“Chicago”

Aviat farà un parell d’anys que vaig escriure sobre “El edificio Yacobián” del novel·lista egipci Alaa Al Aswany, del qual ara he llegit la seva posterior “Chicago” (Maeva, 2009). Si aquell era un retrat de la societat del país a partir dels habitants d’un edifici de l’eixample d’El Caire, el nou llibre trasllada el retrat a Amèrica, com si el canvi d’escenari servis de realç a les idiosincràsies dels egipcis.

A “Chicago” s’expliquen les vides creuades d’alguns professors i alumnes de la Facultat de Medicina de la ciutat del títol, tots ells d’origen egipci. Cadascun d’ells exemplifica algun tipus de conflicte que tant té a veure amb les contradiccions inherents a la societat egípcia com a l’enfrontament amb un model completament diferent de societat. Hi trobarem el musulmà devot, les conviccions del qual trontollen davant les molt visibles temptacions de la carn, l’egipci que s’ha integrat al seu país d’acollida i renega de tots els seus signes d’identitat, la noia de províncies que se sent perduda lluny de la vida ben codificada de la seva família, el jove poeta d’idees radicals, el que veu trontollar el seu matrimoni quan s’adona que s’ha casat només per obtenir la doble nacionalitat...

No sé si atribuir a que la novel·la fou publicada en lliuraments periòdics al diari “Al-Dustur” el fet que tot plegat resulti primari i esquemàtic, gairebé diria que pedestre. M’ha fet pensar en aquestes tele-novel·les de TV3 on hi apareixen representats tots els “temes socials candents”, sempre des del punt de vista més políticament correcte. A “El edificio Yacobián” ja vaig tenir aquesta sensació, però aquí cal afegir l’ambientació americana, on Alaa Al Aswany sembla caure en el tòpic  fruit del desconeixement. Detalls com el del psicoanalista que recepta psicotròpics o algunes desencaminades denúncies sobre el racisme revelen un coneixement molt simplista dels Estats Units d’Amèrica.

Malgrat tot, l’autor continua tenint molt d’èxit al seu país i se’l compara sovint amb el gran Naguib Mahfuz, suposo que des d’un generós reduccionisme occidental. M’imagino que la franquesa amb la que toca qüestions conflictives com la corrupció i el nepotisme governamentals, la discriminació de la minoria copta o el fanatisme religiós, a més d’una descripció molt explícita de les escenes eròtiques, són la clau de l’atractiu que pot tenir aquest autor pels lectors del seu país. En una societat que encara es debat a les portes de la modernitat il·lustrada, la presència de llibres com aquest ha de ser tan necessària com refrescant.

Una qüestió diferent és fins a quin punt una novel·la com “Chicago” té interès per a nosaltres. Sociològicament és un document valuós i evidentment aporta informació de primera mà de formes de vida que coneixem poc, però literàriament és ben poca cosa: un colobrot poc destre posat sobre paper amb alguns intercalats didàctics que gairebé ofenen. Cal llegir-la doncs amb el seu context sempre present. O directament no llegir-la.