres, no existeix l’originalitat, només l’autenticitat”, diu.

La meva reacció inicial, ho confesso, ha estat la de rebuig sense pal·liatius. Potser és que vaig ser educat en la cultura de l’esforç i aquestes actituds ja m’agafen gran. Després, tot pensant amb una mica més de calma, he començat a preguntar-me si no hi haurà alguna cosa més que pur “morro” en les declaracions de l’escriptora novella.

I és cert que l’originalitat és un valor que porta moltes temporades cotitzant a la baixa. Entronitzada pels corrents modernistes de finals del segle XIX i principis del XX, que intentaven alliberar-se de la tradició i trobar noves formes d’expressió, aplicada fins les seves últimes conseqüències, acabà conduint les arts a la incomunicació i el virtual silenci. La reacció postmoderna ens retornà el valor del discurs narratiu, però tamisat pels filtres de la ironia, l’autoreferència i el collage de materials heterogenis. Qualsevol producte cultural, antic o modern, independentment de la seva qualitat estètica, era susceptible de ser utilitzat en col·lisions sovint estrepitoses, el Dante al costat dels Flinstones, Flaubert, Bola de Nieve, Mozart i el Patufet.

Arribats a aquest punt, caldrà preguntar-se si no està tot dit. Reconeguem-ho, portem una pila de segles parlant, escrivint, pintant, fent música, bastint edificis. En qualsevol tasca creativa que emprenguem serà inevitable retrobar ecos de tots els creadors que ens han precedit, tant si ho fem de forma voluntària com si no. L’originalitat és actualment un impossible i, per tant, el plagi inevitable, encara que sigui inconscient.

No ha calgut sinó que internet ens ofereixi la realitat com un trencadís d’informacions deslligades que es poden connectar de qualsevol manera com si fossin un joc de construccions, per potenciar el “cut & paste” com a via creativa lícita. Afegim-hi la noció tan estesa que qualsevol informació codificada en bits és propietat de tothom i de ningú, i ja podem trobar més comprensible l’actitud de l’escriptora alemanya.

Tot i això, per ser realment “autèntica” i conseqüent, no hauria d’haver reproduït en antiquat paper allò que havia obtingut de forma semigratuïta, ni l’hauria d’haver signat amb el seu nom, que la pirateria és un ofici anònim. I per descomptat, hauria hagut de renunciar a participar en aquest premi dels 20.000 dòlars.

Res, que cada dia que passa tinc més ganes de posar-me a llegir les obres de Marc Aureli.