diumenge, 31 d’octubre de 2010

Paraules i música

Tothom que ho hagi intentat sabrà que escriure sobre música, sobre qualsevol tipus de música, és un afer tan complicat com frustrant. Nick Hornby deu de ser una de les persones d’aquest planeta que se’n surt millor, tant quan parla de la música que li agrada (“31 songs”) com quan en construeix una ficció al seu entorn (“High fidelity”). Serà oportú que recordi que acaba de publicar-se la seva darrera (i novament musical) novel·la aquí, a casa nostra. En català es diu “Juliet, naked” (Empúries) i en castellà “Juliet, desnuda” (Anagrama). Jo hauria optat per una altra traducció del títol, però ningú no em pregunta mai sobre qüestions tan importants. En tot cas, és un llibre ben recomanable.

Donada la furiosa melomania de Hornby era inevitable que acabés enregistrant un disc. Però com que l’amic Nick no és francès, ha sabut evitar les megalomanies del seu col·lega Michel Houellebecq i s’ha limitat a escriure les lletres perquè Ben Folds hi posés música en aquest recent “Lonely Avenue” que estic comentant.

No coneixia Ben Folds, un americà de Salem (Carolina del Nord, 1966), virtuós multi-instrumentista i cantautor d’estil pop-rock. La seva carrera inicial va fer-la acompanyat dels Ben Fold Five, dels quals Hornby trià molt apropiadament la seva cançó “Smoke”, per fer a “31 songs” una reflexió sobre la qualitat dels textos dins de la música lleugera, el seu etern taló d'Aquil·les.

En aquest primer encontre musical entre les dues llumeneres, Folds contribueix amb les seves indubtables virtuts melòdiques, a més d’un so propulsat pels teclats, fill dels 80, però encara actual. Hornby, per la seva banda, crea una sèrie de vinyetes, plenes d’enginy, de potencial narratiu, però també amb una important vena sentimental. La temàtica és diversa: homenatge a músics admirats (“Doc Pomus”), la profunditat amb la que arribem a conèixer algú a Facebook (“Password”) o el que passa quan algú que predica la tolerància es veu obligat a viure al costat del que és intolerable (“Your dogs”). Menció especial a les molt inspirades balades, amb arranjaments de cordes del gran Paul Buckmaster: “Picture window” sobre un cap d’any passat a l’hospital o “Belinda” la història del músic condemnat a interpretar una nit rere l’altra el seu únic “hit”, una cançó dedicada a una dona a la que va abandonar fa anys per una de més jove (amb pits més grossos i sense fills).

Res, “Lonely Avenue” no és cap obra mestra, però resulta agradabilíssim d’escoltar. Us deixo una mostra amb aquest efervescent “From above”, la possibilitat que la nostra ànima bessona sigui molt a prop, però que no l’arribem a trobar mai. 

2 comentaris:

  1. Doncs m'apunto aquesta Juliet, naked. fa bona pinta.

    Per cert, en això de la relació literatura-música, Joe Pernice (líder dels Pernice Brothers i lletrista excelentment dotat pel retrat d’estats d’ànim melancoliosos en general), va anar una mica més enllà que tot això, i l'any passat va treure un disc seu com a BSO de la seva segona novela "It feels good when I stop". No se ni si ja està editada aquí, pel que en vaig llegir a intennnné és la història d’uns joves en els seus 20’s ambientada a mitjans 90’s, i farcida de referències musicals (un altre cop ecos d’Alta Fidelitat pel retrovisor).

    ResponElimina
  2. Towers, la referència és estimulant. Buscaré informació. Gràcies.

    ResponElimina