Coetzee pòstum

Foto d'Axel Bührman a Flickr

Dos dels millors llibres de J.M. Coetzee (aquell escriptor sud-africà que va ser guardonat amb el Nobel el 2003) són les seves reminiscències autobiogràfiques recollides a “Infantesa” i “Joventut” [les trobareu a Edicions 62 i són de lectura obligada per passar de curs]. Les esperances (grans) que teníem els seus seguidors per continuar llegint el seu exercici memorialístic foren sobtadament truncades per la recent mort de l’autor. Com a trist consol per pal·liar l’absència de Coetzee, un jove biògraf britànic de nom Vincent ha pres el testimoni autobiogràfic i publica ara “Temps d’estiu” (Edicions 62, 2010), treball d’investigació que prolonga els dos primers volums i ens presenta l’artista durant els anys 70, ja a la trentena, retornat a Sudàfrica i convivint amb el seu pare vidu a Ciutat del Cap. La narració s’atura poc després de la publicació de la seva primera novel·la, “Dusklands”, de 1974.

El procediment per redactar el llibre no deixa de ser curiós, perquè a partir dels dietaris que escrigué a l’època l’autor difunt, el biògraf va escollir cinc (i només cinc) persones que li semblaren rellevants i les entrevistà exhaustivament. Aquestes entrevistes de vegades revelen més sobre l’entrevistat que sobre el propi Coetzee i en algun cas hom es pregunta sobre la conveniència d’haver escollit aquestes persones i no unes altres. Dues d’elles, una jove veïna casada i una col·lega francesa de la universitat, mantingueren amb John Coetzee una relació amorosa. L’únic home entrevistat és un professor universitari que no sembla que tingués una amistat molt íntima amb el novel·lista. Parla també la seva cosina favorita qui, pel fet de viure en una granja al bell mig del Karoo, va tenir poques oportunitats de veure’l. I per últim una ballarina brasilera, mare d’una de les alumnes de Coetzee, de la qual sembla que es va enamorar sense ser correspost (potser la presència més discutible entre els interviuats).

El retrat que es desprèn no és gens afavoridor pel futur premi Nobel. Coetzee apareix com un home dotat de poc sentit pràctic, deixat en la seva aparença, de moviments maldestres i nul·les aptituds socials. Sobreviu, amb més pena que glòria, amb petites tasques de mestre, tot i que no té vocació. Com a amant és fred i mediocre, amb tendència a intel·lectualitzar les passions. Tampoc és capaç de comunicar-se amb el seu pare, amb el que es veu obligat a conviure en una depriment simbiosi.

Els anys 70 a Sud-Àfrica foren temps estranys en els que l’anòmal règim de l’apartheid començava a mostrar les seves costures. Tot i que no és aquest el subjecte del llibre i que els interlocutors el viuen passivament, afectats de forma indirecta, és inevitable que traspuï en desenes de detalls de la vida quotidiana. Els protagonistes viuen la situació amb sentiment de culpa, però incapacitats per actuar. En paraules que suposadament va dir Coetzee, la seva presència allí pot ser legal, però no és legítima.

En aquest sentit “Temps d’estiu” és molt revelador. En canvi, com a esbós biogràfic, peca de l’arbitrarietat del seu plantejament, que acaba oferint una fotografia esbiaixada d’objectivitat més que dubtosa…

I ara tornem a començar. Com sabem, Coetzee no és mort. Ha estat el propi Coetzee qui ha escrit “Temps d’estiu” i ha situat la seva mort en un moment indeterminat anterior a desembre de 2007. “Temps d’estiu” és una construcció tan fictícia i tan real com tota la resta de la seva obra. En totes les seves fotos Coetzee té pinta de llop astut i no hi ha dubte que està dotat d’una intel·ligència esmolada. Aquest llibre, que completa la seva trilogia autobiogràfica, pot contemplar-se com un exercici de masoquisme confessional o com una immensa broma de la qual ell n’és la víctima. Tot això no treu que sigui un text lúcid, nítid i tallant com l’aire hivernal del Karoo, una reflexió magistral sobre un temps, un país i un ésser inadaptat en el qual, malgrat tot, també ens hi podrem reconèixer. Del millor de la collita d’aquest any.