L’aranya que hi ha darrera de tota teranyina

Facebook és aquest no-lloc on gairebé tots hi som sense saber molt bé el perquè. Després de dos anys de comunió quasi diària he tret de l’eina uns beneficis ben magres i, si no m’he esborrat encara, és només perquè em serveix com a via suplementària de difusió del bloc. Res m’interessaria menys que veure explicats en una pel·lícula la vida i miracles del seu inventor. Ningú no va al cinema per contemplar jovenets acabats de sortir de l’adolescència, asseguts davant d’una pantalla d’ordinador. O això creia.

“The social network” (La xarxa social) explica precisament això: com un estudiant de Harvard, de nom Mark Zuckerberg, va gestar en una nit de borratxera i despit un dels fenòmens més impactants del nostre temps i, després de peripècies diverses, ha esdevingut el multimilionari més jove del món.

El film el dirigeix David Fincher qui, tant a “Seven”, com a “Zodiac”, com a “Benjamin Button”, ha sabut adaptar-se als seus materials sense perdre la pàtina d’autor. El guió és d’Aaron Sorkin (L’ala oest de la Casa Blanca). El resultat és espectacular, i comprenc que la totalitat de la crítica americana s’hi hagi rendit.

És cert que la pel·lícula presenta una verborrea molt difícil (i fins i tot atabaladora) de seguir a través dels subtítols, però el brillant guió de Sorkin converteix en or materials que no ho són. Quina astúcia en els diàlegs ben travats i en els continus salts temporals que, tanmateix no desconcerten mai l’espectador. Estic segur que el paio seria capaç de fer apassionant un guió sobre les Pàgines Grogues de la guia telefònica. Fincher no es queda enrere i fa un muntatge entretallat i dinàmic, sempre interessant de mirar. Per acabar els actors, no gaire coneguts, estan tots molt convincents.

I un cop haver deixat clar que el film té una factura impecable, cal preguntar-se si no es tracta tot plegat senzillament d’una buidor enlluernadora. Potser pels americans hi ha una certa èpica en la figura del triomfador disposat a passar per sobre de tothom a l’encalç d’una idea, però no és pot ocultar que el Mark Zuckerberg que presenta la pel·lícula és un informàtic inventiu i ambiciós, però també un ésser humà del tot deficitari, mancat d’empatia i de cap sentit de la lleialtat. Tota la crítica ha coincidit en subratllar la paradoxa que hagi estat precisament un personatge gairebé autista qui hagi creat la major xarxa mundial dedicada a la comunicació entre les persones. Ningú s’ha qüestionat, però, la qualitat d’aquesta comunicació.

No mataré Facebook, el missatger, però no es pot negar que un percentatge molt alt del seu contingut és pura irrellevància, exhibicionisme, tafaneria, trivialitat, balbucejos i rucades. Que els seus factòtums fossin una colla de noiets obsessionats pels símbols de status, per la prevalença de la quantitat sobre la qualitat i per la gratificació immediata segurament diu molt sobre el pecat original de l’eina. També diu molt sobre el món en el que ens ha tocat viure. Per això la pel·lícula acaba sent desassossegant i, després de la seva devastadora escena final, queda una empremta amarga que obliga a la reflexió.

De visió necessària i terapèutica per a tots els que d’una o altra forma estem atrapats en aquesta teranyina.

[Enllaço la crònica d'en Joaquim, perquè tingueu també una visió molt menys positiva de la pel·lícula.]