El temps que corre, ara suspès

De mica en mica es van saldant els deutes i ja queden poques de les meves òperes favorites que no hagi vist sobre un escenari. “El cavaller de la rosa” de Richard Strauss havia estat una d’elles fins el passat divendres. I no és d’estranyar, perquè al Liceu feia més d’un quart de segle que no es representava. Encara que el repertori sigui ampli, em sembla imperdonable que obres tan belles com aquesta (o com el recent “Rapte en el serrall”) triguin tant en reposar-se.

Després de dues obres tan trencadores com “Salomé” i “Elektra”, calia esperar que el proper pas de Strauss fos l’entrada plena en els camins de l’atonalitat; però sorprenentment, amb “Der Rosenkavalier”(1910) girà els ulls enrere i, amb la complicitat del poeta Hugo von Hofmannsthal, recreà un món pretèrit i anacrònic on es barrejaven els valsos dels “altres” Strauss amb un rococó vienès del tot improbable. Aquesta marrada estilística mai no l’he acabada d’entendre, tot i que va ser consistent amb la resta de la seva carrera; però com que el resultat fou tan genial, no seré jo qui qüestioni la seva decisió.

La trama de l’òpera parteix d’una situació força tradicional en la comèdia, la de l’home vell i vulgar que vol casar-se amb una joveneta virginal i que veu els seus plans trastocats quan triomfa l’amor veritable. Però la seva originalitat argumental rau en la introducció del personatge de la Mariscala, una “vella” de 32 anys qui, conscient de l’irreparable pas del temps, deixa lliure el seu amant de 17 anys perquè estimi una noia més adequada per a la seva edat. Si bé, aquesta renúncia dignifica el personatge, no el converteix en una figura tràgica (recordem que som a la suposadament frívola Viena del segle XVIII). La Mariscala, encara que estima Octavian, prou sap que hi haurà altres homes en la seva vida. A diferència de la Comtessa del Fígaro mozartià, amb qui sovint se la compara, la Mariscala és mestressa dels seus afectes i, davant del que és irreparable, opta per tirar endavant, no sense abans oferir-nos algunes de les pàgines més opulentament excelses de tota la història de l’òpera.

Encara que tècnicament sigui una comèdia (acaba en boda) i que hi hagi moments de farsa bastant desbocada, cada aparició de la Mariscala amara l’escena de melangia pel temps que passa i la bellesa que es marceix.

“El temps és una cosa singular,
mentre es viu despreocupadament, no significa res de res.
Però llavors, tot de sobte,
és l’únic que es percep.
És al nostre voltant,
també és dins nostre.
Raja dels nostres rostres,
raja del mirall,
flueix entre els meus polsos.
I entre tu i jo,
flueix encara, silenciosament, com un rellotge de sorra”.

L’amic Joaquim del referencial “In Fernem Land” escrigué fa dies un interessant apunt on sostenia la tesi que aquesta és una òpera de la qual gais i lesbianes ens hem apropiat per fer-ne una icona pròpia. Entre les seves raons ell indicava la presència del trio protagonista femení, dins del qual es produeix el conflicte amorós (tot i que una d’elles fa el paper masculí d’Octavian), l’intent de seducció del baró d’un Octavian transvestit en minyona, la preocupació pel desgast que provoca el temps sobre la nostra bellesa i una visió més pragmàtica que no idealista de l’amor.
Jo, que em resisteixo a creure que hi hagi trets específicament homosexuals (o que, com a mínim, són conseqüència d’una situació social que possiblement ja ens està canviant), no puc respondre del que cadascú prengui o no com a icona, prefereixo pensar que, si m’agrada tant “El cavaller de la rosa”, és perquè els temes que toca són universals i la prova és que es tracta amb certesa de l’òpera més estimada del compositor.

Després de tota aquesta xerrameca, diré que la funció del divendres passat em transportà per moments al setè cel o una mica més amunt. Dels detalls tècnics de les veus us remeto de nou a en Joaquim, que ho explica millor, i a més en aquest cas subscric totalment el que diu. Només apuntaré que del trio protagonista femení, la Sophie de la valenciana Ofèlia Sala, tot i cantar irreprotxablement i defensar el seu paper amb ple coneixement, té el handicap de la seva figura rabassuda, que contrasta desfavorablement amb la magnífica presència escènica de les seves companyes (quan el baró Ochs comenta que és massa magra pel seu gust, es produeix un moment de comicitat imprevista). A més, sembla que vagi vestida pel seu pitjor enemic. L’Octavian de Sophie Koch, té un físic molt adequat per representar un jove de 17 anys, i la mezzo francesa defensa el seu llarg paper ple de registres de forma modèlica. Em va agradar molt.

Però, és clar, tots acudim a “El cavaller de la rosa” per escoltar la Mariscala. I Martina Serafin, amb una presència imponent, una elegància i una autoritat escènica que no admet discussió, va fer una interpretació que em produí alguns moments de veritable èxtasi. Extraordinàriament musical i amb plena intenció en la seva forma de col·locar les frases, la guardaré per sempre al meu minúscul àlbum de “highlights” operístics.

Respecte a la crítica d’en Joaquim, hi hagueren dues variacions en el repartiment. El baró Ochs de Bjarni Thor Kristinsson va optar per una interpretació més aviat grollera del personatge (el físic l’acompanyava), però va cantar més que satisfactòriament un paper que exigeix més eficàcia escènica que una veu espectacular. En quant a la breu, però esperada, intervenció del “Cantant”, vistos els resultats obtinguts en funcions anteriors per Josep Bros, Alessandro Liberatore se’n va sortir molt bé.

La producció trasllada l’acció a la Viena dels anys 50 del segle XX. Malgrat això és “classicona”, un punt lletjota (l’urpa del rococó és allargada), però no molesta; i això ja és molt, que són coses que no passen cada dia. L’orquestra sona millor de l’habitual (gràcies, mestre Michael Boder).

Coincideixo una vegada més amb en Joaquim en criticar la pressa que té el públic a posar-se a aplaudir així que comença a caure el teló, encara que la música continuï sonant. Les filigranes d’orquestració que ens ha llegat Strauss no s’ho mereixen. En un món ideal, després de l´últim i diví acord, caldria uns segons de recolliment. Després, si fóssim conseqüents, apostataríem i compraríem un abonament per la temporada del Liceu (ep, suposo que l’òpera de Viena o fins i tot la de Takshent també et garanteix una parcel·la d’immortalitat).