Rufus+piano

Si arriba a néixer uns anys abans, l’hauria rebutjat com a epítom de tot allò que volia evitar del món gai més estereotipat. Per fortuna Rufus Wainwright va aparèixer prou tard a la meva vida i ja em va pescar relaxat i disposat a gaudir sense prejudicis de tot aquell que truqués a la porta carregat de bones maneres. I, sí, confessaré que el segueixo amb tota la seva pompa teatral i els seus modals de cabaret, i li perdono els capricis de diva marica, els modelets de Viktor & Rolf, els homenatges a Judy Garland o l’escriptura d’una òpera (“Prima Donna”), que ha rebut crítiques tan contraposades que, com a mínim, intriga.

La nit del dimarts Rufus va presentar el seu darrer disc “All days are nights: Songs for Lulu” al Liceu de Barcelona amb totes les localitats exhaurides, un detall que no sé si atribuir a una moda passatgera o a una veritable base de fans. Aquest disc, elaborat durant la malaltia terminal de la seva mare, la cantant Kate McGarrigle morta el gener passat, és un conjunt de cançons acompanyades únicament pel piano que toca el propi Wainwright. És una obra difícil de classificar, perquè encara que l’artista la presenti gairebé com si es tractés d’un cicle de cançons, la temàtica és molt diversa (la família, l’amor, la bellesa, Nova York i fins i tot tres sonets de Shakespeare) i els estils musicals poden d’anar de la balada al music-hall passant per Ravel sense gaire solució de continuïtat.

La posta en escena de l’espectacle insisteix en la solemnitat dels seus propòsits. Així es prohibeix explícitament que el públic aplaudeixi durant la interpretació d’aquesta dotzena de cançons i, fins i tot, es demana que es mantingui el silenci fins que Wainwright no hagi sortit d’escena. La seva lenta irrupció, vestit com la Reina Malèfica de “La Bella Dorment”, sembla tota una declaració de principis. Una gran pantalla que ocupa el fons de l’escenari projecta una il·lustració visual obra de l’artista Douglas Gordon: diversos ulls amb les parpelles carregades de maquillatge negre, que s’obren i es tanquen amb parsimònia, com surrealistes mol·luscos bivalves. Una imatge tan simple com torbadora.

Si bé tot això va estar molt ben interpretat, crec que és un tipus de música que prefereixo escoltar en la tranquil·litat de la llar. Per fortuna, després d’una pausa de mitja hora i alguns canvis en la decoració (bàsicament uns quants gots lluminosos escampats per terra), Rufus va retornar vestit d’una forma vagament més convencional (malles, una camisa amb lluentons, una corbata verd lloro…) per oferir-nos una hora d’èxits de la seva carrera: “Cigarettes and Chocolate Milk”, “Natasha”, “Leaving for Paris”, “Going to a town” i fins i tot el clàssic “Complainte de la Butte”. Aquí és on realment vam xalar, perquè el noi és un showman consumat. Dotat d’una veu de tenor, dúctil i potent, encara que amb un timbre que potser no és per tots els gustos, és també un pianista més que solvent i tot un comunicador que, amb quatre comentaris intel·ligents es pot posar el públic a la butxaca (per exemple, evitant qualsevol menció a Espanya, a la que es referí com a Península Ibèrica, i és que l’home es va educar al Quebec).

Tenia els meus dubtes que el Liceu fos el local més adequat per un espectacle que sembla demanar la proximitat del públic; però gràcies a una bona amplificació i al carisma de Rufus, no va costar gaire sentir-nos com en un piano-bar de dimensions colossals. Només faltaren les copes.