Plenitud i pèrdues

Al seu retorn del continent Dickens reprengué el seu frenètic ritme de vida. Després de concloure “Dombey and Son”, inicià la redacció de “David Copperfield”, continuà escrivint relats i unes 100 cartes diàries (o això és el que ell assegurava). Després de la breu aventura periodística del “Daily News”, creà una nova publicació periòdica anomenada “Household Words”, que va sortir cada dimecres des de març de 1850 fins a maig de 1859. En les seves pàgines s’hi trobaven articles sobre temes socials així com obres de ficció. Els articles no solien aparèixer firmats, però se sospita que molts els redactava Dickens mateix. S’hi van publicar diverses novel·les serialitzades d’Elizabeth Gaskell, Robert Stephen Hawker, Wilkie Collins i el “Hard Times” del propi Dickens, que va fer pujar les vendes com l’escuma. També era freqüent trobar-hi obres escrites a quatre o més mans, on no solien faltar les mans del mestre.

Per si tota aquesta activitat no fos suficient i les llargues excursions a peu o a cavall no l’acabessin d’extenuar, continuà buscant excuses per cultivar la seva afició teatral. Com que el seu amic Leigh Hunt es trobava amb problemes econòmics, va decidir muntar una obra per recaptar fons i ajudar-lo. Les seves intencions es van veure frustrades quan el govern va decidir oferir una pensió a Hunt. L’objectiu benèfic es transferí llavors al comediògraf Sheridian Knowles, que també les passava magres. L’obra finalment es representà i amb tant d’èxit que Knowles pagà els seus deutes i decidí deixar l’escena per fer-se clergue baptista.

Dickens trobà una altra bona excusa per fer teatre, quan decidí adquirir la casa natal de Shakespeare. Amb aquest objectiu va començar a assajar “Les alegres casades de Windsor”, obra en la qual s’havia reservat el paper del jutge Shallow. Malauradament l’ajuntament de Stratford-upon-Avon va espatllar-li els plans en decidir fer-se càrrec de la casa del dramaturg. Encara així, l’obra es representà vuit vegades a Londres i després va fer una petita gira per províncies.

Foren aquests anys també proclius a les tristeses. La tardor de 1848, la seva estimada germana Fanny, la que tenia aptituds pel cant i que havia compartit amb ell el seu exili fora de la presó per deutes, s’extingí consumida per la tuberculosi.

L’any 1851 Kate va estar molt malalta ran del part del seu novè fill, Dora Annie. El que sorprèn és que no emmalaltís abans, perquè la pobre senyora paria amb exactitud matemàtica un infant cada any. El nadó moriria poc després del naixement. Uns mesos abans havia mort John, el pare del novel·lista, després d’una intervenció quirúrgica sense anestèsia (alegries victorianes, ves).

També en aquesta època va vèncer el lloguer de la casa a Devonshire Terrace i la família al complet es traslladà a Tavistock House, al barri de Bloomsbury, a tocar del Museu Britànic. Entre les pèrdues familiars i la mudança, que tothom sap que és una important font d’estrès, no estranyarà que la seva novel·la següent, “Bleak House”, sigui tan negra, tan àcida, tan plena de boira i sutge.

Cordeu-vos els cinturons, perquè ens entretindrem una estona en aquesta magnífica casa desolada.