diumenge, 17 d’octubre de 2010

En observació

Durant les darreres hores he menjat una pila alarmant de “txutxes”, ossets de goma sobretot, però també núvols de flonjor rosa i alguna espiral de pegadolça. També m’he comprat un “Pony Mimitos” (44,99€) i un joc de llibretes de Jordi Labanda. Després he sortit al carrer amb un bolso morat penjat del braç i m’he posat a oferir abraçades als desconeguts. Crec que ha estat en aquest moment que Josep ha decidit que calia fer alguna cosa i m’ha dut d’immediat a Urgències del Clínic.

Anar a urgències, ho sé per experiències anteriors, és la manera més eficaç de passar un dissabte en els llimbs, perquè un cop entres allí dins perds la noció del temps i la vida queda en compàs d’espera. Jo hauria preferit anar a veure una de dibuixos animats, però m’han fet pujar a la segona planta i m’han aparcat en un passadís molt concorregut, on tothom semblava estar en condicions infinitament pitjors que la meva. Al meu costat hi havia una anciana en una llitera que jo diria que ja estava contemplant la llum al fons del túnel. Però encara era més desagradable el perdulari de la cadira de rodes que parava davant meu. Mostrava un vistós trau al front i mitja cara tacada de sang fresca. Els seus poc sofisticats renecs devien sentir-se des del carrer Villarroel.

Per entretenir l’espera he mirat de fer-me útil, preguntant als meus companys d’infortuni què els havia dut aquí. He intentat consolar els que no m’han engegat d’entrada amb copets a l’esquena, abraçades i fins i tot petons a les galtes. No sé si les meves mostres de solidaritat hauran servit d’alguna cosa; crec que sí, perquè com a mostra d’agraïment han demanat a la primera infermera que passava per allí que fessin el favor d’atendre’m tot seguit, que, si no, fugien tots en massa a Urgències de Sant Pau. El vot de la vella agònica ha estat el definitiu.

Així és com he aconseguit que m’atenguessin relativament aviat, només dues hores després d’haver arribat a l’hospital. Li he explicat a un metge escandalosament imberbe, tot traient-li importància, les circumstàncies del meu accident domèstic amb els bols de duralex. Ell m’ha palpat el crani, m’ha enfocat una lot a les pupil·les i ha fet cara de controlar la situació. Després ha sospirat, com si tot plegat li produís una gran fatiga i m’ha informat que em farien algunes proves, un “scanner” o una vasectomia (ara no ho sé), i que em tindrien en observació 24 hores.

Molt abans del que podia preveure ha vingut una infermera baixeta de posat decidit i m’ha guiat fins un poc hospitalari llit d’hospital, separat d’altres llits similars per unes tènues cortines. M’ha ordenat que em despullés i que em vestís amb una d’aquestes bates humiliants que no tapen res i que mostren per contra totes les misèries humanes. Suposo que no tenia altra opció que obeir-la. Ha tornat deu minuts més tard, per verificar que m’havia domesticat convenientment. M’ha semblat curiós que corregués les cortines per aïllar-nos de l’entorn, que em preguntés si encara estimava els unicorns blau cel (li he respost que “i tant!”), que mirés a banda i banda, com qui es prepara a fer una malifeta i que després em clavés un parell de bufetades.

Encara no he rebut cap medicació, ni m’han practicat la vasectomia, però em sembla que estic en plena recuperació, perquè començo a recordar detalls anteriors a l’accident duralex. Ara sé que Charles Dickens és un escriptor, que Benet XVI és un escriptor, que els 33 minaires xilens són escriptors. M’adono de sobte que dijous passat “The Daily Avalanche” va fer dos anys sense que jo em molestés a escriure cap apunt commemoratiu.

És massa tard per reparar l’omissió. Faig examen de consciència: podria haver estat més consistent durant aquests 24 mesos d’existència del bloc, però mai més persistent i regular. Em pregunto quan deixaran que Josep pugi a veure’m.

I, mentrestant, com qui diu, jo amb el cul a l’aire. Literalment.

35 comentaris:

  1. Sobretot, que no sigui res i que et milloris! I felicitats pels dos anys d'Avalanche! I no hi ha cap llei escrita que t'obligui a fer un article diari, home, que això no és humà, ni pot ser bo! Descansa, fes tertulia amb els companys d'hospital, mira programes dolent a la tele i fes sudokus! I després ens ho expliques, amb calma! Molta salut i una abraçada!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Òscar, sobretot per l'abraçada. Ja sé que ningú no m'obliga a l'article diari, però sóc així de txulo. I pot ser bo. I tant que pot ser bo!

    ResponElimina
  3. tu ves menjant ossets de goma! que no saps que els carrega el diable? sobretot, que la vasectomia te la practiquin amb anestèsia, no se la descuidessin!

    dos anys i ja ets tot un homenet! felicitats! :D

    ResponElimina
  4. Clidi, crec que la vasectomia me l'han practicada ja, ara em diuen que estic intentant assassinar el pare. Passo immediatament a bufar les espelmes del pastís del segon aniversari anònim.

    ResponElimina
  5. ostras Allau ¿eras tú el del bolso morado de los abrazos? yo soy la que me he lanzado como un rayo a tus brazos en cuanto te he visto...

    ¡¡¡mágico¡¡¡

    ¡¡¡feliz aniversario, gracias por tu compañía diaria¡¡¡

    ResponElimina
  6. Així m'agrada, festa grossa per celebrar l'aniversari d'un blog que em fa molt feliç!

    ResponElimina
  7. En Santander también hay un hombre de bolso morado; no da abrazos, pero se pone ositos de peluche sobre la ropa y viste de colores alegres. Desconozco si le gustan o no las gominolas, y tampoco sé si le han hecho o le harán en algún momento la vasectomía. Y no sé si tiene un blog o no. Me da igual: te prefiero a ti :-)

    ResponElimina
  8. Per molts anys! I no et voldria espatllar la festa, però si sabessis de què estan fets els ossets de goma... bé, és igual. Salut!

    ResponElimina
  9. Com passa el temps.
    Si m'ho haguessis dit, t'hauria aconseguit un Pony Mimitos molt més bé de preu. Conec un que en trafica.
    Nulla die sine Avalanche!!!

    ResponElimina
  10. ¿Eras tú, Pilar, la única que no ha escapado corriendo? Si lo llego a saber, hubiese sido más efusivo. ¡Gracias, guapa!

    ResponElimina
  11. Marta, no sé si és festa grossa o un "happy meal". Si et faig feliç ja és un gran què.

    ResponElimina
  12. De momento tenemos uno en cada ciudad; más adelante iremos por la dominación global. Gracias por la preferencia.

    ResponElimina
  13. Gràcies, David, no seran els primers tòxics que introdueixo en el meu organisme.

    ResponElimina
  14. Matilde, encara em pot ser útil. Saps si té la "Casita floral de Pony Mimitos"?

    ResponElimina
  15. Deixa'm fer una trucada i et dic el què.

    ResponElimina
  16. Desconeixia els Pony Mimitos, però els trobo una mica cars, què vols que et digui. Per tallar una mica aquesta tendència i atansar-te una mica al teu passat rodejat de cèlebres escriptors com Benet XVIè, a les botigues de joguina també venen ninotets d'Edgar Allan Poe, Lovecraft, etc (no en sé el preu).
    I en fi, una abraçada virtual i a recuperar-se (malgrat aquestes lamentables bates d'hspital, tan poc elegants).

    ResponElimina
  17. Del Mimitos m'estic desenganxant, ara tinc un Charles Dickens articulat que em va regalar en Josep. Un dia us l'ensenyaré. Una abraçada, Lluís!

    ResponElimina
  18. Espero amb impaciència un comentari temàtic, estilístic i àdhuc morfosintàctic sobre l'obra de Benet XVI.

    Enhorabona per l'aniversari i gràcies per mantenir els blogs!

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  19. Llibreter, et cedeixo l'honor: tu estàs més bregat en ressenyar llibres impossibles. I gràcies per la companyia.

    ResponElimina
  20. Enhorabona, Allau. Queda cada cop menys de tu mateix però no hi fa res. Jo et romandré fidel.

    ResponElimina
  21. Doncs mira, Glòria, que ja vaig començar amb ben poca cosa; però t'agraeixo la fidelitat.

    ResponElimina
  22. Ai, que em sembla que volia dir "hi trafica". (prendré mal, amb això dels pronoms febles, jo).


    Bé, al gra: casita floral per 29,99 leuros. Una autèntica ganga.
    Ah, i un raspall de regal pel pony, tu.

    ResponElimina
  23. Calla, que el que necessitaré ara és casa de nines victoriana, totalment moblada. Pel Charles.

    ResponElimina
  24. Felicitats (per l'aniversari, per sobreviure a urgències, per mantenir la dignitat amb el cul a l'aire i per aquest post tan ben escrit)!

    ResponElimina
  25. Felicitats per l'aniversari, i vigila amb el duralex, i els ossets (de goma o no).

    ResponElimina
  26. Prat, a partir d'ara amb el casc integral a tot arreu.

    ResponElimina
  27. Una vegada que estava en un d'aquests "box" de Urgències del Clínic (en soc un client bastant habitual) hi havia un paio al box del costat que es veu que estava realment traumatitzat amb això de la bata del cul a l'aire. Fins i tot va intentar convèncer un metge per que li deixés vestir un pijama perquè deia que es sentia ferit en la seva dignitat. Vaig estar molt, molt apunt de dir-li que no s'hi amoïnés, que des de que en Jack Nicholson ho havia posat de moda ja ningú en feia cabal, però finalment, prudent com soc, no vaig dir res.

    ResponElimina
  28. Brian, és una roba ben ridícula però la meva dignitat ho pot suportar. Una vegada que em van fer unes proves de mesura de la masa muscular vaig preguntar-li a l'infermera si no em podia quedar simplement en calçotets. Em va mirar com si fos un violador en potència i vaig haver de claudicar.

    ResponElimina
  29. Tens raó que per anar a urgències s'ha de fer abans un càlcul de si és millor passar el dia en alguna de les seves sinistres avantsales o, fet i fet, malalt i fotut però a casa. Si la situació no és desesperada, s'entén.
    Una mica d'humor també ajuda: l'ultima vegada que hi vaig portar la meva companya, un dissabte a la nit, víctima d'uns dolors fulminants de panxa, quan va veure el panorama que se'ns oferia, em va dir amb fingida solemnitat: "Marxem. Porta'm a morir dignament a casa." I després de sortir-ne, va semblar que es refeia. Sovint tinc la sospita que els nostres sistemes de Salut apliquen bàsicament l'antic principi que diu que el cos es cura a si mateix, i per això el seu mètode consisteix en administrar unes esperes ben llargues per donar-li temps a demostrar-nos-ho.

    Encara que a mi no m'hi han de convencer gaire. Com sempre he tingut una aprensió extrema a tot allò que soni a hospital i fa anys que ja no visc a Barcelona, no sé si la diligent i bona atenció que descrius és només un cop de sort o la norma. Però per les històries que m'explica la meva mare, part del gremi, i amb aquest sinistre espantall anomenat Marina Geli al capdavant de la nostra Salut Pública, imagino que ni una compra compulsiva de llibretes de Jordi Labanda justificaria que algú preocupat m'hi dugués a perdre-hi el cap de setmana.

    Bé, gaudeix de les gominoles i felicitats per aquest entestament en el post diari, dead or alive. N'hauria d'extreure algun exemple, però ja se sap que els derelictes arriben a la platja quan els ve de gust...

    ResponElimina
  30. Alexandre, la celeritat amb la que em van tractar va ser del tot excepcional. Sempre que hi he anat no he baixat de les 4 o 5 hores. Suposo que, com tu dius, és el temps prudencial per refer-se o morir.

    ResponElimina
  31. Ostres! m'havia perdut aquest apunt!! (coses dels caps de setmana desconnectada) i avui gràcies al Salvador l'he recuperat. Espero que el Charles ja tingui la casa de nines.

    ResponElimina
  32. Encara no, Eulàlia, no saps com està el problema de l’habitatge, encara que sigui per a nines.

    ResponElimina
  33. Millora't! I guarda un raconet a l'estòmac, a la propera trobada, si puc, et portaré unes gominoles de les que es desfan a la boca :P

    (Recordo que de petita, m'imaginava que les infermeres anaven amb piles, sempre caminant enèrgicament pels passadíssos a un ritme regular, movent els braços, fent la parada seca d'obrir la porta, entrar -o dir 4 coses des de la porta-, i desfer el recorregut)

    ResponElimina
  34. Estigues tranquil•la, ja em trobo molt millor i em sembla que no tastaré mai més una gominola.

    ResponElimina