En observació

Durant les darreres hores he menjat una pila alarmant de “txutxes”, ossets de goma sobretot, però també núvols de flonjor rosa i alguna espiral de pegadolça. També m’he comprat un “Pony Mimitos” (44,99€) i un joc de llibretes de Jordi Labanda. Després he sortit al carrer amb un bolso morat penjat del braç i m’he posat a oferir abraçades als desconeguts. Crec que ha estat en aquest moment que Josep ha decidit que calia fer alguna cosa i m’ha dut d’immediat a Urgències del Clínic.

Anar a urgències, ho sé per experiències anteriors, és la manera més eficaç de passar un dissabte en els llimbs, perquè un cop entres allí dins perds la noció del temps i la vida queda en compàs d’espera. Jo hauria preferit anar a veure una de dibuixos animats, però m’han fet pujar a la segona planta i m’han aparcat en un passadís molt concorregut, on tothom semblava estar en condicions infinitament pitjors que la meva. Al meu costat hi havia una anciana en una llitera que jo diria que ja estava contemplant la llum al fons del túnel. Però encara era més desagradable el perdulari de la cadira de rodes que parava davant meu. Mostrava un vistós trau al front i mitja cara tacada de sang fresca. Els seus poc sofisticats renecs devien sentir-se des del carrer Villarroel.

Per entretenir l’espera he mirat de fer-me útil, preguntant als meus companys d’infortuni què els havia dut aquí. He intentat consolar els que no m’han engegat d’entrada amb copets a l’esquena, abraçades i fins i tot petons a les galtes. No sé si les meves mostres de solidaritat hauran servit d’alguna cosa; crec que sí, perquè com a mostra d’agraïment han demanat a la primera infermera que passava per allí que fessin el favor d’atendre’m tot seguit, que, si no, fugien tots en massa a Urgències de Sant Pau. El vot de la vella agònica ha estat el definitiu.

Així és com he aconseguit que m’atenguessin relativament aviat, només dues hores després d’haver arribat a l’hospital. Li he explicat a un metge escandalosament imberbe, tot traient-li importància, les circumstàncies del meu accident domèstic amb els bols de duralex. Ell m’ha palpat el crani, m’ha enfocat una lot a les pupil·les i ha fet cara de controlar la situació. Després ha sospirat, com si tot plegat li produís una gran fatiga i m’ha informat que em farien algunes proves, un “scanner” o una vasectomia (ara no ho sé), i que em tindrien en observació 24 hores.

Molt abans del que podia preveure ha vingut una infermera baixeta de posat decidit i m’ha guiat fins un poc hospitalari llit d’hospital, separat d’altres llits similars per unes tènues cortines. M’ha ordenat que em despullés i que em vestís amb una d’aquestes bates humiliants que no tapen res i que mostren per contra totes les misèries humanes. Suposo que no tenia altra opció que obeir-la. Ha tornat deu minuts més tard, per verificar que m’havia domesticat convenientment. M’ha semblat curiós que corregués les cortines per aïllar-nos de l’entorn, que em preguntés si encara estimava els unicorns blau cel (li he respost que “i tant!”), que mirés a banda i banda, com qui es prepara a fer una malifeta i que després em clavés un parell de bufetades.

Encara no he rebut cap medicació, ni m’han practicat la vasectomia, però em sembla que estic en plena recuperació, perquè començo a recordar detalls anteriors a l’accident duralex. Ara sé que Charles Dickens és un escriptor, que Benet XVI és un escriptor, que els 33 minaires xilens són escriptors. M’adono de sobte que dijous passat “The Daily Avalanche” va fer dos anys sense que jo em molestés a escriure cap apunt commemoratiu.

És massa tard per reparar l’omissió. Faig examen de consciència: podria haver estat més consistent durant aquests 24 mesos d’existència del bloc, però mai més persistent i regular. Em pregunto quan deixaran que Josep pugi a veure’m.

I, mentrestant, com qui diu, jo amb el cul a l’aire. Literalment.