Paraules i música

Tothom que ho hagi intentat sabrà que escriure sobre música, sobre qualsevol tipus de música, és un afer tan complicat com frustrant. Nick Hornby deu de ser una de les persones d’aquest planeta que se’n surt millor, tant quan parla de la música que li agrada (“31 songs”) com quan en construeix una ficció al seu entorn (“High fidelity”). Serà oportú que recordi que acaba de publicar-se la seva darrera (i novament musical) novel·la aquí, a casa nostra. En català es diu “Juliet, naked” (Empúries) i en castellà “Juliet, desnuda” (Anagrama). Jo hauria optat per una altra traducció del títol, però ningú no em pregunta mai sobre qüestions tan importants. En tot cas, és un llibre ben recomanable.

Donada la furiosa melomania de Hornby era inevitable que acabés enregistrant un disc. Però com que l’amic Nick no és francès, ha sabut evitar les megalomanies del seu col·lega Michel Houellebecq i s’ha limitat a escriure les lletres perquè Ben Folds hi posés música en aquest recent “Lonely Avenue” que estic comentant.

No coneixia Ben Folds, un americà de Salem (Carolina del Nord, 1966), virtuós multi-instrumentista i cantautor d’estil pop-rock. La seva carrera inicial va fer-la acompanyat dels Ben Fold Five, dels quals Hornby trià molt apropiadament la seva cançó “Smoke”, per fer a “31 songs” una reflexió sobre la qualitat dels textos dins de la música lleugera, el seu etern taló d'Aquil·les.

En aquest primer encontre musical entre les dues llumeneres, Folds contribueix amb les seves indubtables virtuts melòdiques, a més d’un so propulsat pels teclats, fill dels 80, però encara actual. Hornby, per la seva banda, crea una sèrie de vinyetes, plenes d’enginy, de potencial narratiu, però també amb una important vena sentimental. La temàtica és diversa: homenatge a músics admirats (“Doc Pomus”), la profunditat amb la que arribem a conèixer algú a Facebook (“Password”) o el que passa quan algú que predica la tolerància es veu obligat a viure al costat del que és intolerable (“Your dogs”). Menció especial a les molt inspirades balades, amb arranjaments de cordes del gran Paul Buckmaster: “Picture window” sobre un cap d’any passat a l’hospital o “Belinda” la història del músic condemnat a interpretar una nit rere l’altra el seu únic “hit”, una cançó dedicada a una dona a la que va abandonar fa anys per una de més jove (amb pits més grossos i sense fills).

Res, “Lonely Avenue” no és cap obra mestra, però resulta agradabilíssim d’escoltar. Us deixo una mostra amb aquest efervescent “From above”, la possibilitat que la nostra ànima bessona sigui molt a prop, però que no l’arribem a trobar mai. 

El dimoni de les llistes: José Zorrilla

Por donde quiera que fui,
la razón atropellé,
la virtud escarnecí,
a la justicia burlé,
y a las mujeres vendí.
Yo a las cabañas bajé,
yo a los palacios subí,
yo los claustros escalé,
y en todas partes dejé
memoria amarga de mí.
Ni reconocí sagrado,
ni hubo ocasión ni lugar
por mi audacia respetado;
ni en distinguir me he parado
al clérigo del seglar.
A quien quise provoqué,
con quien quiso me batí,
y nunca consideré
que pudo matarme a mí
aquel a quien yo maté.

Una tardor infinita: nusos

Half-Windsor

Fa més d’un mes que vaig començar la lectura i no he passat de la pàgina 17: no vaig bé. Ja es veu que qualsevol altre llibre m’enganxa més i em distreu de la tasca proposada. A aquest ritme, el procés es pot eternitzar, a més, amb pauses tan prolongades entre lectura i lectura serà impossible vincular-se amb el relat. No gaire convençut, faig propòsit d’esmena.

Argumentalment, ens trobem davant d’un tribunal que ha de decidir si admetre o no, per mèrits esportius, el narrador a la seva universitat d’Arizona. Tot i que el relat és en primera persona, la narració es centra només en la descripció meticulosa del que succeeix al voltant del narrador, sense revelar-nos el què pensa o com ho viu. De fet, ni es molesta a obrir la boca; el seu oncle s’ocupa de respondre per ell les preguntes que li adrecen.

Ha de ser el degà qui ens informi, tot llegint el seu dossier, que el narrador és diu Harold Incandenza, familiarment anomenat Hal, de divuit anys, que ha acabat els seus estudis secundaris fa un mes i que resideix a l’Acadèmia de Tennis d’Enfield, Massachusetts.

A mesura que el tribunal acorrala el mutisme del narrador i qüestiona les seves dades acadèmiques, vaig adonant-me que Hal té algun problema greu de comunicació. Insisteix que no està segur que les paraules que digui seran les que sentiran els seus interlocutors. Finalment obre la boca:

“No puc fer-me entenedor, ara mateix”. Estic parlant lentament i amb claredat. “Diguem-ne que és per alguna cosa que vaig menjar”.

Teló. Vull dir que hi ha una separació de tres o quatre línies en blanc. Comença una nova secció dins del capítol. És un record d’infantesa de Hal en el qual menja uns fongs que creixen al soterrani de casa seva. Les reaccions histèriques de la seva mare i el seu germà enllacen amb la histèria del comitè universitari quan Hal pateix una mena de crisi nerviosa.

L’arrosseguen als lavabos per intentar calmar-lo. Llarga escena en la qual només se sent el diàleg de parlants no identificats, que Hal escolta ajagut sobre les rajoles dels serveis. Un “tour de force” narratiu, es podria dir.

Per fi un fragment al·lucinat on el trasllat a l’hospital es barreja amb similars experiències anteriors. Es mencionen possibles partits de tennis amb contrincants reals o imaginats, un d’ells de nom tan improbable com Dymphna, el tenista cec que juga amb pilotes sonores. [Però no hi ha res d’improbable en el món de Wallace i Dymphna fou una santa irlandesa del segle VII, assassinada pel seu propi pare, “nada-menus”]. Hal contempla la possibilitat que Venus Williams assisteixi com a espectadora. La introducció d’aquest personatge contemporani delimita per primer cop el marc temporal de la història, que ha de ser posterior als anys 90 del segle passat. Tot i que amb DFW cap també la possibilitat d’una realitat paral·lela.

DFW intenta expressar-se amb precisió gairebé quirúrgica: no parla de nusos de corbata en general, sinó dels molt concrets “half-Windsors” i qualifica un altre nus com “Kekuléan” (!!!). Li agrada sorprendre amb un adjectiu inventat: “spidered light” (llum aràcnida? llum aracniforme?). Assaja descripcions excessivament elaborades: “Els meus dits estan acoblats en una sèrie especular del que, per a mi, es revela com la lletra X”. “El 62,5% de les cares de l’habitació es dirigeixen cap a mi”, és a dir, 5 de les 8 persones presents. Si DFW continua tan estupend, hi ha per matar-lo (perdó, era una forma de parlar).

Senyals d’alarma, d’estranyesa o simplement dades a retenir:

• Som a Arizona i el mes és novembre; llavors, per què el comitè vesteix amb roba d’estiu? S’insisteix a parlar del calor sec.
• Descriu l’emplaçament del seu oncle “assegut a la cadira que espero que estigui a la meva dreta immediata”. Espera? No té clar si seu o no a la seva dreta?
• L’acrònim O.N.A.N.C.A.A. no em sona de res. Faig una recerca a Google i em remet a IJ. El peix que es mossega la cua (o la serp, o l’ouroboros). Bé, una realitat paral·lela amb els seus propis acrònims. Però què coi vol dir? [en tot cas, cal recordar: E.T.A. = Enfield Tennis Academy].
• El Director de Redacció sembla tenir un nombre de celles superior al normal.
• C.T., Chuck Tavis, oncle de Hal Incandenza. 

 

Plenitud i pèrdues

Al seu retorn del continent Dickens reprengué el seu frenètic ritme de vida. Després de concloure “Dombey and Son”, inicià la redacció de “David Copperfield”, continuà escrivint relats i unes 100 cartes diàries (o això és el que ell assegurava). Després de la breu aventura periodística del “Daily News”, creà una nova publicació periòdica anomenada “Household Words”, que va sortir cada dimecres des de març de 1850 fins a maig de 1859. En les seves pàgines s’hi trobaven articles sobre temes socials així com obres de ficció. Els articles no solien aparèixer firmats, però se sospita que molts els redactava Dickens mateix. S’hi van publicar diverses novel·les serialitzades d’Elizabeth Gaskell, Robert Stephen Hawker, Wilkie Collins i el “Hard Times” del propi Dickens, que va fer pujar les vendes com l’escuma. També era freqüent trobar-hi obres escrites a quatre o més mans, on no solien faltar les mans del mestre.

Per si tota aquesta activitat no fos suficient i les llargues excursions a peu o a cavall no l’acabessin d’extenuar, continuà buscant excuses per cultivar la seva afició teatral. Com que el seu amic Leigh Hunt es trobava amb problemes econòmics, va decidir muntar una obra per recaptar fons i ajudar-lo. Les seves intencions es van veure frustrades quan el govern va decidir oferir una pensió a Hunt. L’objectiu benèfic es transferí llavors al comediògraf Sheridian Knowles, que també les passava magres. L’obra finalment es representà i amb tant d’èxit que Knowles pagà els seus deutes i decidí deixar l’escena per fer-se clergue baptista.

Dickens trobà una altra bona excusa per fer teatre, quan decidí adquirir la casa natal de Shakespeare. Amb aquest objectiu va començar a assajar “Les alegres casades de Windsor”, obra en la qual s’havia reservat el paper del jutge Shallow. Malauradament l’ajuntament de Stratford-upon-Avon va espatllar-li els plans en decidir fer-se càrrec de la casa del dramaturg. Encara així, l’obra es representà vuit vegades a Londres i després va fer una petita gira per províncies.

Foren aquests anys també proclius a les tristeses. La tardor de 1848, la seva estimada germana Fanny, la que tenia aptituds pel cant i que havia compartit amb ell el seu exili fora de la presó per deutes, s’extingí consumida per la tuberculosi.

L’any 1851 Kate va estar molt malalta ran del part del seu novè fill, Dora Annie. El que sorprèn és que no emmalaltís abans, perquè la pobre senyora paria amb exactitud matemàtica un infant cada any. El nadó moriria poc després del naixement. Uns mesos abans havia mort John, el pare del novel·lista, després d’una intervenció quirúrgica sense anestèsia (alegries victorianes, ves).

També en aquesta època va vèncer el lloguer de la casa a Devonshire Terrace i la família al complet es traslladà a Tavistock House, al barri de Bloomsbury, a tocar del Museu Britànic. Entre les pèrdues familiars i la mudança, que tothom sap que és una important font d’estrès, no estranyarà que la seva novel·la següent, “Bleak House”, sigui tan negra, tan àcida, tan plena de boira i sutge.

Cordeu-vos els cinturons, perquè ens entretindrem una estona en aquesta magnífica casa desolada. 

Grünewald a Colmar

Colmar, una ciutat de 66.000 habitants a 74 quilòmetres al sud d’Estrasburg, representa a la perfecció el que dins de l’imaginari col·lectiu ha de ser una vila alsaciana ideal. De fet, ho fa tan bé, que t’obliga a sospitar que tot es tracta d’un muntatge artificiós, no gaire allunyat de les intencions del Poble Espanyol barceloní. L’abundor de turistes dominicals, les botigues de “souvenirs” canònics (cigonyes de drap) i les flors a tots els balcons et confirmen les sospites.

A Colmar hi ha un museu dedicat a Frédéric Auguste Bartholdi, l’escultor de l’Estàtua de la Llibertat, que aquí va néixer. Però és molt més interessant la Verge del Roserar que es troba a l’església dels dominics. Gràcies a la pluja, que cau de valent, podem contemplar llargament aquesta obra de Martin Schongauer, pintada el 1473, tan plena de simbolisme com de vivacitat cromàtica.

Però el veritable plat fort de Colmar, apart de la inevitable choucroute, el trobareu a l’excel·lent museu d’Unterlinden, exactament a la seva capella, on s’exposa disseccionat l’impressionant retaule d’Issenheim de Matthias Grünewald. Confesso que no en sabia res d’aquest famós retaule i que Grünewald no em sol atraure especialment, però cal reconèixer que aquí guanya per KO.

Les tres maneres de contemplar el retaule (no em pregunteu com s'ho fan).

Parlo de Grünewald amb una certa lleugeresa, perquè de fet no hi ha constància històrica que existís algú amb aquest nom. Però del que no hi ha dubte és que al segle XVI, i contemporani a Durer, visqué un pintor responsable d’una bona col·lecció d’obres mestres entre les quals l’altar d’Issenheim no n’és la menor.

L’esmentat retaule és un complex artefacte que, amb totes les seves portes i porticons giratoris, és l’antecedent històric de la “videowall” de SONY. Arriba amb una càrrega simbòlica tan feixuga, que gairebé esdevé indigest. Dins de la seva imatgeria hi trobareu al·licients per a tots els gustos. Les temptacions de Sant Antoni són veïnes de les del Bosco, la trèmula Maria Magdalena és la companya cinètica de la de Van der Weyden al Prado, el crucificat de carns evidentment cadavèriques apel·la directament a Francis Bacon, mentre que el Crist ressuscitat és pura psicodèlia “avant la lettre”.

Pistoles, dodos i Charlotte Bronte

He d’agrair a en Xavier Caballé que em descobrís la fantabulosa sèrie de novel·les protagonitzada per la detectiu literària Thursday Next. Malgrat que Ediciones B ha publicat des del 2007 quatre dels cinc títols de la saga, jo no n’havia tingut notícia, potser perquè estan incloses en una col·lecció de ciència-ficció (“Nova”), territori endogàmic en el que rarament m’endinso. Crec que emplaçades en una col·lecció més “literària” (i amb una traducció més competent), les novel·les de Jasper Fforde haurien gaudit de molta més difusió. O potser l’ha tinguda en cercles per on no em moc, que també és possible.

El primer títol de la sèrie, “The Eyre Affair” (2001) (“El caso Jane Eyre”) ens situa en una realitat paral·lela. És l’any 1985 i la guerra de Crimea contra el tsar de Rússia fa més de 130 anys que dura, The Beatles continuen escrivint singles d’èxit l’any 78, Gales és una dictadura del proletariat i la gent, si ha de volar, es desplaça en dirigible. Fins aquí una distòpia més, habitual del gènere fantàstic, res d’estrany. Però en el món on habita la detectiu literària Thursday Next, al contrari que en el nostre, les arts i sobretot la literatura són qüestions d’importància decisiva que interessen tothom: literalment són qüestions de vida o mort.

Imaginem doncs un univers on la gent embogeix per visitar la casa natal de les germanes Brontë, on no hi ha crim pitjor (ni que ocupi més titulars) que intentar vendre una primera edició falsa de Lord Byron i on, en lloc dels habituals testimonis de Jehovà, qui truca a la porta és una secta que intenta demostrar que les obres de Shakespeare les va escriure Francis Bacon. Sí, ens trobem en territori seriosament lletraferit.

La trama, que fa ús de la idea que hi ha un camí d’anada i tornada entre la realitat i la ficció, implica el robatori dels manuscrits de “Martin Chuzzlewit” (Dickens) i “Jane Eyre” (Bronte) per prendre els seus personatges com a ostatges, amb conseqüències que canvien literalment el contingut d’aquests clàssics. Malgrat l’ambient inicialment literari, l’argument és trepidant i bastant proper al fulletó del XIX o principi del XX, però amb inclusió de nombrosos elements fantàstics i bones dosis d’humor que comencen per l’elecció dels estrambòtics noms dels personatges. Basti dir que l’arxi-dolent que vol dominar el món es diu Acheron Hades.

Com passa amb totes les sagues, el seu efecte és acumulatiu i caldrà llegir els títols següents per gaudir plenament de l’univers paral·lel creat per Fforde. Segurament funciona millor llegit en V.O. Tampoc un coneixement o afició per la literatura anglesa més clàssica serà sobrer. Però, un cop tot dit, qui es podria resistir a una heroïna que té com animal de companyia un dodo anomenat “Pickwick”?

La vida és un joc senzill

John Horton Conway (Liverpool, 1937) és un matemàtic eminentíssim que mereixeria protagonitzar una bona col·lecció d’apunts, si jo em dediqués a la divulgació matemàtica. Però com que la meva aproximació a la matemàtica és més aviat lúdica, em quedo amb el seu fascinant “Joc de la Vida” inventat el 1970 i donat a conèixer per Martin Gardner al número d’octubre del “Scientific American” del mateix any.

Aquest joc utilitza un tauler quadriculat de dimensions teòricament infinites. Cada casella representa una cèl·lula i admet dos estats: les cèl·lules vives, que apareixen colorejades, i les cèl·lules mortes, que són caselles buides. En tractar-se d’una quadrícula, cadascun del quadrats està envoltat de vuit quadrats veïns. A cada etapa del joc s’estudia l’estat vital dels veïns de cada cèl·lula per tal d’establir el seu estat a l’etapa següent segons les regles següents:

1. Qualsevol cèl·lula viva que tingui menys de dos veïns vius, mor a la següent etapa. Potser per solitud o avorriment.
2. Qualsevol cèl·lula viva que tingui més de tres veïns vius, mor a la següent etapa (sobrepoblació).
3. Qualsevol cèl·lula viva que tingui dos o tres veïns vius, passa a la següent generació.
4. Qualsevol cèl·lula morta amb exactament tres veïns vius, esdevé una cèl·lula viva.

La configuració inicial de caselles vives és el que s’anomena la llavor del sistema. A partir d’aquí, per iteració de les regles, es van produint vides i morts en discretes etapes successives. El “Joc de la Vida” és el que s’anomena un joc de zero jugadors, ja que la seva evolució està totalment determinada per la disposició de les caselles al principi del joc.

Direu que com a joc és una bírria, però contemplat amb una mica més d’atenció, proposa interrogants sense fi. Només cal fer uns pocs experiments per comprendre que algunes configuracions estan predestinades a extingir-se, com és el cas d’aquesta “C”, que assoleix el no res en quatre passes.

D’altres disposicions romanen eternament estàtiques, sense créixer ni minvar. Aquí teniu tres de les més senzilles: el bloc, el rusc i el vaixell.

Més interessants són les que entren en un bucle, repetint una vegada i una altra les mateixes passes, com aquest “guió” format per tres cèl·lules.

Tot i que abunden les figures cícliques de període 2, n’hi ha també de períodes superiors com aquest bonic “Pulsar” de període 3.

Unes altres configuracions intrigants són les “naus espacials” que es van desplaçant pel tauler sense perdre la forma. La més simple de totes és aquest “planador” que en 4 etapes torna a recuperar la forma inicial però una casella més avall i més a la dreta.

Els resultats d’una configuració són, d’entrada, imprevisibles i una cèl·lula viva de més o de menys pot significar la diferència entre la supervivència o l’extinció. Qui podria imaginar que una figura tan senzilla com el que s’anomena pentómino-F pugui passar per més de 500 estats diferents abans d’estabilitzar-se? Aquí mostro les 12 primeres etapes.

Inicialment Conway va conjecturar que no existien configuracions que creixessin indefinidament i que totes acaben estabilitzant-se al cap d’un nombre finit d’estats. Fins i tot va oferir un premi de 50 dòlars a qui demostrés o refutés la seva conjectura. Abans d’acabar l’any es van descobrir les primeres disposicions de cèl·lules que podien creixer indefinidament, algunes de tan curioses com una mena de “pistoles” que van generant contínuament “planadors”, d’altres tan simples com aquesta:

Les regles que va establir Conway són del tot arbitràries i les va escollir per la riquesa i l’interès dels resultats obtinguts, però podrien haver estat unes altres, per exemple que es produïssin naixements sempre que hi haguessin 3 o 6 veïns vius. El tauler inicial també podria ser una retícula triangular o hexagonal. Recomano tothom que se senti mínimament intrigat per aquest “joc” que entri en aquesta plana i que faci provatures amb diverses configuracions i jocs de regles: la “vida” en moviment és encara més engrescadora.

La invenció de Conway té interès en les matemàtiques de la computació, tot i que jo em conformo amb gaudir de les seves virtuts estètiques. Evidentment no es pot prendre com a model matemàtic de cap fenomen biològic i tanmateix, davant dels creacionistes i els defensors del disseny intel·ligent que sostenen que la complexitat dels éssers vius només es pot explicar per la intervenció d’un ésser superior, se m’acut pensar que quatre regles senzilles i algunes cèl·lules poden dur-nos molt i molt lluny.

Una vida feta novel·la

Entre maig de 1849 i novembre de 1850 aparegueren els lliuraments de “David Copperfield”, una de les novel·les més conegudes de Dickens. Aquest llibre ocupa un lloc molt especial en la producció del seu autor i es pot considerar atípic entre les seves novel·les, tot i que és el que té l’estructura més convencional. És la primera vegada que abordà la narració en primera persona i, allunyant-se de trames multicursals, se centrà en la vida del personatge epònim des del seu naixement fins a la maduresa. Tècnicament pertany doncs al gènere del “Bildungsroman”, la novel·la de formació, i hi incorpora molts elements autobiogràfics, tot i que idealitzats. Prop del final de la seva vida Dickens confessà que “David Copperfield” era el seu fill predilecte, fet que dóna a entendre la implicació emocional de l’escriptor amb aquesta obra.

David Copperfield neix cap a 1820 (per tant és uns 8 anys més jove que el propi Dickens), quan el seu pare ja fa sis mesos que és mort. La seva mare es torna a casar amb un home sever i antipàtic que, així que pot, es desempallega de David i l’envia a un internat no especialment agradable. Aquesta figura de la mare, incapaç de donar afecte al fill, és un tema recurrent en Dickens, qui mai no va perdonar del tot la manca de recolzament que va trobar en la seva pròpia mare. La mare de David té un fill amb el nou marit, però mare i nadó moren poc després. El padrastre vidu posa a treballar David en una fàbrica de Londres, reflex dels sis mesos en els quals Dickens passà a la fàbrica de betum, una experiència que mai no havia explicat a cap dels seus amics.

La peripècia vital de David seria massa llarga d’explicar, però oscil·la entre personatges decididament perversos i d’altres angèlicament protectors. És interessant detenir-se un moment en la seva història sentimental, perquè (llegida en clau autobiogràfica) no deixa de ser desconcertant. David es casa molt jove amb Dora Spenlow, una noia adorable, frívola i mancada de qualsevol sentit pràctic, el tipus de dona que podria enamorar a la majoria dels homes. La convivència amb Dora no és fàcil, sobretot per problemes d’intendència domèstica; així que Dickens decideix “matar-la” poc temps després del casament (curiosament el mateix dia que mor el seu gosset de companyia). La segona esposa de David, Agnes Wickfield, és tan assenyada com horrorosament avorrida, el que sembla indicar que Dickens valorava més la tranquil·litat que la felicitat conjugal. I deixeu-me intercalar aquí un comentari de Chesterton que em fa molta gràcia:

“...els vells i savis contes de fades mai no van ser tan beneits com per dir que el príncep i la princesa van viure plàcidament per sempre més. Els contes de fades diuen que el príncep i la princesa van viure feliços per sempre més: i així ho van fer. Van viure feliços, encara que és molt probable que de tant en tant es tiressin els trastos pel cap. La majoria de matrimonis, crec, són matrimonis feliços; però no existeix cap matrimoni satisfet de si mateix. David Copperfield i Dora es barallaven perquè la carn de xai estava freda; i si haguessin continuat barallant-se fins al final de les seves vides, haguessin continuat estimant-se fins al final de les seves vides. Però David Copperfield i Agnes estarien d’acord sobre la fredor de la carn del xai. I aquest xai  fred estaria molt fred”.

I és potser aquesta recerca de la comoditat a qualsevol preu, la gran feblesa del llibre. La primera part de la novel·la, que narra la infantesa i la joventut de David, és plena de vida i de veritat: és pot comptar entre el millor que mai va escriure Dickens. Però, a mesura que avança la història i després de diverses intrigues malignes desactivades per les forces del bé, on s’inclou el tema canònic de la noia innocent desvirgada per un cràpula, els últims capítols intenten deixar-ho tot ben lligat, encara que sigui a repel de qualsevol versemblança. Així que, tots els personatges que no estan ben casats o honorablement col·locats a l’alçada de la pàgina 700, són enviats a Austràlia per fer-hi una nova vida. Allí se n’hi van Micawber i família, els Peggotty amb la noia deshonrada i Mrs. Gummidge, tots en un sol paquet.

“David Copperfield” ve plena de personatges inoblidables, dels quals jo em quedo amb Peggotty, la fidel minyona de bon cor, i amb la tieta Betsy Trotwood, britànica típicament excèntrica en la que sempre es pot confiar per les qüestions veritablement importants. Però els personatges que han perdurat en l’imaginari col·lectiu són Uriah Heep i Wilkins Micawber. Uriah Heep és el subordinat humil, hipòcrita i llagoter que maquiavèl·licament s’obre pas en la seva carrera professional. Almenys, fins que hom revela les seves malèvoles intencions. Els música-ferits ja saben que Uriah Heep és també el nom d’una banda de proto-hard-rock de principis dels 70.

Wilkins Micawber és un dels personatges més memorables de Dickens. L’etern optimista que no para d’elevar castells a l’aire, tot i que passa la vida en endeutament perpetu fins a l’extrem de patir alguna temporada a la presó (igual que ho feu el pare del novel·lista). Per cert, W. C. Fields era un Micawber inoblidable en la versió que firmà George Cukor l’any 1935, una adaptació potser no molt fidel, però sí immensament entretinguda.
 
Crec que “David Copperfield” fou el meu primer contacte amb Dickens. Recordo que no em va impressionar gaire, potser perquè, com a adolescent, hauria preferit un argument molt més “novel·lesc”. Relectures posteriors m’han reconciliat amb ell, tot i que no el situaria entre els meus favorits absoluts; potser el seu relatiu “realisme” no és el que més m’atreu de l’autor. Per això mateix “David Copperfield” és el Dickens preferit d’escriptors tan circumspectes com Tolstoi, Dostoievsky i la molt poc dickensiana Virginia Woolf. El més juganer James Joyce també n’era fan i Kafka basà la seva “Amerika” en aquest mateix relat.

Un cop dit tot això, “David Copperfield” deu ser la millor introducció a Dickens per tots aquells que no són dickensians de cor. El problema és que aquestes coses mai no se saben d’entrada. Algú gosa fer un tast a cegues? Això sí, a menys que us agradin els esports d'aventura, eviteu la traducció de Carner.

Catedral

La vella Gare d'Estrasburg amb una pell acabada d'estrenar.

Entrar a Estrasburg, la Capital d’Europa, malgrat els seus evidents tints germànics, és com tornar a casa. Serà perquè sentim parlar francès i perquè la ciutat no sembla haver estat afectada per la guerra. El seu rovell de l’ou està situat en una illa voltada pel riu Ill i el seu melic és la catedral. Per uns moments, especialment si arribes cap al tard i el declinant sol d’agost tenyeix de roig la seva gloriosa façana, et tempta pensar que la catedral és el centre del món.

De bon matí hi torno, quan no han arribat encara els primers turistes i les lloses de l’interior són acabades de fregar amb lleixiu. La gran nau és un cofre de meravelles com la columna dels àngels, el rellotge astronòmic o l’escultura del mont de les oliveres, contemplat tot per la pupil·la groga de la fenomenal rosassa. Encara a mig matí pugem al sostre de la catedral per una escala de cargol envoltada de randes de pedra. Són només 66 metres (res comparat amb els 142 metres de la torre), però un pànic vertiginós ens fa tancar els ulls fins que no arribem a la més tranquil·litzadora terrassa. Grans vistes dels sostres de la ciutat vella i de la plana alsaciana.

Prop de la catedral el Palais de Rohan, un clàssic edifici francès del XVIII, conté un interessant museu de belles arts, on trobem un inesperat (i bell, i esverat) Goya, a qui saludem com a un retrobat parent llunyà. Des del pati del palau, la catedral mostra el seu perfil lateral i revela la façana principal com una gran mampara escenogràfica adossada a un volum molt més tosc.

Don Bernardo Yriarte, segons Goya.

Passegem pel barri vell i per la Petita França, nius de pintoresquisme, de cases alsacianes de bigues de fusta, de canals i terrasses, on els turistes acudim inevitablement sigui per tastar una “flamme”, la versió local de la pizza, o una choucroute “excessive”, en la qual la col agra ve acompanyada d’una mostra de tot el que un carnívor pugui somiar. I sempre, despuntant sobre les teulades, la fletxa protectora de Notre-Dame.

Més enllà la ciutat s’afrancesa amb edificis massius de racional elegància i un punt de severitat germànica. Per fortuna, el riu curull de ponts i d’ombres d’arbre endolceix els ànims. Les ciutats amb riu, com els carrers amb arbres, em semblen un nivell superior de civilització.

Però cada nit, abans de retirar-nos, tornem a passar per la catedral per veure l’espectacle de “son et lumière” que es projecta sobre la façana. Música clàssica russa de Txaikovski, Rimski-Korsakov, Borodin i Mússorgski. I quan a les onze les grans portes de Kiev es tanquen amb magnificència de focs d’artifici tornem a la nostra mansarda de l’Hotel Gutenberg. I somiem, és clar, amb la catedral.

L’aranya que hi ha darrera de tota teranyina

Facebook és aquest no-lloc on gairebé tots hi som sense saber molt bé el perquè. Després de dos anys de comunió quasi diària he tret de l’eina uns beneficis ben magres i, si no m’he esborrat encara, és només perquè em serveix com a via suplementària de difusió del bloc. Res m’interessaria menys que veure explicats en una pel·lícula la vida i miracles del seu inventor. Ningú no va al cinema per contemplar jovenets acabats de sortir de l’adolescència, asseguts davant d’una pantalla d’ordinador. O això creia.

“The social network” (La xarxa social) explica precisament això: com un estudiant de Harvard, de nom Mark Zuckerberg, va gestar en una nit de borratxera i despit un dels fenòmens més impactants del nostre temps i, després de peripècies diverses, ha esdevingut el multimilionari més jove del món.

El film el dirigeix David Fincher qui, tant a “Seven”, com a “Zodiac”, com a “Benjamin Button”, ha sabut adaptar-se als seus materials sense perdre la pàtina d’autor. El guió és d’Aaron Sorkin (L’ala oest de la Casa Blanca). El resultat és espectacular, i comprenc que la totalitat de la crítica americana s’hi hagi rendit.

És cert que la pel·lícula presenta una verborrea molt difícil (i fins i tot atabaladora) de seguir a través dels subtítols, però el brillant guió de Sorkin converteix en or materials que no ho són. Quina astúcia en els diàlegs ben travats i en els continus salts temporals que, tanmateix no desconcerten mai l’espectador. Estic segur que el paio seria capaç de fer apassionant un guió sobre les Pàgines Grogues de la guia telefònica. Fincher no es queda enrere i fa un muntatge entretallat i dinàmic, sempre interessant de mirar. Per acabar els actors, no gaire coneguts, estan tots molt convincents.

I un cop haver deixat clar que el film té una factura impecable, cal preguntar-se si no es tracta tot plegat senzillament d’una buidor enlluernadora. Potser pels americans hi ha una certa èpica en la figura del triomfador disposat a passar per sobre de tothom a l’encalç d’una idea, però no és pot ocultar que el Mark Zuckerberg que presenta la pel·lícula és un informàtic inventiu i ambiciós, però també un ésser humà del tot deficitari, mancat d’empatia i de cap sentit de la lleialtat. Tota la crítica ha coincidit en subratllar la paradoxa que hagi estat precisament un personatge gairebé autista qui hagi creat la major xarxa mundial dedicada a la comunicació entre les persones. Ningú s’ha qüestionat, però, la qualitat d’aquesta comunicació.

No mataré Facebook, el missatger, però no es pot negar que un percentatge molt alt del seu contingut és pura irrellevància, exhibicionisme, tafaneria, trivialitat, balbucejos i rucades. Que els seus factòtums fossin una colla de noiets obsessionats pels símbols de status, per la prevalença de la quantitat sobre la qualitat i per la gratificació immediata segurament diu molt sobre el pecat original de l’eina. També diu molt sobre el món en el que ens ha tocat viure. Per això la pel·lícula acaba sent desassossegant i, després de la seva devastadora escena final, queda una empremta amarga que obliga a la reflexió.

De visió necessària i terapèutica per a tots els que d’una o altra forma estem atrapats en aquesta teranyina.

[Enllaço la crònica d'en Joaquim, perquè tingueu també una visió molt menys positiva de la pel·lícula.]

La meva e-xperiència (2 de 2)

Imatge de trilane vista a flickr

Un cop superades les importants qüestions referents a la interfície d’usuari,  passaré a comentar algunes obvietats sobre la primera impressió que em fa enfrontar-me al llibre que he escollit del catàleg. En la comparació inicial, el llibre digital té totes les de perdre davant del llibre analògic.

Visualment, el primer que trobo a faltar és una coberta, i si està ben dissenyada, molt millor. I ja posats, contracoberta, foto de l’autor i una frase de la crítica del “New York Times”. No m’agrada començar una lectura “in media res”: l’embolcall també és important. No dubto que això ho arreglaran aviat, i en technicolor, si cal.

La qüestió tipogràfica tampoc està ben resolta. Malgrat que en teoria es pugui canviar el tipus de lletra, jo no he sabut fer-ho i tots els textos m’apareixen en l’avorrida “Times Roman”. De totes maneres, no crec que l’elecció del tipus hagi de ser patrimoni del lector, o no només patrimoni del lector. Em nego a llegir-ho tot en Gill Sans o en Garamond, per acomodar-me als meus gustos. Vull que l’editor m’imposi la seva pròpia tipografia: això també forma part important de la personalitat del llibre.

Olfactivament no hi ha res a fer: els bits sembla que no tenen olor. Perdut queda l’aroma del paper, el d’algunes tintes i coles que impregnaven la lectura i marcaven un moment totalment proustià de la teva vida. El meu nas de fumador mig sinusític crec que ho podrà suportar.

Un “handicap” aparentment estúpid, però que és important per la teva administració del temps, és el de no saber si estàs llegint un llibre de 100 pàgines o de 1500. El que en la vida “real” ho pots solucionar amb una simple ullada, aquí passa per prémer botons fins al final del llibre o fer un càlcul aproximatiu a partir dels bytes que ocupa. Durant la lectura, el fet de no saber a quin ritme t’acostes al seu final, pot desconcertar les expectatives. I encara bo que les pàgines estiguin numerades, que no sempre és el cas.

Una qüestió més important és la de la història personal. Quin rastre queda de les descàrregues que et facis al teu e-book? Segurament podràs emmagatzemar un registre de les dates d’incorporació dels arxius al teu directori; però, desenganyem-nos, tot aquest bagatge digital té molt poc valor sentimental i el deixarem perdre sense recança així que aparegui una tecnologia més avançada, igual que hem llençat a la bassa tants “floppys”, vídeos i cassettes.

Jo, que tinc el costum d’escriure a la primera pàgina dels meus llibres la data en el que els vaig llegir, m’agrada veure com la meva biblioteca envelleix amb mi. Potser no tornaré a llegir Kafka, però de tant en tant obro els seus llibres en la versió històrica d’Alianza Editorial (amb les estupendes cobertes de Daniel Gil) i recupero els meus vint anys i, de passada, tota una part de la història d’aquest país.

Em pregunto si no m’estic comportant com un dinosaure nostàlgic en contraposar aquestes crítiques a un fenomen que és relativament nou. De fet no és tan nou, que de llibres electrònics fa temps que se’n parla, però jo diria que no s’esforcen gaire a millorar-los donat que el mercat lector no és tan profitós com el de la música o el cinema. Potser el futur exigirà l’abolició del passat com a terreny d’esplai, caldrà viure sempre en un present continu. Crec que per a mi ja és massa tard. Amb e-books o sense, que no hi comptin.

La meva e-xperiència (1 de 2)

Imatge de josemaría vista a flickr

Em vaig fent a la idea que un dia o altre tots acabarem tenint un dispositiu per llegir llibres electrònics. De moment no crec que valgui la pena: resulten excessivament cars per les poques prestacions que ofereixen. Per un preu similar pots disposar d’aparells (netbooks, mòbils, itouch) que et donen molt més. Tampoc està clar quins seran els formats estàndard que perduraran ni el model de negoci de la distribució de continguts que triomfarà. Qualsevol inversió feta ara en un d’aquests e-books estarà probablement destinada a l’obsolescència en un termini molt curt. Com que no sóc un boig de la tecnologia, puc esperar.

Això no treu que estigués encuriosit per veure una d’aquestes andròmines en funcionament i saber de quin mal hem de morir. Vaig manllevar, per tant, un d’aquests ginys i l’he estant provant durant les darreres setmanes. Es tractava d’un Papyre 6.1 de color negre, protegit per una funda de “polipiel” del mateix color. Potser no era l’opció més avançada, però crec que és una de les més populars. Preu al mercat: 249 €.

L’objecte en si no és lleig (però podria ser més bonic). Les seves dimensions,  18,4 cm de llarg, 12,05 cm d’ample i 0,99 cm de gruix, l’assimilen a un llibre de butxaca primet, encara que el seu pes de 200 grams el fa més feixuc que molts dels llibres que acostumo a llegir. La pantalla, en canvi, amb els seus 12,4 x 9,2 cm, és una mica justeta i no s’assembla a cap dels formats de llibre coneguts. Bé, potser tot serà qüestió d’acostumar-se, que em dic.

L’engego i triga uns 10 segons en posar-se en marxa (en aquest camp, els llibres analògics són molt més ràpids). Acostumat a l’ús de teclat i a les pantalles tàctils, una interfície que funcioni a partir d’una desena de tecles em sembla ortopèdica i poc amigable. Si el llibre, a més, té notes en una secció final, com passa amb molts assaigs o amb alguna novel·la de David Foster Wallace, pot representar un veritable mareig el desplaçament endavant i endarrera.

He observat que, en voler reprendre la lectura, la memòria del Papyre és molt aproximativa i no et retorna exactament a l’última pàgina llegida. El sistema de marcatge de pàgines és purament testimonial, ja que només permet cinc marques i el seu ús és un malson. Aquestes coses milloraran, n’estic segur, però de moment fan l’experiència molt menys “natural” que la interacció amb un llibre “real”.

Se suposa que la tinta electrònica de l’aparell pot presentar fins a setze matisos de gris, però deu de ser només en la reproducció d’imatges, perquè no he trobat cap botó per modificar el contrast. Potser la lectura d’aquestes pàgines no cansa la vista tant com una pantalla d’ordinador, però no pot evitar deixar un pòsit depriment per la seva gama cromàtica, res que es pugui comparar al negre sobre blanc de tota la vida.

Com ja he dit, la superfície de lectura no és gran cosa, de manera que els que no tenim vista de linx hem de fer servir el zoom. Amb les lletres ampliades amb prou feines caben tres frases a la pantalla i hom acaba amb la sensació que està llegint el text d’un curs d’inici a la lectura.

Com que l’apunt s’allarga, continuaré demà amb més greuges comparatius.

Petita música nocturna

Imatge d'/aw/ vista a Flickr

Les tres novel·les de Kazuo Ishiguro que havia llegit, m’havien agradat: melangioses, obliqües, delicadament parsimonioses. “El que queda del dia”, el seu llibre més cèlebre, encara em sembla un retrat mestre sobre la frigidesa sentimental no sé si d’un personatge, un estament o tota una societat. Per això vaig agafar amb interès el seu primer llibre de relats, “Nocturns” (Empúries/Anagrama, 2010). A més el seu subtítol, “Cinc històries de música i capvespre” no me’l podien fer més atractiu.

Plantejada, segons l’autor, com una mena d’obra musical en cinc moviments, aplega relats amb molts punts en comú: certament la música, molt menys l’hora foscant. Tots ells estan narrats en primera persona, hi apareixen músics, generalment frustrats i dedicats a l’entreteniment més mercenari, relacions a punt de trencar-se, confessions a deshora, referències al poder evocador d’una melodia com a reflex de temps més feliços i finals tan oberts com anticlimàtics. Amb aquests elements es podria haver escrit un molt bon llibre, però em temo que Ishiguro no ho ha aconseguit.

El primer conte, “El cantant melòdic”, es localitza a Venècia (un escenari que sempre dóna bons rèdits literaris) i el narra un músic polonès que toca la guitarra en una de les orquestrines dels cafès de la Plaça Sant Marc. El seu encontre amb un admirat “crooner” en decadència propicia un encàrrec i una posterior revelació una mica forçada, la primera que trobarem al llibre. Com que el narrador és una peça tangencial de la història, el conflicte és explicat des de fora i hem de fer un esforç per posar-nos dins de la pell dels protagonistes. Per això mateix m’ha semblat difícil de comprendre (i perdoneu que expliqui més del que caldria), com algú pot separar-se (de mutu acord) de la persona a qui encara estima, per casar-se amb una joveneta atractiva i fer remuntar així la seva carrera. Per molt cínica que sigui la societat en la que vivim, les coses funcionen realment així? Crec que a Ishiguro se li ha anat la mà o no toca prou de peus a terra. No seria suficient amb enregistrar un disc de duets?

Després d’aquesta falta de versemblança, “Come rain or come shine” parteix d’una premissa igualment difícil d’empassar. Qui, per solucionar una crisi de parella, demanaria (explícitament) a un amic que s’estigués uns dies a casa per demostrar-li a la dona que hi ha en el món persones molt més calamitoses que ell? Aquí Ishiguro intenta introduir situacions grotesques que volen ser còmiques, però se’l nota incòmode i acaba produint el mateix sentiment en el lector.

A “Malvern Hills” una altra parella revela les seves desavinences a un narrador desconegut. A “Nocturns” reapareix un dels personatges del primer conte i un altre seguit de moments pretesament còmics. Aquí el protagonista, brillant saxofonista de jazz amb un físic poc atractiu, es sotmet a una operació d’estètica per triomfar. No sé si aquestes coses passen, en tot cas ni em fan atractiu el personatge ni acabo d’empassar-me la situació.

“Violoncel·listes”, ambientada de nou a Venècia, és la més interessant del recull. Aquesta història del jove violoncel·lista Tibor (un altre immigrat de l’Est) que es posa en mans d’una suposada “virtuosa” de l’instrument compta amb prou misteri i ambigüitat. Malgrat tot, la construcció del relat és rudimentària: el narrador, que no hi ha estat present, ni hi pinta pràcticament res, és qui ens transcriu les converses que mantenen la mestra i l’alumne. Potser són les servituds d’escriure tots els contes en primera persona sense que els veritables protagonistes prenguin la paraula. El final queda literàriament bonic, però argumentalment increïble.

Veig que el llibre d’Ishiguro ha agradat molt a tota la premsa britànica i que ha rebut el Premi Internacional Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Els blocs de la catosfera que en parlen també el deixen molt bé. I és cert que es pot llegir en un parell de tardes. Potser que no em feu cas.

Les mentides dels nostres pares

Sembla que hi ha espectadors que senten aversió a anar a veure “una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil”. Per a mi qualsevol temàtica és bona, si està tractada amb competència i és capaç de desvetllar-me l’interès. Per això vaig acostar-me al cinema per tastar aquest “Pa negre” que el sempre interessant Agustí Villaronga ha fornejat a partir de la novel·la homònima i d’altres textos d’Emili Teixidor.

Vaig llegir “Pa negre” en el seu moment i confesso que no em deixà cap petja, senyal que el llibre em va semblar correcte, però no memorable. No puc dir el mateix del film de Villaronga que, des de l'esfereïdora escena inicial, se’t clava ben endins. El director s’ha especialitzat en la descripció d’ambients enrarits, on proliferen la malaltia i els monstres. L’any 1944, en la immediata postguerra, sembla terreny abonat per cultivar traïcions i revenges dels vencedors contra els vençuts, però el que al principi sembla “una altra pel·lícula sobre la guerra civil” de mica en mica va revelant una realitat molt més densa i sòrdida.

La pel·lícula és excepcional perquè evita molts dels paranys habituals del gènere de postguerra rural. Per començar s’han evitat els habituals maniqueismes entre els malignes franquistes i els angèlics rojos: aquí tothom té molta roba bruta per amagar. Per una vegada els guàrdies civils semblen funcionaris ben intencionats, els vençuts (malgrat el seu idealisme de boquilla) tenen també molt del que respondre i l’alcalde franquista parla català i és del poble de tota la vida. El que a l’inici sembla una intriga política, acaba sent una vegada més una història de poder, sexe i misèria.

L’ambientació, tenebrista i opressiva té tota l’aparença de veracitat, un punt que acostuma a ser deficitari en les produccions històriques que es fan a casa nostra. També, al meu entendre, s’ha resolt bé la qüestió de la varietat dialectal que utilitzen els actors. Aquí potser haurien de dir la seva els nostres osonencs de guàrdia, Matilde i Robert, però a mi em va sonar tot molt creïble.

El nombrós elenc està tot a gran alçada, començant pels sempre difícils actors infantils (menció especial a la nena mutilada que fa Marina Comas). Sergi López i Eduard Fernández compleixen de sobres en papers que els hi venen petits; Lluïsa Castells, Mercè Arànega, Marina Gatell o Roger Casamajor m’han semblat perfectes. Però, si cal treure’s el barret davant d’algú, Laia Marull i Nora Navas s’ho mereixen: estan les dues superlatives (amb justícia a la Navas li donaren el premi a la millor actriu a Donosti).

En definitiva, una magnífica pel·lícula que, tot i que d’estètica gairebé és la seva antítesi, fa pensar per temàtica en “La cinta blanca” de Hanneke. Narrada amb justesa i brio, colpidora i inquietant, el seu eco roman hores després d’haver-la vista. Els ulls despietats del petit assassí d’ocells reflecteixen totes les mentides que ens han afillat.

Societat limitada (de nou)

Família disfuncional a la vista: jove vidu amb hereu i nena afectuosa en segon pla.

“Dombey and Son”, escrita en gran part a Suïssa, i publicada en lliuraments mensuals des d’octubre de 1846 fins a l’abril de 1848 sota el títol “Dealings with the Firm of Dombey and Son: Wholesale, Retail and for Export” (Que tracta de la firma Dombey i Fill: a l’engròs, al detall i per l’exportació), és la primera novel·la madura de Dickens, on es pot percebre un fil conductor des del principi fins el final.

Paul Dombey és el ric propietari de la companyia naviliera que dóna títol a la novel·la i que només somia en tenir un fill que doni sentit al nom del seu negoci. La història comença quan la seva esposa mor en el part de l’hereu, un nadó que s’anomenarà Paul, com el pare. El senyor Dombey ja té una filla, Florence, a qui no fa cap cas (com tampoc en feia de la seva senyora, a qui només contemplava com a instrument reproductiu), així que la nena, després d’intentar mostrar endebades l’afecte que sent pel seu pare, s’ha de buscar amics en una altra banda. El petit Paul va creixent com un nen malaltís i peculiar, repetidament s’el qualifica de “passat de moda”, que està molt lligat a la seva germana. Finalment mor a l’edat de sis anys. El senyor Dombey s’enfonsa en una terrible depressió, però continua rebutjant les atencions de Florence. Manipul·lat pels interessos del seu entorn, acaba casant-se amb Edith, una bella vídua que només busca els seus diners, però que en el fons el menysprea. Per abreujar la complicada peripècia, Dombey acabarà arruïnat i abandonat per l’esposa. Florence, foragitada de casa, retornarà casada i amb fills per proporcionar un darrer consol al seu envellit pare.

El títol de la novel·la indica ambiguament tant una relació familiar com una marca comercial i no deixa de ser irònic que el fill desaparegui en el primer terç del llibre i que el seu conflicte veritablement important sigui la relació de Dombey amb la seva filla Florence. Superficialment, Florence Dombey podria semblar una més de les “nenes màrtirs” dickensianes, però a diferència de la petita Nell de “The Old Curiosity Shop”, no està destinada a morir i és prou espavilada per buscar-se la vida i trobar els amics que la deslliuraran dels dèficits familiars. L’adúltera i calculadora Edith també és contemplada amb una certa comprensió, com a víctima d’una societat que delimita el paper que han de jugar les dones. Per això, i per altres personatges que no mencionaré per no allargar-me, es considera “Dombey and son” com la novel·la més “feminista” de Dickens, si és que aquest adjectiu té algun sentit en plena època victoriana.

El propòsit de Dickens en escriure-la era denunciar les conseqüències del pecat d’orgull; però, a diferència d’obres anteriors, on els personatges apareixien amb els seus defectes marcats des del bressol, aquí intenta atribuir aquestes tares al funcionament de la societat on es troben immerses, la societat victoriana, imperialista, comercial prepotent i confiada, que s’estava menjant el món. Dickens comença a aportar una visió més madura, la seva sàtira esdevé ambiciosa, més amarga i més corrosiva.

“Dombey and son” és també una de les primeres novel·les que intenta reflectir aquest monstre caòtic, acabat de néixer, que és la metròpoli moderna. I com a testimoni del seu temps, aprofita literàriament l’aparició del ferrocarril, i l’utilitza per desfer-se del malvat Carker.

La novel·la fou, en general, ben rebuda i serví per reconciliar els lectors americans amb l’autor després dels disgustos de “Martin Chuzzlewit” i les “Notes americanes”. Per descomptat, la mort del petit Paul, amb tota la seva càrrega de retòrica llefiscosa, va fer plorar tothom, tal com Dickens ja devia haver previst. Però a la novel·la hi ha molt més. Llegiu-la. A menys que la literatura del segle XIX us produeixi urticària, val molt la pena.

En observació

Durant les darreres hores he menjat una pila alarmant de “txutxes”, ossets de goma sobretot, però també núvols de flonjor rosa i alguna espiral de pegadolça. També m’he comprat un “Pony Mimitos” (44,99€) i un joc de llibretes de Jordi Labanda. Després he sortit al carrer amb un bolso morat penjat del braç i m’he posat a oferir abraçades als desconeguts. Crec que ha estat en aquest moment que Josep ha decidit que calia fer alguna cosa i m’ha dut d’immediat a Urgències del Clínic.

Anar a urgències, ho sé per experiències anteriors, és la manera més eficaç de passar un dissabte en els llimbs, perquè un cop entres allí dins perds la noció del temps i la vida queda en compàs d’espera. Jo hauria preferit anar a veure una de dibuixos animats, però m’han fet pujar a la segona planta i m’han aparcat en un passadís molt concorregut, on tothom semblava estar en condicions infinitament pitjors que la meva. Al meu costat hi havia una anciana en una llitera que jo diria que ja estava contemplant la llum al fons del túnel. Però encara era més desagradable el perdulari de la cadira de rodes que parava davant meu. Mostrava un vistós trau al front i mitja cara tacada de sang fresca. Els seus poc sofisticats renecs devien sentir-se des del carrer Villarroel.

Per entretenir l’espera he mirat de fer-me útil, preguntant als meus companys d’infortuni què els havia dut aquí. He intentat consolar els que no m’han engegat d’entrada amb copets a l’esquena, abraçades i fins i tot petons a les galtes. No sé si les meves mostres de solidaritat hauran servit d’alguna cosa; crec que sí, perquè com a mostra d’agraïment han demanat a la primera infermera que passava per allí que fessin el favor d’atendre’m tot seguit, que, si no, fugien tots en massa a Urgències de Sant Pau. El vot de la vella agònica ha estat el definitiu.

Així és com he aconseguit que m’atenguessin relativament aviat, només dues hores després d’haver arribat a l’hospital. Li he explicat a un metge escandalosament imberbe, tot traient-li importància, les circumstàncies del meu accident domèstic amb els bols de duralex. Ell m’ha palpat el crani, m’ha enfocat una lot a les pupil·les i ha fet cara de controlar la situació. Després ha sospirat, com si tot plegat li produís una gran fatiga i m’ha informat que em farien algunes proves, un “scanner” o una vasectomia (ara no ho sé), i que em tindrien en observació 24 hores.

Molt abans del que podia preveure ha vingut una infermera baixeta de posat decidit i m’ha guiat fins un poc hospitalari llit d’hospital, separat d’altres llits similars per unes tènues cortines. M’ha ordenat que em despullés i que em vestís amb una d’aquestes bates humiliants que no tapen res i que mostren per contra totes les misèries humanes. Suposo que no tenia altra opció que obeir-la. Ha tornat deu minuts més tard, per verificar que m’havia domesticat convenientment. M’ha semblat curiós que corregués les cortines per aïllar-nos de l’entorn, que em preguntés si encara estimava els unicorns blau cel (li he respost que “i tant!”), que mirés a banda i banda, com qui es prepara a fer una malifeta i que després em clavés un parell de bufetades.

Encara no he rebut cap medicació, ni m’han practicat la vasectomia, però em sembla que estic en plena recuperació, perquè començo a recordar detalls anteriors a l’accident duralex. Ara sé que Charles Dickens és un escriptor, que Benet XVI és un escriptor, que els 33 minaires xilens són escriptors. M’adono de sobte que dijous passat “The Daily Avalanche” va fer dos anys sense que jo em molestés a escriure cap apunt commemoratiu.

És massa tard per reparar l’omissió. Faig examen de consciència: podria haver estat més consistent durant aquests 24 mesos d’existència del bloc, però mai més persistent i regular. Em pregunto quan deixaran que Josep pugi a veure’m.

I, mentrestant, com qui diu, jo amb el cul a l’aire. Literalment.