dilluns, 11 d’octubre de 2010

Contracorriente

Confessaré que la perspectiva de veure una pel·lícula peruana centrada en una relació homosexual, com és aquesta “Contracorriente” del debutant Javier Fuentes-León, em predisposà a contemplar-la amb un cert paternalisme condescendent. Sabem que bona part de l’Amèrica Llatina és terreny abonat pel masclisme més homofòbic i que qualsevol creador que vulgui enfrontar-s’hi d’una forma eficaç, és a dir connectant amb el públic, és fàcil que caigui en un didactisme que als nostres ulls pot semblar superat. Per fortuna, m’equivocava.

El film s’ambienta en una comunitat de pescadors de la costa nord del Perú. Miguel, un pescador casat i pare imminent, manté una relació en paral·lel amb un pintor foraster que viu en una casa de la platja. La vida en el poblet, dominada per la influència de la religió i pels rumors de taverna, no és l’entorn més propici perquè aquest amor fructifiqui i Miguel viu en permanent conflicte una situació que qüestiona el seu sentit de la virilitat. La mort accidental del seu amant introdueix en la pel·lícula un gir cap al realisme màgic i descobreix a Miguel les delícies de l’armari ideal. Però els difunts tenen les seves prioritats i el jove pescador haurà de decidir entre trair el seu amor o desafiar la moral de la comunitat.

Narrada amb intel·ligència i versemblança, “Contracorriente” no predica des d’una postura de superioritat i adopta un punt de vista proper al cor d’aquesta petita societat masclista i desconfiada amb tot el que ve de fora. Deixaré que sigui el propi Javier Fuentes-León qui ho expliqui:

"Muchas películas han lidiado a fondo con la discriminación y el tema de la homofobia, pero generalmente representada como una fuerza externa, es decir, la discriminación de otros hacia una persona diferente a ellos. Y aunque existe una buena dosis de eso en Contracorriente, creo firmemente que la mayoría de las veces nuestro peor enemigo no es necesariamente la intolerancia de los demás, sino nuestros propios prejuicios internos, y sobre eso también me interesaba hablar en esta película.

Si uno puede superar sus propios prejuicios y aceptarse tal como es, a pesar de las convenciones sociales y las falsas expectativas que uno crea para sí mismo, entonces lidiar con la discriminación de los demás se hace mucho más fácil. Porque estar tranquilo con uno mismo es lo que nos da la fuerza para poder enfrentar cualquier obstáculo que venga de afuera, y a la vez lo que permite que actuemos con honestidad. Por eso para mí era importante explorar en Contracorriente las consecuencias de nuestro comportamiento deshonesto cuando tratamos de esconder nuestra verdadera naturaleza por una necesidad vital de querer encajar en los parámetros aceptados de la sociedad en la que vivimos, y cómo nuestras acciones equivocadas terminan afectando a las personas que más queremos.

Existe un vacío alarmante, cuando de modelos a seguir se trata, para los hombres y mujeres latinoamericanos que están luchando para definir su identidad sexual. Mi intención con Contracorriente es contar una historia apasionada y absorbente que conecte con una gran audiencia, independientemente de su orientación sexual, y que ayude a llenar ese vacío."

“Contracorriente” crec que aconsegueix la connexió que busca, ja que va rebre un dels premis del públic al festival de Sundance i, el que és més important, diversos guardons al festival de cinema de Lima. Podria criticar que la pel·lícula llimi algunes arestes per complaure l’espectador o que els seus atractius protagonistes siguin tan “masculins”, però ja n’hi ha prou de prevencions estúpides, la veritat és que “Contracorriente” m’ha emocionat.

8 comentaris:

  1. Para mí fue una auténtica sorpresa: pasé por casualidad una tarde junto a la única y pequeña sala de cine donde proyectan películas independientes, vi la cartelera y decidí entrar sin haber oído hablar antes de la película. Da gusto tener de cuando en cuando estos pequeños descubrimientos imprevistos...

    ResponElimina
  2. Gracias, Sufur, por la recomendación.

    ResponElimina
  3. El cinema militant (de qualsevol causa) és molt difícil, i sovint patina. Sobre aquesta qüestió, i situada també al Perú recordo una correcta (correcta i prou) "No se lo digas a nadie". Potser la que més m'ha agadat és "Caminar sobre les aigües".

    ResponElimina
  4. La correcteta "No se lo digas a nadie" no era exactament militant: Jaime Baily va molt per lliure.

    "Caminar sobre les aigües" era molt més interessant i temàticament molt ambiciosa.

    ResponElimina
  5. Joaquim, ja cal que t'afanyis que només la fan a l'Aribau.

    ResponElimina
  6. "Estar tranquilo con uno mismo es lo que nos da la fuerza para poder enfrentar cualquier obstáculo que venga de afuera"

    Aquesta és la clau. Això val per a la homosexualitat i per qualsevol situació "a contracorrent" que et crea una tensió interna. Tenia un amic que solia dir: "no es pot viure acollonit". Cada vegada que passo per una situació incòmoda me'n recordo, i m'ajuda.

    ResponElimina
  7. Brian, en una bona pel·lícula (com crec que ho és aquesta) una història particular ha de servir-nos per extrapolar molt més enllà de l'anècdota.

    ResponElimina