Sympathy for the Turtle

Il·lustració de Ken Wong

Un dels personatges d’Alícia que més simpatia em desvetlla és la Falsa Tortuga.

La presència d’aquest insòlit híbrid és d’aquelles que requereix una nota a peu de pàgina, ja que les traduccions oculten l’origen de la broma. En la poc ecologista Anglaterra victoriana la sopa de tortuga era un plat que vestia molt a taula. Tanmateix devia de ser una menja cara, per això hi havia una recepta alternativa feta a partir de carn de vedella, a la qual s’anomenava “falsa sopa de tortuga”. La peculiar estructura de la llengua anglesa, on l’atribut sol precedir el substantiu, permet el joc de paraules, segons com decidim a qui afecta l’adjectiu “mock” (fals): “mock (turtle soup)” o “falsa sopa de tortuga”, “(mock turtle) soup” o sopa de falsa tortuga. Això explica perquè Tenniel la va dibuixar amb cap i extremitats inferiors vacunes, una tradició que han respectat la majoria d'il·lustradors posteriors.

La curiosa visió de Mabel Lucie Attwell, de qui ja coneixíem la seva Alícia panotxa.

No tinc tant clar d’on li venen les ploreres; segons el seu amic Grifó, tot és psicosomàtic. A instàncies d’aquest accedeix a explicar la seva història, no sense reticències:

“—Seieu, tots dos, i no digueu ni una sola paraula fins que no hagi acabat.

I així fou que s’assegueren i ningú no va parlar durant els propers minuts. Alícia va dir-se “No veig com mai pot acabar, si no comença”. Però esperà pacientment.”

La narració dels seus anys d’estudi és un joc de paraules continu. Així, entre les matèries que estudià, trobem les quatre regles de l’aritmètica: “Ambition, Distraction, Uglification, and Derision” (o sigui Ambició, Distracció, Enlletgiment i Mofa); i com a llengües clàssiques “Laughing” i “Grief” (Rialles i Pena). Potser el cas de la tortuga es redueix a un altre fracàs escolar més.

Digueu-me cruel, però a mi em fa gràcia, sobretot quan amb el seu amic Grifó descriuen la coreografia de la Quadrilla de la Llagosta on, amb l’ajuda de foques, salmons i altres tortugues, envien crustacis a tort i a dret sobre les onades. Dec tenir gustos estranys. Alícia, al final de “Through the Looking-Glass”, es pregunta perquè tothom que ha conegut està tan obsedit per les bèsties marines.

“M’han recitat un munt de poesia, tota sobre peixos!”

Pintura recent de Maggie Taylor

Els Monty Python, potser en homenatge, també centraven la seva “The meaning of Life” en la paraula “fish”. O era un homenatge a Darwin? Al cap i a la fi, Carroll devia de patir més d’un insomni amb les noves teories darwinianes.

Sí, alguna cosa d’especial ha de tenir aquesta melangiosa tortuga, quan al cinema i la televisió ha estat interpretada per Sir John Gielgud, Gene Wilder i dos artistes tan adorablement ximples i tan diferents com són Ringo Starr i Cary Grant.

Cary i la seva disfressa del film de 1933.

Ringo a la sèrie televisiva del 1985