Carmen a la frontera

Semblarà estrany, perquè ja em queden ben poques llacunes al repertori, però fins divendres passat no vaig veure per primera vegada una representació de “Carmen” sobre un escenari. I mira que la cèlebre òpera de Bizet és, com qui diu, la quinta essència del gènere operístic: una obra rodona, d’admirable economia expressiva, tota fibra, amb un argument que té cap i peus, que s’entén i es pot compartir, i amb al·licients per a tothom. Però com que el Liceu feia una pila d’anys que no la programava, em vaig veure obligat a créixer amb aquesta abstinència.

Confessaré que no em feia gaire il·lusió que la meva primera “Carmen” fos dirigida pel transgressor professional Calixto Bieito. Hagués preferit esperar una segona ocasió per entomar lectures menys tradicionals, tot i que de versions més o menys canòniques de la cigarrera ja en conec unes quantes. L’experiència, m’afanyo a dir, fou completament satisfactòria: una de les grans nits que de tant en tant ens reserva el Liceu.

Però del muntatge ja parlaré més endavant. De moment apuntaré sobre matèries en les que no hi entenc gens que l’orquestra dirigida per Marc Piollet m’ha sonat molt millor de l’habitual i que el cor ha estat fantàstic, tot i que una mica passat de volum en algunes ocasions (no seria, tan musicalment com dramàticament, més versemblant un cor reduït a la meitat?). Del quartet protagonista, em quedo (com tothom) amb el Don José de Roberto Alagna. Té el paper perfectament apamat i en cap moment fa dubtar que en sigui la referència actual. La Carmen de Béatrice Uria-Monzon, tot i que de qualitat, no m’ha acabat de convèncer pel timbre de la seva veu, ni pel seu fraseig confús i de ritme estrany, però teatralment és la que més s’implica i m’ha semblat sempre interessant. Suposo que Marina Poplavskaya, en plan “guiri” a punt d’escriure “La tesis de Nancy”, no s’ajusta a la imatge de la Micaëla tradicional, però ha cantat amb gust, especialment al tercer acte. I en quant a Erwin Schrott, ha estat bé, però no sensacional. Té bona planta, però no hauria de mostrar a cada moment que està encantat de conèixer-se (encara que l’Escamillo, això ja ho té).

Sobre la dèria de transposar l’acció de les òperes a una altra època, se n’ha parlat tant, que ja fa mandra afegir-hi res. De totes maneres no és “Carmen” l’obra més inadequada per fer-ho. Nascuda des d’una visió romàntica i forastera de l’Espanya del XIX, compta amb un historial tan carregat de tòpics, que no em sembla desencertat buscar-hi noves lectures. Bieito, des d’uns ulls ibèrics, retorna als paisatges de la Carmen original i retrata el que hi troba ara (encara que amb una ambientació que retrocedeix als anys 70). Aquest món de frontera, on manen les lleis primàries de la supervivència, que podria bé ser els afores de Ceuta i Melilla, encaixa bé amb les passions essencials, amb les vides peremptòries dels seus protagonistes. Legionaris, contrabandistes, treballadores d’una “maquila” resulten habitants versemblants del món de “Carmen”, mentre que els símbols patris (que l’òpera tant va ajudar a enfortir), es veuen reduïts a “bailaoras” de souvenir, braus publicitaris i “rojigualdas” de metxero de benzinera. Poques vegades un canvi d’ambientació ha funcionat tan bé: ni un sol moment el text original grinyola davant de les imatges contemporànies.

Bieito ha optat per una escenografia nua, un ciclorama alçat i un terra ocre que vol recordar un no-lloc: terra de ningú, polígon industrial, campament d’emigrants, pàrquing de “botellón”… Els ben trobats elements d’utillatge confereixen a cada escena un munt de suggeriments que enriqueixen l’obra sense trair-la. Hi ha a més moments teatrals molt bells, com l’inici lunar del tercer acte o el final dels dos protagonistes envoltats per un cercle de guix. I és que és un plaer veure una òpera on el director realment s’ha ocupat de dirigir els cantants, des de les primeres figures fins el cor.

Aquesta “Carmen” es representarà encara durant part del mes d’octubre i retornarà el mes de juliol amb diferents repartiments i escala de preus. Per a qualsevol que tingui curiositat per saber, més enllà dels valors musicals i històrics, quin sentit pot tenir una òpera a principis del segle XXI, aquest espectacle pot ser una molt bona introducció.