Una vida feta novel·la

Entre maig de 1849 i novembre de 1850 aparegueren els lliuraments de “David Copperfield”, una de les novel·les més conegudes de Dickens. Aquest llibre ocupa un lloc molt especial en la producció del seu autor i es pot considerar atípic entre les seves novel·les, tot i que és el que té l’estructura més convencional. És la primera vegada que abordà la narració en primera persona i, allunyant-se de trames multicursals, se centrà en la vida del personatge epònim des del seu naixement fins a la maduresa. Tècnicament pertany doncs al gènere del “Bildungsroman”, la novel·la de formació, i hi incorpora molts elements autobiogràfics, tot i que idealitzats. Prop del final de la seva vida Dickens confessà que “David Copperfield” era el seu fill predilecte, fet que dóna a entendre la implicació emocional de l’escriptor amb aquesta obra.

David Copperfield neix cap a 1820 (per tant és uns 8 anys més jove que el propi Dickens), quan el seu pare ja fa sis mesos que és mort. La seva mare es torna a casar amb un home sever i antipàtic que, així que pot, es desempallega de David i l’envia a un internat no especialment agradable. Aquesta figura de la mare, incapaç de donar afecte al fill, és un tema recurrent en Dickens, qui mai no va perdonar del tot la manca de recolzament que va trobar en la seva pròpia mare. La mare de David té un fill amb el nou marit, però mare i nadó moren poc després. El padrastre vidu posa a treballar David en una fàbrica de Londres, reflex dels sis mesos en els quals Dickens passà a la fàbrica de betum, una experiència que mai no havia explicat a cap dels seus amics.

La peripècia vital de David seria massa llarga d’explicar, però oscil·la entre personatges decididament perversos i d’altres angèlicament protectors. És interessant detenir-se un moment en la seva història sentimental, perquè (llegida en clau autobiogràfica) no deixa de ser desconcertant. David es casa molt jove amb Dora Spenlow, una noia adorable, frívola i mancada de qualsevol sentit pràctic, el tipus de dona que podria enamorar a la majoria dels homes. La convivència amb Dora no és fàcil, sobretot per problemes d’intendència domèstica; així que Dickens decideix “matar-la” poc temps després del casament (curiosament el mateix dia que mor el seu gosset de companyia). La segona esposa de David, Agnes Wickfield, és tan assenyada com horrorosament avorrida, el que sembla indicar que Dickens valorava més la tranquil·litat que la felicitat conjugal. I deixeu-me intercalar aquí un comentari de Chesterton que em fa molta gràcia:

“...els vells i savis contes de fades mai no van ser tan beneits com per dir que el príncep i la princesa van viure plàcidament per sempre més. Els contes de fades diuen que el príncep i la princesa van viure feliços per sempre més: i així ho van fer. Van viure feliços, encara que és molt probable que de tant en tant es tiressin els trastos pel cap. La majoria de matrimonis, crec, són matrimonis feliços; però no existeix cap matrimoni satisfet de si mateix. David Copperfield i Dora es barallaven perquè la carn de xai estava freda; i si haguessin continuat barallant-se fins al final de les seves vides, haguessin continuat estimant-se fins al final de les seves vides. Però David Copperfield i Agnes estarien d’acord sobre la fredor de la carn del xai. I aquest xai  fred estaria molt fred”.

I és potser aquesta recerca de la comoditat a qualsevol preu, la gran feblesa del llibre. La primera part de la novel·la, que narra la infantesa i la joventut de David, és plena de vida i de veritat: és pot comptar entre el millor que mai va escriure Dickens. Però, a mesura que avança la història i després de diverses intrigues malignes desactivades per les forces del bé, on s’inclou el tema canònic de la noia innocent desvirgada per un cràpula, els últims capítols intenten deixar-ho tot ben lligat, encara que sigui a repel de qualsevol versemblança. Així que, tots els personatges que no estan ben casats o honorablement col·locats a l’alçada de la pàgina 700, són enviats a Austràlia per fer-hi una nova vida. Allí se n’hi van Micawber i família, els Peggotty amb la noia deshonrada i Mrs. Gummidge, tots en un sol paquet.

“David Copperfield” ve plena de personatges inoblidables, dels quals jo em quedo amb Peggotty, la fidel minyona de bon cor, i amb la tieta Betsy Trotwood, britànica típicament excèntrica en la que sempre es pot confiar per les qüestions veritablement importants. Però els personatges que han perdurat en l’imaginari col·lectiu són Uriah Heep i Wilkins Micawber. Uriah Heep és el subordinat humil, hipòcrita i llagoter que maquiavèl·licament s’obre pas en la seva carrera professional. Almenys, fins que hom revela les seves malèvoles intencions. Els música-ferits ja saben que Uriah Heep és també el nom d’una banda de proto-hard-rock de principis dels 70.

Wilkins Micawber és un dels personatges més memorables de Dickens. L’etern optimista que no para d’elevar castells a l’aire, tot i que passa la vida en endeutament perpetu fins a l’extrem de patir alguna temporada a la presó (igual que ho feu el pare del novel·lista). Per cert, W. C. Fields era un Micawber inoblidable en la versió que firmà George Cukor l’any 1935, una adaptació potser no molt fidel, però sí immensament entretinguda.
 
Crec que “David Copperfield” fou el meu primer contacte amb Dickens. Recordo que no em va impressionar gaire, potser perquè, com a adolescent, hauria preferit un argument molt més “novel·lesc”. Relectures posteriors m’han reconciliat amb ell, tot i que no el situaria entre els meus favorits absoluts; potser el seu relatiu “realisme” no és el que més m’atreu de l’autor. Per això mateix “David Copperfield” és el Dickens preferit d’escriptors tan circumspectes com Tolstoi, Dostoievsky i la molt poc dickensiana Virginia Woolf. El més juganer James Joyce també n’era fan i Kafka basà la seva “Amerika” en aquest mateix relat.

Un cop dit tot això, “David Copperfield” deu ser la millor introducció a Dickens per tots aquells que no són dickensians de cor. El problema és que aquestes coses mai no se saben d’entrada. Algú gosa fer un tast a cegues? Això sí, a menys que us agradin els esports d'aventura, eviteu la traducció de Carner.