Mare (pàtria) desnaturalitzada

Si cal trobar-hi alguna virtut a l’existència dels grans imperis colonials, potser el potencial de literatures que generen seria un bon argument per a la defensa. L’imperi britànic és l’exemple paradigmàtic que ve al cap i la seva connexió amb els cinc continents els ha permès gaudir en una sola llengua (l’anglesa) d’experiències tan variades com les de Kazuo Ishiguro, Salman Rushdie, Zadie Smith, Monica Ali, Vikram Seth o Hanif Kureishi.

En aquest mateix corrent multicultural i mestís s’hi pot inscriure Andrea Levy, autora nascuda a Gran Bretanya de pares jamaicans de qui acabo de llegir “Small Island” (“Pequeña isla”, Anagrama 2006). Vaig comprar la novel·la a Londres, sense saber res d’ella, simplement perquè estava d’oferta i havia guanyat els premis Whitbread i Orange.

El llibre narra la història entrecreuada de dues parelles, una de negra i jamaicana, l’altra blanca i britànica. L’any 1948, amb el record de la guerra encara recent, Hortense, una jove mestra jamaicana, viatja a Anglaterra per retrobar-se amb el seu marit, Gilbert, amb el que s’acaba de casar. Gilbert havia servit de voluntari a la RAF i, en acabar el conflicte bèl·lic s’ha quedat a Londres, on treballa a correus. Gilbert ha trobat allotjament a casa de Queenie, una dona que no té notícies del seu marit Bernard des de l’armistici i que, per sobreviure, lloga habitacions a gent de color. Fins que un dia, Bernard reapareix.

La novel·la, narrada alternativament pels quatre protagonistes, flueix amb agilitat i interès, tot i que la seva estructura m’ha irritat una mica. M’explicaré. El llibre s’inicia amb l’arribada d’Hortense a Londres el 1948 i el seu desastrós encontre amb Gilbert. En poques pàgines ja ens ha atrapat la trama; però aquesta es veu interrompuda per un llarguíssim “flashback” de més de 100 planes sobre la joventut d’Hortense. L’acció es reprèn breument fins que és tallada per un altre llarg fragment sobre la vida anterior de Gilbert. Així, a empentes i reculons, es podria dir que la veritable trama no comença fins que s’han explicat les vides dels quatre protagonistes, allà per la pàgina 400. És un recurs narratiu lícit i és innegable que el contingut dels “flashbacks” és pertinent i ple de peripècies molt entretingudes, però jo no he pogut evitar un sentiment de frustració i d’impaciència.

Manies personals a banda, el llibre toca temes sobre els que sempre és bo reflexionar i ho fa a partir del racisme d’una societat que no és conscient de ser-ho (recordeu quan a Espanya gairebé no hi havia immigració exterior, què cofois estàvem de no ser racistes). El drama de Gilbert i Hortense, persones educades en la veneració a la cultura i les institucions de la Mare Pàtria, resulta particularment irònic, ja que, tot i estar millor preparats i ser moralment superiors a molts britànics, el color de la seva pell els obliga al paper de pàries. Ells que ho saben tot del Parlament i de Piccadilly Circus es troben amb una Mare Pàtria incapaç de situar Jamaica en el mapa.

Un bon llibre, entretingut i lleuger, però amb prou suc per dedicar-hi una estona.