En companyia de Dawkins (1 de 2)

Aquests afers de la fe o l’absència de fe en déu tenen una tal envergadura que potser l’àmbit del bloc, que tendeix a la concisió, no és el més adequat per discutir-los. A més, estic convençut que les postures de cadascú són difícilment negociables, que hem arribat a elles per camins completament divergents que no disposen d’un llenguatge comú amb el que entendre’ns. Per a mi sempre serà un misteri el mecanisme pel qual algú pot perdre la fe (o pot guanyar-la), i sospito que rarament serà mitjançant la lectura d’un llibre.

Recentment he sentit citar més d’una vegada el llibre del biòleg Richard Dawkins “The god’s delusion” (“El espejismo de dios” a Espasa), un assaig amb el que vaig xalar fa un parell de temporades, i m’he tornat a preguntar si aquesta mena de lectures té alguna utilitat proselitista o bé actua només com a bàlsam entre els ja convençuts. Els ateus som una colla dispersa i solitària que no gaudim de l’abric del ramat que proporcionen les diverses esglésies escampades pel planeta. Per això, de tant en tant s’agraeix llegir en negre sobre blanc algunes afirmacions que, no per conegudes, mai no ens cansarem de sentir. És a dir que, d’entrada, el plaer que en derivo d’aquest llibre es tracta d’una mera qüestió (ben humana) de sentir-me acompanyat.

Dawkins és un escriptor amè, brillant, informatiu i polèmic, si cal; però no sé si fa bon ús de totes aquestes virtuts quan dedica una bona part del seu assaig a desmuntar les demostracions clàssiques sobre l’existència de déu. Segurament és una pèrdua de temps, ja que el 99,9% dels creients ho són per motius que no tenen res a veure amb els arguments de Sant Agustí, Sant Tomàs o Pascal. Qui creu en déu està per sobre de qualsevol raonament, cosa que pot fer-nos ràbia als més racionalistes, però és així, o sigui que Dawkins ja pot dir missa… No negaré, però, que aquesta passejada per diverses “demostracions” de l’existència divina m’apassiona des del punt de vista històric tant com m’admira la creativitat de l’enginy  humà a l’hora d’explicar l’inexplicable.

Tampoc estic segur que valgui la pena desmuntar els arguments “utilitaristes” a favor de la religió. És un fet que hi ha moltes persones que troben en les seves creences transcendents consol davant de l’adversitat, esperança davant de les pèrdues humanes i un motiu per continuar vivint, mèrits que no es poden menystenir, tal com solen anar aquestes coses.

Potser l’únic territori on podríem albirar una certa possibilitat de diàleg entre descreguts i creients seria en el terreny de l’educació dels infants. Per a Dawkins és una aberració que existeixin nens catòlics, jueus o musulmans (i cita aquests parcs temàtics del Deep South on la quitxalla pot experimentar de primera mà els turments de l’infern o com la religió obliga a l’hostilitat entre companys de joc a llocs com l’Índia o Israel). Segons l’autor és menys traumàtic i més fàcil de superar un abús sexual durant la infantesa que una educació religiosa. Pot sonar xocant i no gosaria dir que té raó (al cap i a la fi la meva educació religiosa fou tèbia i les meves experiències sexuals arribaren més tard del que hauria volgut), però al menys fa pensar. I només per això, diria que ja val la pena.