Petita música nocturna

Imatge d'/aw/ vista a Flickr

Les tres novel·les de Kazuo Ishiguro que havia llegit, m’havien agradat: melangioses, obliqües, delicadament parsimonioses. “El que queda del dia”, el seu llibre més cèlebre, encara em sembla un retrat mestre sobre la frigidesa sentimental no sé si d’un personatge, un estament o tota una societat. Per això vaig agafar amb interès el seu primer llibre de relats, “Nocturns” (Empúries/Anagrama, 2010). A més el seu subtítol, “Cinc històries de música i capvespre” no me’l podien fer més atractiu.

Plantejada, segons l’autor, com una mena d’obra musical en cinc moviments, aplega relats amb molts punts en comú: certament la música, molt menys l’hora foscant. Tots ells estan narrats en primera persona, hi apareixen músics, generalment frustrats i dedicats a l’entreteniment més mercenari, relacions a punt de trencar-se, confessions a deshora, referències al poder evocador d’una melodia com a reflex de temps més feliços i finals tan oberts com anticlimàtics. Amb aquests elements es podria haver escrit un molt bon llibre, però em temo que Ishiguro no ho ha aconseguit.

El primer conte, “El cantant melòdic”, es localitza a Venècia (un escenari que sempre dóna bons rèdits literaris) i el narra un músic polonès que toca la guitarra en una de les orquestrines dels cafès de la Plaça Sant Marc. El seu encontre amb un admirat “crooner” en decadència propicia un encàrrec i una posterior revelació una mica forçada, la primera que trobarem al llibre. Com que el narrador és una peça tangencial de la història, el conflicte és explicat des de fora i hem de fer un esforç per posar-nos dins de la pell dels protagonistes. Per això mateix m’ha semblat difícil de comprendre (i perdoneu que expliqui més del que caldria), com algú pot separar-se (de mutu acord) de la persona a qui encara estima, per casar-se amb una joveneta atractiva i fer remuntar així la seva carrera. Per molt cínica que sigui la societat en la que vivim, les coses funcionen realment així? Crec que a Ishiguro se li ha anat la mà o no toca prou de peus a terra. No seria suficient amb enregistrar un disc de duets?

Després d’aquesta falta de versemblança, “Come rain or come shine” parteix d’una premissa igualment difícil d’empassar. Qui, per solucionar una crisi de parella, demanaria (explícitament) a un amic que s’estigués uns dies a casa per demostrar-li a la dona que hi ha en el món persones molt més calamitoses que ell? Aquí Ishiguro intenta introduir situacions grotesques que volen ser còmiques, però se’l nota incòmode i acaba produint el mateix sentiment en el lector.

A “Malvern Hills” una altra parella revela les seves desavinences a un narrador desconegut. A “Nocturns” reapareix un dels personatges del primer conte i un altre seguit de moments pretesament còmics. Aquí el protagonista, brillant saxofonista de jazz amb un físic poc atractiu, es sotmet a una operació d’estètica per triomfar. No sé si aquestes coses passen, en tot cas ni em fan atractiu el personatge ni acabo d’empassar-me la situació.

“Violoncel·listes”, ambientada de nou a Venècia, és la més interessant del recull. Aquesta història del jove violoncel·lista Tibor (un altre immigrat de l’Est) que es posa en mans d’una suposada “virtuosa” de l’instrument compta amb prou misteri i ambigüitat. Malgrat tot, la construcció del relat és rudimentària: el narrador, que no hi ha estat present, ni hi pinta pràcticament res, és qui ens transcriu les converses que mantenen la mestra i l’alumne. Potser són les servituds d’escriure tots els contes en primera persona sense que els veritables protagonistes prenguin la paraula. El final queda literàriament bonic, però argumentalment increïble.

Veig que el llibre d’Ishiguro ha agradat molt a tota la premsa britànica i que ha rebut el Premi Internacional Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Els blocs de la catosfera que en parlen també el deixen molt bé. I és cert que es pot llegir en un parell de tardes. Potser que no em feu cas.