Pistoles, dodos i Charlotte Bronte

He d’agrair a en Xavier Caballé que em descobrís la fantabulosa sèrie de novel·les protagonitzada per la detectiu literària Thursday Next. Malgrat que Ediciones B ha publicat des del 2007 quatre dels cinc títols de la saga, jo no n’havia tingut notícia, potser perquè estan incloses en una col·lecció de ciència-ficció (“Nova”), territori endogàmic en el que rarament m’endinso. Crec que emplaçades en una col·lecció més “literària” (i amb una traducció més competent), les novel·les de Jasper Fforde haurien gaudit de molta més difusió. O potser l’ha tinguda en cercles per on no em moc, que també és possible.

El primer títol de la sèrie, “The Eyre Affair” (2001) (“El caso Jane Eyre”) ens situa en una realitat paral·lela. És l’any 1985 i la guerra de Crimea contra el tsar de Rússia fa més de 130 anys que dura, The Beatles continuen escrivint singles d’èxit l’any 78, Gales és una dictadura del proletariat i la gent, si ha de volar, es desplaça en dirigible. Fins aquí una distòpia més, habitual del gènere fantàstic, res d’estrany. Però en el món on habita la detectiu literària Thursday Next, al contrari que en el nostre, les arts i sobretot la literatura són qüestions d’importància decisiva que interessen tothom: literalment són qüestions de vida o mort.

Imaginem doncs un univers on la gent embogeix per visitar la casa natal de les germanes Brontë, on no hi ha crim pitjor (ni que ocupi més titulars) que intentar vendre una primera edició falsa de Lord Byron i on, en lloc dels habituals testimonis de Jehovà, qui truca a la porta és una secta que intenta demostrar que les obres de Shakespeare les va escriure Francis Bacon. Sí, ens trobem en territori seriosament lletraferit.

La trama, que fa ús de la idea que hi ha un camí d’anada i tornada entre la realitat i la ficció, implica el robatori dels manuscrits de “Martin Chuzzlewit” (Dickens) i “Jane Eyre” (Bronte) per prendre els seus personatges com a ostatges, amb conseqüències que canvien literalment el contingut d’aquests clàssics. Malgrat l’ambient inicialment literari, l’argument és trepidant i bastant proper al fulletó del XIX o principi del XX, però amb inclusió de nombrosos elements fantàstics i bones dosis d’humor que comencen per l’elecció dels estrambòtics noms dels personatges. Basti dir que l’arxi-dolent que vol dominar el món es diu Acheron Hades.

Com passa amb totes les sagues, el seu efecte és acumulatiu i caldrà llegir els títols següents per gaudir plenament de l’univers paral·lel creat per Fforde. Segurament funciona millor llegit en V.O. Tampoc un coneixement o afició per la literatura anglesa més clàssica serà sobrer. Però, un cop tot dit, qui es podria resistir a una heroïna que té com animal de companyia un dodo anomenat “Pickwick”?