En companyia de Dawkins (2 de 2)

Si el Dawkins menja-capellans de vegades pot semblar-me una mica superflu i tendent a provocar-nos l’autocongratulació, quan es dedica a la divulgació científica, com fa a “The Greatest Show on Earth” (“Evolución: el mayor espectáculo sobre la tierra”, Espasa-Calpe, 2009), em resulta molt més útil. Dawkins és un biòleg tan apassionat com apassionant i és fàcil seguir-lo en el seu entusiasme davant dels darrers resultats sobre teoria evolutiva. Òbviament, el bel·licós Dawkins, apart de mostrar un munt d’evidències irrefutables que confirmen l’evolucionisme, carrega contínuament contra els arguments creacionistes en una batalla tan benintencionada com impossible. Als creacionistes no se’ls pot atacar amb les armes de la raó, ja que el seu arsenal prové en última instància de la inspiració divina i, amb aquest origen, no s’hi valen discussions.

Un llibre com aquest pot ser de més utilitat als desinformats sense prejudicis, com el 29% d’espanyols que creuen que els primers humans van conviure amb els dinosaures (42% a Turquia, per no allunyar-nos dels límits de la Unió Europea). Sí, els Flinstones han fet molt de mal, però sempre hi haurà algú a qui la xamba li faci caure el llibre a les mans i, de passada, li faci caure la bena dels ulls.

I després estem els que ens declarem evolucionistes convençuts, però que des dels temps escolars hem dipositat la nostra confiança en els biòlegs i ens hem dedicat a pensar en altres coses que ens venien més de gust, com ara Jane Austen, el Dret Mercantil o el Teorema dels Quatre Colors. Per aquesta mena de públic, on crec que s’hi reconeixeran molts dels meus lectors, “The Greatest Show on Earth” és un veritable regal.

Per les seves pàgines desfilen testimonis que abasten experiències molt diverses, de vegades properes, com la “creació” de races canines, d’altres ben allunyades, com les mutacions dels virus. Seria tan inútil com empobridor resumir aquí les fascinants respostes que dóna Dawkins a preguntes que mai no ens havíem plantejat; millor que, qui estigui interessat, ho vagi descobrint durant la lectura.

I, un cop conclòs el llibre, ens hauria de quedar un sentiment d’humilitat i oblidar l’absurda noció que som la culminació del procés evolutiu. No, no som la versió perfeccionada del mono, el ximpanzé 2.0, només compartim avantpassats comuns. Dawkins diu que som “cosins”; de fet ho som de tots els éssers vius coneguts, tant de la gallina com del bacallà, de la paparra i fins i tot del virus de la grip. O sigui que benvinguts a la família! A mi em sembla perfecte participar, encara que sigui en un paper de figurant sense frase en aquest procés enlluernador. No, no és cap exageració afirmar que no hi ha espectacle més gran sobre la capa de la terra.