Les mentides dels nostres pares

Sembla que hi ha espectadors que senten aversió a anar a veure “una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil”. Per a mi qualsevol temàtica és bona, si està tractada amb competència i és capaç de desvetllar-me l’interès. Per això vaig acostar-me al cinema per tastar aquest “Pa negre” que el sempre interessant Agustí Villaronga ha fornejat a partir de la novel·la homònima i d’altres textos d’Emili Teixidor.

Vaig llegir “Pa negre” en el seu moment i confesso que no em deixà cap petja, senyal que el llibre em va semblar correcte, però no memorable. No puc dir el mateix del film de Villaronga que, des de l'esfereïdora escena inicial, se’t clava ben endins. El director s’ha especialitzat en la descripció d’ambients enrarits, on proliferen la malaltia i els monstres. L’any 1944, en la immediata postguerra, sembla terreny abonat per cultivar traïcions i revenges dels vencedors contra els vençuts, però el que al principi sembla “una altra pel·lícula sobre la guerra civil” de mica en mica va revelant una realitat molt més densa i sòrdida.

La pel·lícula és excepcional perquè evita molts dels paranys habituals del gènere de postguerra rural. Per començar s’han evitat els habituals maniqueismes entre els malignes franquistes i els angèlics rojos: aquí tothom té molta roba bruta per amagar. Per una vegada els guàrdies civils semblen funcionaris ben intencionats, els vençuts (malgrat el seu idealisme de boquilla) tenen també molt del que respondre i l’alcalde franquista parla català i és del poble de tota la vida. El que a l’inici sembla una intriga política, acaba sent una vegada més una història de poder, sexe i misèria.

L’ambientació, tenebrista i opressiva té tota l’aparença de veracitat, un punt que acostuma a ser deficitari en les produccions històriques que es fan a casa nostra. També, al meu entendre, s’ha resolt bé la qüestió de la varietat dialectal que utilitzen els actors. Aquí potser haurien de dir la seva els nostres osonencs de guàrdia, Matilde i Robert, però a mi em va sonar tot molt creïble.

El nombrós elenc està tot a gran alçada, començant pels sempre difícils actors infantils (menció especial a la nena mutilada que fa Marina Comas). Sergi López i Eduard Fernández compleixen de sobres en papers que els hi venen petits; Lluïsa Castells, Mercè Arànega, Marina Gatell o Roger Casamajor m’han semblat perfectes. Però, si cal treure’s el barret davant d’algú, Laia Marull i Nora Navas s’ho mereixen: estan les dues superlatives (amb justícia a la Navas li donaren el premi a la millor actriu a Donosti).

En definitiva, una magnífica pel·lícula que, tot i que d’estètica gairebé és la seva antítesi, fa pensar per temàtica en “La cinta blanca” de Hanneke. Narrada amb justesa i brio, colpidora i inquietant, el seu eco roman hores després d’haver-la vista. Els ulls despietats del petit assassí d’ocells reflecteixen totes les mentides que ens han afillat.