Mario Vargas Dickens

No tenia intenció d’escriure sobre el recent Nobel concedit a Mario Vargas Llosa, perquè aquestes polèmiques anuals sobre el premi suec acostumen a ser sempre les mateixes i ja cansen: que si Borges o Cortázar no el van obtenir, que si aquest altre autor se’l mereixia més... Bé, els premis sempre tenen un costat injust i sobre gustos no ens posarem mai d’acord o sigui que millor deixar-ho així. Només diré que a mi Mario Vargas Llosa em sembla un escriptor molt sòlid i que ha firmat tres o quatre novel·les d’una qualitat inapel·lable que el fan mereixedor del Nobel com el que més. El fet que, com a personatge públic adopti postures que sovint ens són antipàtiques, no hauria d’invalidar les seves fites literàries. Em sembla per tant mesquina l’actitud amb la que s’ha rebut el premi en alguns ambients catalans i/o d’esquerres, on em temo que ha predominat més la víscera que el coneixement de l’obra del peruà.

Però no vull embolicar-me en polèmiques sinó apuntar una curiosa coincidència que he trobat entre les figures de Mario Vargas Llosa i de Charles Dickens. Els que pensin que m’he begut l’enteniment, potser tindran raó, però això no impedirà que us ho expliqui igualment.

Ignoro la consideració que pugui tenir Mario Vargas Llosa envers l’obra de Dickens, però és innegable que admira la gran novel·lística del XIX i que, en certa manera, n’és el continuador amb un llenguatge, però, que pertany plenament al segle XX. Igual com van fer Balzac, Tolstoi, Dickens o Hugo, Vargas Llosa aspira a una novel·la “total” on el temps i la societat quedin descrits en tots els seus detalls i relacions amb una multiplicitat de punts de vista. “La casa verde”, “La fiesta del chivo” i molt especialment “Conversación en la catedral” són mostres d’aquesta ambició enciclopèdica (i són, de passada, el que més m’agrada de la seva producció).

Tant Dickens com Vargas començaren la seva vida professional en el periodisme i d’una forma o altra no l’abandonaren mai més. Tots dos s’implicaren activament en la societat del seu temps i intentaren canviar allò que no els agradava per mitjans que anaven més enllà de l’escriptura, tot i que Dickens mai no va arribar a immiscir-se en l’arena política.

Dickens va triomfar als 24 anys amb “Pickwick” i fama i fortuna no l’abandonaren mai més. Vargas ho va fer als 27 amb “La ciudad y los perros” i des de llavors la seva reputació s’ha mantingut pràcticament immutable.

Dickens estimà tota la vida el teatre. Escrigué obres originals o n’adaptà d’altres, les dirigí i hi actuà. En la seva maduresa va fer gires triomfals tot llegint fragments dels seus textos. Vargas Llosa havia escrit ja diverses obres de teatre, però en els darrers anys se l’ha vist sovint sobre un escenari, fet no gaire freqüent en el gremi dels escriptors.

No sé si tot plegat conforma un paral·lelisme raonable, però, què voleu?, la inspiració és un bé escàs, i cal aferrar-se a un clau roent si vols publicar un apunt diari.