Capital de províncies

Algú s’ha pres mai seriosament el Gran Ducat de Luxemburg? Andorra, San Marino o Liechstentein poden ser irrellevants a nivell mundial, però compten amb la simpatia que desvetlla la seva petitesa, la seva anomalia política i la seva aparent modèstia. En canvi Luxemburg disposa d’un territori una mica més galdós, un prestigiós historial europeista, una sospitosa absència de luxemburguesos cèlebres i la mala fama de tenir molts calés amagats. Tot plegat fa ràbia i no és d’estranyar que a les seves llibreries es trobin pamflets humorístics sobre el que significa ser luxemburguès (ja veieu, catalans, que no som els únics amb problemes d’identitat).

Nicky de Saint-Phalle, perduda a Luxemburg.

No he conegut ningú que confessi obertament que ha estat mai a la ciutat de Luxemburg. Tampoc és tan vergonyós: ser-hi durant unes hores fins i tot pot estar bé. Lëtzebuerg, com s'anomena en luxemburguès, és una ciutat de prop de 90.000 habitants, encara que en una primera ullada ningú no ho diria. Es troba situada en un emplaçament d’orografia impossible que demostra un gran esperit defensiu, però poques aspiracions expansives. El penyal sobre el qual està assentat el nucli antic de la població dóna tot just per a una desinfectada versió d’un país d’opereta, “palais ducal” inclòs. Als flancs de l’elevació rocallosa s’hi poden trobar diverses mostres d’arquitectura militar antiga i per això la UNESCO ha col·locat la ciutat a la seva llista de prodigis mundials (sembla que Goethe també admirava aquestes coses).

Als barrancs que envolten el barri vell s’hi troben horts ben poc urbans, la mitjanament pintoresca ciutat baixa i fins i tot un simulacre de riu que de fet en són dos, l'Alzette i el  Pétrusse. Més amunt volen els viaductes i algun senyor banc d’arquitectura hausmanniana.

I allà al fons creix una ciutat de gratacels de manual, com un miratge ondulant de vidre i ciment. És Europa, m’informen els acompanyants beduïns.