Viatges per Europa

 Palazzo Peschiere a Genova

Malgrat èxits com el de “A Christmas Carol” a Dickens no li acabaven de sortir els números. Per reduir despeses va decidir emigrar a l’estranger i Itàlia fou la nova llar escollida. El juliol de 1844 va sortir cap a Gènova acompanyat de Kate, els cinc fills, la cunyada Georgina, tres criats i una dida. La seva intenció era allotjar-se a la que havia estat la llar genovesa de Byron, però l’edifici estava en un estat tan lamentable que va optar per traslladar-se als afores, a Albaro. El lloguer no va resultar tan econòmic com havia previst i el mes de setembre se’n tornà a Gènova.

El Palazzo Peschiere era un edifici magnífic i amb unes vistes molt agradables (i el lloguer era una ganga), però aquell ambient no era gens propici pel treball. Trobava a faltar el seu escriptori, les seves plomes i sobretot trobava a faltar la seva font principal d’inspiració, la ciutat de Londres. Encara així, motivat per les omnipresents esglésies genoveses, va escriure “Les Campanes”, el relat destinat a les festes nadalenques d’aquell any.

Frisós per controlar al detall la publicació i recepció del que havia de ser el substitut del “Conte de Nadal”, trobà l’excusa perfecta per fer una escapada en solitari a Londres. Allí va llegir el conte al seu cercle d’amics, els quals s’emocionaren degudament. Malgrat tot, “Les Campanes” no repetí l’èxit de l’any anterior.

Retornat a Gènova, emprengué un viatge de deu setmanes per les principals ciutats italianes, del qual acabaria naixent “Pictures from Italy”. Però ni Charles ni Kate eren persones que poguessin passar tant de temps lluny de casa, necessitaven respirar l’aire anglès. A més l’escriptor tenia un nou projecte que el tenia ben entusiasmat: la fundació d’un nou diari d’idees radicals que s’enfrontaria al conservador “The Times”.

El 21 de gener de 1846 apareixia el primer número del “Daily News”, amb un equip dirigit per Dickens i que estava integrat en gran part per la seva parentela: el seu pare era el cap dels reporters, el seu sogre s’ocupà de la informació teatral i musical, el cunyat del seu pare i el seu amic Forster també tingueren càrrecs de responsabilitat. El diari gaudí d’un èxit moderat, però Dickens aviat descobrí que no estava fet per les gestions administratives i tres setmanes més tard li traspassà la direcció a John Forster.

Durant aquesta època també prosseguí amb les seves aventures teatrals i muntà un parell d’obres benèfiques en les que també hi va actuar. Fou molt aplaudit tant en qualitat d’actor com de director i fins i tot el Príncep Albert, marit de la Reina Victòria, va assistir a una de les representacions.

Tot aquest flirteig amb la premsa i la comèdia li devia de resultar força divertit, però s’adonà que el privava de temps per l’escriptura, que era la seva vocació i la seva principal font d’ingressos. Acabava de firmar un contracte amb els seus nous editors Bradbury i Evans per lliurar-los una novel·la i decidí que calia tornar a partir a l’estranger per poder-se concentrar. Aquest cop escollí Suïssa, la Vil·la Rosemont a les ribes del llac Leman on s’instal·là la primavera de 1846. Allí començà a escriure “Dombey and son”, amb el cap sempre més a prop d’Anglaterra que de l’esplèndida natura que el voltava. Des de Lausana viatjaren a París el mes de novembre i s’hi estigueren uns dies.

Si no m’equivoco, ja no va trepitjar mai més el Continent. I és que Dickens, com li passa a alguns vins, viatjava malament, i el seu entorn natural es trobava al nord del Canal.

Placa commemorativa a Albaro