Combustió espontània

En una de les escenes més esgarrifoses de “Bleak House” un personatge especialment sinistre troba la seva fi per combustió espontània i queda reduït a una pila fastigosa de cendres i sutge. Quan es publicà el lliurament en el que apareix aquest episodi, alguns dels seus lectors més il·lustrats van queixar-se per la seva inversemblança i la seva falta de rigor científic. Curiosament, Dickens, que solia ser una persona racional i poc propensa a les supersticions, continuà defensant la possibilitat que un cos humà pogués cremar degut a un foc intern sense intervenció d’agents exteriors.

De fet la llegenda de la “combustió humana espontània” compta amb tres segles d’història i encara en l’actualitat és un més dels cavalls de batalla (tot i que menor) del moviment escèptic. Es coneixen uns 200 casos, malgrat que la majoria no han pogut ser investigats seriosament i es basen sobretot en testimonis indirectes, ja que el suposat fenomen només es produeix quan la víctima es troba sola. El que caracteritza la denominada “combustió espontània humana” i el motiu per tant de la seva raresa és la destrucció total o parcial del cos per ignició inexplicable, sense que el seu entorn s’hagi vist afectat per les conseqüències del foc.

Tot i que hi ha pocs casos ben documentats, s’ha intentat trobar-ne l’explicació mitjançant una infinitat de teories (així ens agrada perdre el temps als humans). Si deixem de banda les causes paranormals, les explicacions “científiques” es poden dividir entre les que busquen un agent d’ignició intern i les que parteixen d’un desencadenant extern.

Que l’interior del nostre cos pugui començar a cremar en el moment menys pensat resulta difícil d’empassar, però es podria explicar de les maneres següents:

• una descàrrega elèctrica que afectés el gas inflamable (metà) que tenim als intestins.
• explosions mitocondrials induïdes per una depressió.
• electricitat estàtica.
• una alta concentració d’alcohol a la sang.
• …

No continuo, perquè tot plegat no s’aguanta per enlloc.

Més plausibles són les causes externes com, per exemple (ai!), una cigarreta encesa caiguda sobre el matalàs. Si la víctima (sovint estupiditzada per l’alcohol) té prou greix corporal, és possible que la cremada sobre la pell alliberi aquest greix i actuï com a combustible, en una mena d’efecte de “ble d’espelma”. Llegeixo que es va fer l’experiment amb un porc mort, que no fumava, i que la cosa funcionà. No sé vosaltres, però jo començo a trobar-ho tot molt idiota.

Un cop dit tot això, la literatura té raons que la ciència ignora i el que no succeeix a la realitat no és necessàriament dolent dins de la ficció. Per això, l’esmentada combustió del personatge serveix com a metàfora de l’influx letal de tota una vida dedicada a emmagatzemar secrets enverinats. I de passada ens regala un moment d’horror grotesc difícil d’oblidar. Dos motius suficients per absoldre Dickens d’abandonar-se momentàniament a la superxeria.