Germània, any zero

De totes les ciutats que aspiren a ser les més antigues d’Alemanya, segurament Trier és la que té més motius per la candidatura. Si les variacions del seu topònim en les diverses llengües europees (Trèves en francès, Treviri en italià, Trèveris en català…) no fos prova suficient de la seva antigor, múltiples vestigis de l’època romana testimonien els seus orígens. Fundada el 16 A.C. a les tranquil·les ribes del Mosela com a Augusta Treverorum, és avui una agradable ciutat de 100.000 habitants situada en un racó de Renània-Palatinat, a tocar de França i de Luxemburg. Potser per això hi ha aquí una bona cultura del vi, una gastronomia més sofisticada i un grup de jubilats que juguen a la petanca.

L’emblema de Trier i la seva resta romana més original és la Porta Nigra, una de les portes d’entrada a la ciutat, datada cap a finals del segle II. Durant l’edat mitjana, un cop perduda la seva utilitat, moltes de les seves pedres foren utilitzades en la construcció d’altres edificis. El segle XI el monjo grec Simeó s’hi va retirar allí a meditar i, després de la seva mort i subseqüent canonització, en el lloc s’hi va construir una església. L’any 1802 Napoleó va suprimir l’església i ordenà que es reconstruís l’edifici romà. El resultat que es pot veure ara, llistat des de 1986 al Patrimoni de la UNESCO, és un híbrid estrany que tanmateix no deixa indiferent. El nom de Porta Nigra prové dels temps medievals, quan la ronya acumulada justificà el seu apel·latiu. Per això potser ningú no s’ha decidit encara a netejar-la.

D’entre els altres monuments romans destaquen unes termes, prop d’un nus d’autopistes, que sense arribar a la grandesa de les de Caracalla són d’un interès considerable (al centre de la ciutat n’hi ha unes altres soterrades que impressionen molt menys). Als afores, lluny del centre com a prova que als romans no els importava caminar una mica per divertir-se, hi ha un amfiteatre oval, actualment envoltat de les vinyes en pendent típiques de la regió.

Però l’edifici més fascinant sens dubte és la Basílica de Constantí. Ignorant de mi, em va sorprendre que l’emperador hagués tingut un palau tan septentrional; no sabia, és clar, que la seva mare, aquella Santa Helena que, com una precursora d’Indiana Jones, va omplir totes les esglésies de la cristiandat de relíquies de la Santa Creu, havia nascut a la contrada. Constantí, aquell trànsfuga religiós de conveniència, deu ser un dels grans responsables històrics que encara estiguem discutint ara sobre la presència de crucifixos a les escoles. Només per aquest motiu, ja no m’és gaire simpàtic. Però la seva basílica, que posteriorment fou residència del bisbe i finalment església luterana, destruïda pel foc durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda després amb l’obra de maó a la vista, preserva encara el seu caràcter original romà i, mireu, aquestes coses m’emocionen.

 

 La Catedral de Trier presumeix de ser la més antiga del país i diuen que el seu primer edifici fou dissenyat per Santa Helena. Conté la relíquia de la Santa Roba, la túnica que vestia Crist durant la Passió. L’edifici és un atractiu i variat conjunt de volums d’estil romànic. Al seu costat, la no menys bonica Liebfrauenkirche, important mostra del primer gòtic alemany.

Per últim, però no menys important, en una casa humil de Trier hi va néixer Karl Marx. Actualment la casa és ocupada per un museu (que no vam visitar), a la botiga del qual es poden adquirir tasses i corbates amb l’efígie del famós filòsof social. No és cap sorpresa que Trier rebi una gran quantitat de turistes procedents de la Xina.