“Bleak House” és una patata

Ho escriu Chesterton:

“Bleak House” no és certament el millor llibre de Dickens; però potser és la seva millor novel·la. Aquesta distinció no és un mer joc de paraules; cal recordar-ho constantment en connexió amb la seva obra. Aquesta història en particular representa el punt més alt de la seva maduresa intel·lectual. Maduresa no significa necessàriament perfecció. És inútil dir que una patata madura és perfecta; a alguns els hi agraden les patates noves. Una patata madura no és perfecta, però és una patata madura; la ment d’un epicuri intel·ligent pot ser que la trobi poc adaptada pels seus propòsits particulars; però la ment d’una patata intel·ligent admetria de seguida, sense cap mena de dubte, que es tracta d’un espècimen genuí i plenament desenvolupat de la seva particular espècie. El mateix és en cert grau també veritat en literatura. Podem dir més o menys quan un ésser humà ha assolit el seu ple creixement mental, encara que arribem a desitjar que mai no l’hagués assolit. Els nens són molt més bonics que els adults, però existeix una cosa que es diu creixença. Quan Dickens va escriure “Bleak House”, havia crescut.

Dickensiana: He rebut un amable missatge d’un fill de Manel Pegagrega, on m’informa que aquest nom era un pseudònim i que el seu pare abans de morir havia deixat enllestida la totalitat de la traducció, tot i que va anar esmenant-la i perfeccionant-la fins el darrer moment. M’assegura que existeix la intenció de continuar publicant els lliuraments pendents i que em mantindrà informat. No dubteu que jo faré el mateix al meu torn.

Per altra banda, per a qui no feu seguiment dels comentaris, sapigueu que Xavier Pàmies va respondre les meves objeccions sobre la seva traducció. Les podeu llegir aquí. Li agraeixo molt que s’hagi pres la molèstia de respondre tan extensament i en un to tan cordial.