diumenge, 3 d’octubre de 2010

Carmen a la frontera

Semblarà estrany, perquè ja em queden ben poques llacunes al repertori, però fins divendres passat no vaig veure per primera vegada una representació de “Carmen” sobre un escenari. I mira que la cèlebre òpera de Bizet és, com qui diu, la quinta essència del gènere operístic: una obra rodona, d’admirable economia expressiva, tota fibra, amb un argument que té cap i peus, que s’entén i es pot compartir, i amb al·licients per a tothom. Però com que el Liceu feia una pila d’anys que no la programava, em vaig veure obligat a créixer amb aquesta abstinència.

Confessaré que no em feia gaire il·lusió que la meva primera “Carmen” fos dirigida pel transgressor professional Calixto Bieito. Hagués preferit esperar una segona ocasió per entomar lectures menys tradicionals, tot i que de versions més o menys canòniques de la cigarrera ja en conec unes quantes. L’experiència, m’afanyo a dir, fou completament satisfactòria: una de les grans nits que de tant en tant ens reserva el Liceu.

Però del muntatge ja parlaré més endavant. De moment apuntaré sobre matèries en les que no hi entenc gens que l’orquestra dirigida per Marc Piollet m’ha sonat molt millor de l’habitual i que el cor ha estat fantàstic, tot i que una mica passat de volum en algunes ocasions (no seria, tan musicalment com dramàticament, més versemblant un cor reduït a la meitat?). Del quartet protagonista, em quedo (com tothom) amb el Don José de Roberto Alagna. Té el paper perfectament apamat i en cap moment fa dubtar que en sigui la referència actual. La Carmen de Béatrice Uria-Monzon, tot i que de qualitat, no m’ha acabat de convèncer pel timbre de la seva veu, ni pel seu fraseig confús i de ritme estrany, però teatralment és la que més s’implica i m’ha semblat sempre interessant. Suposo que Marina Poplavskaya, en plan “guiri” a punt d’escriure “La tesis de Nancy”, no s’ajusta a la imatge de la Micaëla tradicional, però ha cantat amb gust, especialment al tercer acte. I en quant a Erwin Schrott, ha estat bé, però no sensacional. Té bona planta, però no hauria de mostrar a cada moment que està encantat de conèixer-se (encara que l’Escamillo, això ja ho té).

Sobre la dèria de transposar l’acció de les òperes a una altra època, se n’ha parlat tant, que ja fa mandra afegir-hi res. De totes maneres no és “Carmen” l’obra més inadequada per fer-ho. Nascuda des d’una visió romàntica i forastera de l’Espanya del XIX, compta amb un historial tan carregat de tòpics, que no em sembla desencertat buscar-hi noves lectures. Bieito, des d’uns ulls ibèrics, retorna als paisatges de la Carmen original i retrata el que hi troba ara (encara que amb una ambientació que retrocedeix als anys 70). Aquest món de frontera, on manen les lleis primàries de la supervivència, que podria bé ser els afores de Ceuta i Melilla, encaixa bé amb les passions essencials, amb les vides peremptòries dels seus protagonistes. Legionaris, contrabandistes, treballadores d’una “maquila” resulten habitants versemblants del món de “Carmen”, mentre que els símbols patris (que l’òpera tant va ajudar a enfortir), es veuen reduïts a “bailaoras” de souvenir, braus publicitaris i “rojigualdas” de metxero de benzinera. Poques vegades un canvi d’ambientació ha funcionat tan bé: ni un sol moment el text original grinyola davant de les imatges contemporànies.

Bieito ha optat per una escenografia nua, un ciclorama alçat i un terra ocre que vol recordar un no-lloc: terra de ningú, polígon industrial, campament d’emigrants, pàrquing de “botellón”… Els ben trobats elements d’utillatge confereixen a cada escena un munt de suggeriments que enriqueixen l’obra sense trair-la. Hi ha a més moments teatrals molt bells, com l’inici lunar del tercer acte o el final dels dos protagonistes envoltats per un cercle de guix. I és que és un plaer veure una òpera on el director realment s’ha ocupat de dirigir els cantants, des de les primeres figures fins el cor.

Aquesta “Carmen” es representarà encara durant part del mes d’octubre i retornarà el mes de juliol amb diferents repartiments i escala de preus. Per a qualsevol que tingui curiositat per saber, més enllà dels valors musicals i històrics, quin sentit pot tenir una òpera a principis del segle XXI, aquest espectacle pot ser una molt bona introducció.

24 comentaris:

  1. Ei,explica les escenes picants, home...:-)

    ResponElimina
  2. Estupenda crònica, Allau ! Estic molt contenta de que, en rasat, la Carmen t'hagi complagut. jo hi aniré dijous i espero passar-ho bé. Carmen és una de les òperes que em va ajudar a entrar al món de l'òpere i, tanmateix, fins l'hivern passat no vaig veure la meva primera Carmen. És clar que era l'Elina Garanca que de Carmen no en té res. Don José, per sort, era l'Alagna i Escamillo Ildebrando d'Arcangelo. No tinc massa confiança en l'Schrott -tan guaperes-ja que el vaig escoltar per CatRàdio i em va semblar fluixet.
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  3. Galde, d'això es tractava, de llençar un esquer pel públic no específicament operístic.

    ResponElimina
  4. M'alegre de que t'ho hages passat bé, i m'alegre també per Alagna, ja que fa un temps pareixia acabat i ara ha resorgit amb força, al menys en aquest paper.

    ResponElimina
  5. Fina, quant més va menys "picant" em sembla tot. Encara així, per ser "Carmen" una obra que té el motor per sota la cintura, en Bieito ha fet un treball que s'hi ajusta molt bé, sense passar-se.

    ResponElimina
  6. Glòria, jo també espero que la gaudeixis. Diria que, en general, és un espectacle que ha convençut tothom que l'ha contemplat sense gaire prejudicis. L'Schrott sembla que és qui ha deixat més fred tothom, sobretot, quan canta.

    ResponElimina
  7. Jo hi vaig el dia 16 i me n'alegro que no sigui un treball fora de lloc. A veure què tal!

    ResponElimina
  8. Titus, no havia sentit mai l'Alagna en directe i la seva figura no em mereixia gaire simpaties. Tot i això vaig haver de rendir-me a l'evidència. No t'animes a pujar fins a la Rambla?

    ResponElimina
  9. Ai en Bieito! Jo li vaig anar a veure el seu Macbeth al Romea i em vaig pensar que veia una peli d'en Tarantino. El seu pas a l'òpera deuria ser previsible per provar d'actualitzar aquest gènere, però no acabo d'imaginar els aficionats acceptant les seves llicències.
    M'agradaria que -amb la teva agudesa- ens fessis un retrat (també) del públic operístic.

    ResponElimina
  10. i mira que, per un instant, m'he vist temptada eh! però no, he resistit heroïcament ;P potser amb un cronista com tu al costat ... encara picaria. Es pot parlar a l'òpera? :)

    ResponElimina
  11. Lluís, en Bieito ja fa molts anys que fa muntatges d'òpera transgressors amb millor o pitjor fortuna. Apart d'aquesta "Carmen", li he vist "Don Giovanni", "Woyzeck" i "Un ballo in maschera". El públic operístic és molt heterogeni i no gosaria tipificar-lo de cap manera. Per descomptat, al públic més tradicional les "bieitades" els irriten d'allò més. En quant a la resta de nosaltres, hi ha coses seves que ens agraden més que d'altres i estem en el nostre dret de xiular-les o aplaudir-les sense que això tingui res a veure amb la seva (o la nostra) suposada modernitat.

    ResponElimina
  12. Clídice, a l'òpera (com fins fa poc al teatre o al cinema) no està ben vist parlar durant la representació, lamento dir-t'ho. Tampoc queden bé les galledes de crispetes i els refrescs. Però, per una vegada a la vida, no et podries privar durant dues hores d'aquests plaers bàsics? Crec que val la pena haver-ho tastat, encara que sigui només un cop.

    ResponElimina
  13. si dura menys d'una hora, hi ha intermediu, i subtítols amb explicació potser encara m'hi apunto, sinó en una altra vida serà, cap problema! :)

    ResponElimina
  14. Em permeto afegir una breu resposta a la Clidice: jo també tinc entès que no es pot parlar... però depèn d'on siguis. A les llotges privades es pot parlar, beure, eructar, badallar, dormir i roncar. Tot depèn del lloc que ocupis a la piràmide social, i del preu de la teva llotja. Hi ha qui fins i tot hi va amb l'amiga i tenen breus i apassionats refregaments amorosos. Coses comprensibles si pensem que dalt de l'escenari hi ha una cosa lànguida i feixuga. O bé la Caballé fent-se passar per una Isolda de quinze anyets.

    ResponElimina
  15. Sí, Clídice, i l'Allau ventant-te amb una ploma d'estruç!

    ResponElimina
  16. Lluís, crec que en l'actualitat molts dels comportaments dels que parles han passat a la història. Jo m'ho miro des del quart pis, però de llotges privades en deuen quedar poques i són més aviat d'ús institucional. Això sí, roncar es pot fer des de qualsevol localitat.

    ResponElimina
  17. amb un vano convencional ja faig el fet ;) ja veig que als castellers no cal que hi convidi a en Lluís, però a l'òpera si ;)

    ResponElimina
  18. No sé si és una bona idea que la Clidice em convidi a l'òpera. No diria pas que no, però si m'avorreixo i se'm passen idees inapropiades pel cap ja em diràs tu, què faré? Llenço coses al galliner?

    ResponElimina
  19. Fixa't tu, jo també hi vaig anar ahir. Vaig anar a una llotja de platea, com si fos un burgès; això sí, amb les meves xancletes i després d'haver-me fotut un parell de pintes de Guiness que així la òpera entra molt millor. És cert que el Liceu ja no és el que era, la prova és que deixin entrar a subjectes com jo. Per altra banda, totalment d'acord amb el teu anàlisi.

    ResponElimina
  20. Coincidència 100% amb la crònica. Les "bieitades" no grinyolen i la seva visió s'ajusta perfectament tant a l'essència com al detall de Carmen. El fet que l'obra funcioni tan bé traslladada als anys 70 confirma la pervivència d'allò que anomenen "España eterna". Ai las!

    ResponElimina
  21. Quim, com a testimoni directe, ja ens diràs si vas viure gaires bacanals dins de la teva llotja.

    ResponElimina
  22. Santi, no crec que calgui carregar les tintes en l'"espanyolisme" de l'ambientació: no em costaria gaire imaginar-me "Carmen" traslladada a un altre país.

    ResponElimina