La meva e-xperiència (2 de 2)

Imatge de trilane vista a flickr

Un cop superades les importants qüestions referents a la interfície d’usuari,  passaré a comentar algunes obvietats sobre la primera impressió que em fa enfrontar-me al llibre que he escollit del catàleg. En la comparació inicial, el llibre digital té totes les de perdre davant del llibre analògic.

Visualment, el primer que trobo a faltar és una coberta, i si està ben dissenyada, molt millor. I ja posats, contracoberta, foto de l’autor i una frase de la crítica del “New York Times”. No m’agrada començar una lectura “in media res”: l’embolcall també és important. No dubto que això ho arreglaran aviat, i en technicolor, si cal.

La qüestió tipogràfica tampoc està ben resolta. Malgrat que en teoria es pugui canviar el tipus de lletra, jo no he sabut fer-ho i tots els textos m’apareixen en l’avorrida “Times Roman”. De totes maneres, no crec que l’elecció del tipus hagi de ser patrimoni del lector, o no només patrimoni del lector. Em nego a llegir-ho tot en Gill Sans o en Garamond, per acomodar-me als meus gustos. Vull que l’editor m’imposi la seva pròpia tipografia: això també forma part important de la personalitat del llibre.

Olfactivament no hi ha res a fer: els bits sembla que no tenen olor. Perdut queda l’aroma del paper, el d’algunes tintes i coles que impregnaven la lectura i marcaven un moment totalment proustià de la teva vida. El meu nas de fumador mig sinusític crec que ho podrà suportar.

Un “handicap” aparentment estúpid, però que és important per la teva administració del temps, és el de no saber si estàs llegint un llibre de 100 pàgines o de 1500. El que en la vida “real” ho pots solucionar amb una simple ullada, aquí passa per prémer botons fins al final del llibre o fer un càlcul aproximatiu a partir dels bytes que ocupa. Durant la lectura, el fet de no saber a quin ritme t’acostes al seu final, pot desconcertar les expectatives. I encara bo que les pàgines estiguin numerades, que no sempre és el cas.

Una qüestió més important és la de la història personal. Quin rastre queda de les descàrregues que et facis al teu e-book? Segurament podràs emmagatzemar un registre de les dates d’incorporació dels arxius al teu directori; però, desenganyem-nos, tot aquest bagatge digital té molt poc valor sentimental i el deixarem perdre sense recança així que aparegui una tecnologia més avançada, igual que hem llençat a la bassa tants “floppys”, vídeos i cassettes.

Jo, que tinc el costum d’escriure a la primera pàgina dels meus llibres la data en el que els vaig llegir, m’agrada veure com la meva biblioteca envelleix amb mi. Potser no tornaré a llegir Kafka, però de tant en tant obro els seus llibres en la versió històrica d’Alianza Editorial (amb les estupendes cobertes de Daniel Gil) i recupero els meus vint anys i, de passada, tota una part de la història d’aquest país.

Em pregunto si no m’estic comportant com un dinosaure nostàlgic en contraposar aquestes crítiques a un fenomen que és relativament nou. De fet no és tan nou, que de llibres electrònics fa temps que se’n parla, però jo diria que no s’esforcen gaire a millorar-los donat que el mercat lector no és tan profitós com el de la música o el cinema. Potser el futur exigirà l’abolició del passat com a terreny d’esplai, caldrà viure sempre en un present continu. Crec que per a mi ja és massa tard. Amb e-books o sense, que no hi comptin.