Catedral

La vella Gare d'Estrasburg amb una pell acabada d'estrenar.

Entrar a Estrasburg, la Capital d’Europa, malgrat els seus evidents tints germànics, és com tornar a casa. Serà perquè sentim parlar francès i perquè la ciutat no sembla haver estat afectada per la guerra. El seu rovell de l’ou està situat en una illa voltada pel riu Ill i el seu melic és la catedral. Per uns moments, especialment si arribes cap al tard i el declinant sol d’agost tenyeix de roig la seva gloriosa façana, et tempta pensar que la catedral és el centre del món.

De bon matí hi torno, quan no han arribat encara els primers turistes i les lloses de l’interior són acabades de fregar amb lleixiu. La gran nau és un cofre de meravelles com la columna dels àngels, el rellotge astronòmic o l’escultura del mont de les oliveres, contemplat tot per la pupil·la groga de la fenomenal rosassa. Encara a mig matí pugem al sostre de la catedral per una escala de cargol envoltada de randes de pedra. Són només 66 metres (res comparat amb els 142 metres de la torre), però un pànic vertiginós ens fa tancar els ulls fins que no arribem a la més tranquil·litzadora terrassa. Grans vistes dels sostres de la ciutat vella i de la plana alsaciana.

Prop de la catedral el Palais de Rohan, un clàssic edifici francès del XVIII, conté un interessant museu de belles arts, on trobem un inesperat (i bell, i esverat) Goya, a qui saludem com a un retrobat parent llunyà. Des del pati del palau, la catedral mostra el seu perfil lateral i revela la façana principal com una gran mampara escenogràfica adossada a un volum molt més tosc.

Don Bernardo Yriarte, segons Goya.

Passegem pel barri vell i per la Petita França, nius de pintoresquisme, de cases alsacianes de bigues de fusta, de canals i terrasses, on els turistes acudim inevitablement sigui per tastar una “flamme”, la versió local de la pizza, o una choucroute “excessive”, en la qual la col agra ve acompanyada d’una mostra de tot el que un carnívor pugui somiar. I sempre, despuntant sobre les teulades, la fletxa protectora de Notre-Dame.

Més enllà la ciutat s’afrancesa amb edificis massius de racional elegància i un punt de severitat germànica. Per fortuna, el riu curull de ponts i d’ombres d’arbre endolceix els ànims. Les ciutats amb riu, com els carrers amb arbres, em semblen un nivell superior de civilització.

Però cada nit, abans de retirar-nos, tornem a passar per la catedral per veure l’espectacle de “son et lumière” que es projecta sobre la façana. Música clàssica russa de Txaikovski, Rimski-Korsakov, Borodin i Mússorgski. I quan a les onze les grans portes de Kiev es tanquen amb magnificència de focs d’artifici tornem a la nostra mansarda de l’Hotel Gutenberg. I somiem, és clar, amb la catedral.