Contús

No sé que em passa, ja em disculpareu, però estic una mica confús. Amb tota seguretat volia escriure sobre una altra cosa, però ara no recordo sobre què. He revisat alguns apunts que guardo al rebost per quan em falla la inspiració, però els noms de Kazuo Ishiguro, Jane Eyre o un tal Charles Dickens no em diuen res. De totes maneres sona tot molt espès, didàctic i professoral. Em pregunto qui pot tenir ganes de llegir aquestes regurgitacions literàries, quan al món que ens envolta hi ha tantes coses boniques per contemplar.

De fet tenia un títol ja escrit “Una tardor infinita: nusos” i també unes inicials (DFW) que em continuen rondant pel cap, però ni que em matessin seria capaç d’omplir de contingut aquests misteriosos referents. Bé, la veritat és que aquest vespre m’ha passat una cosa més aviat còmica. Estava endreçant la cuina i anava a desar uns bols grossos a un dels prestatges més alts. Es tractava d’aquests bols bastant pesats, de duralex, que es fan servir per les amanides. No sé com ha anat que se m’han escapat de les mans i m’han caigut sobre el cap, en concret a la zona parietal esquerra. El cop m’ha fet mal, però no vull exagerar: no m’he fet sang, no m’he desmaiat ni res. El pitjor ha estat l’escampall de vidres minúsculs que, després d’escombrar-los a consciència, em temo que continuarem recollint durant les properes setmanes.

Curiosament el xoc, més que no un efecte físic, crec que m’ha produït una revelació (gosaré dir-ho?) transcendental. De sobte he descobert que el color magenta i el groc són meravellosos. Que a Xile s’han salvat 33 minaires. Que aviat el Papa de Roma ens visitarà i que la Sagrada Família ha aguantat que la tuneladora li fregués els baixos. Oi que vivim al millor dels mons possibles? I si ho dubtéssiu, no cal sinó contemplar la perfecció anatòmica d’un ósset de goma.

Sospito que acaba de néixer un nou Allau.