La meva e-xperiència (1 de 2)

Imatge de josemaría vista a flickr

Em vaig fent a la idea que un dia o altre tots acabarem tenint un dispositiu per llegir llibres electrònics. De moment no crec que valgui la pena: resulten excessivament cars per les poques prestacions que ofereixen. Per un preu similar pots disposar d’aparells (netbooks, mòbils, itouch) que et donen molt més. Tampoc està clar quins seran els formats estàndard que perduraran ni el model de negoci de la distribució de continguts que triomfarà. Qualsevol inversió feta ara en un d’aquests e-books estarà probablement destinada a l’obsolescència en un termini molt curt. Com que no sóc un boig de la tecnologia, puc esperar.

Això no treu que estigués encuriosit per veure una d’aquestes andròmines en funcionament i saber de quin mal hem de morir. Vaig manllevar, per tant, un d’aquests ginys i l’he estant provant durant les darreres setmanes. Es tractava d’un Papyre 6.1 de color negre, protegit per una funda de “polipiel” del mateix color. Potser no era l’opció més avançada, però crec que és una de les més populars. Preu al mercat: 249 €.

L’objecte en si no és lleig (però podria ser més bonic). Les seves dimensions,  18,4 cm de llarg, 12,05 cm d’ample i 0,99 cm de gruix, l’assimilen a un llibre de butxaca primet, encara que el seu pes de 200 grams el fa més feixuc que molts dels llibres que acostumo a llegir. La pantalla, en canvi, amb els seus 12,4 x 9,2 cm, és una mica justeta i no s’assembla a cap dels formats de llibre coneguts. Bé, potser tot serà qüestió d’acostumar-se, que em dic.

L’engego i triga uns 10 segons en posar-se en marxa (en aquest camp, els llibres analògics són molt més ràpids). Acostumat a l’ús de teclat i a les pantalles tàctils, una interfície que funcioni a partir d’una desena de tecles em sembla ortopèdica i poc amigable. Si el llibre, a més, té notes en una secció final, com passa amb molts assaigs o amb alguna novel·la de David Foster Wallace, pot representar un veritable mareig el desplaçament endavant i endarrera.

He observat que, en voler reprendre la lectura, la memòria del Papyre és molt aproximativa i no et retorna exactament a l’última pàgina llegida. El sistema de marcatge de pàgines és purament testimonial, ja que només permet cinc marques i el seu ús és un malson. Aquestes coses milloraran, n’estic segur, però de moment fan l’experiència molt menys “natural” que la interacció amb un llibre “real”.

Se suposa que la tinta electrònica de l’aparell pot presentar fins a setze matisos de gris, però deu de ser només en la reproducció d’imatges, perquè no he trobat cap botó per modificar el contrast. Potser la lectura d’aquestes pàgines no cansa la vista tant com una pantalla d’ordinador, però no pot evitar deixar un pòsit depriment per la seva gama cromàtica, res que es pugui comparar al negre sobre blanc de tota la vida.

Com ja he dit, la superfície de lectura no és gran cosa, de manera que els que no tenim vista de linx hem de fer servir el zoom. Amb les lletres ampliades amb prou feines caben tres frases a la pantalla i hom acaba amb la sensació que està llegint el text d’un curs d’inici a la lectura.

Com que l’apunt s’allarga, continuaré demà amb més greuges comparatius.