dimecres, 10 de novembre de 2010

Mare (pàtria) desnaturalitzada


Si cal trobar-hi alguna virtut a l’existència dels grans imperis colonials, potser el potencial de literatures que generen seria un bon argument per a la defensa. L’imperi britànic és l’exemple paradigmàtic que ve al cap i la seva connexió amb els cinc continents els ha permès gaudir en una sola llengua (l’anglesa) d’experiències tan variades com les de Kazuo Ishiguro, Salman Rushdie, Zadie Smith, Monica Ali, Vikram Seth o Hanif Kureishi.

En aquest mateix corrent multicultural i mestís s’hi pot inscriure Andrea Levy, autora nascuda a Gran Bretanya de pares jamaicans de qui acabo de llegir “Small Island” (“Pequeña isla”, Anagrama 2006). Vaig comprar la novel·la a Londres, sense saber res d’ella, simplement perquè estava d’oferta i havia guanyat els premis Whitbread i Orange.

El llibre narra la història entrecreuada de dues parelles, una de negra i jamaicana, l’altra blanca i britànica. L’any 1948, amb el record de la guerra encara recent, Hortense, una jove mestra jamaicana, viatja a Anglaterra per retrobar-se amb el seu marit, Gilbert, amb el que s’acaba de casar. Gilbert havia servit de voluntari a la RAF i, en acabar el conflicte bèl·lic s’ha quedat a Londres, on treballa a correus. Gilbert ha trobat allotjament a casa de Queenie, una dona que no té notícies del seu marit Bernard des de l’armistici i que, per sobreviure, lloga habitacions a gent de color. Fins que un dia, Bernard reapareix.

La novel·la, narrada alternativament pels quatre protagonistes, flueix amb agilitat i interès, tot i que la seva estructura m’ha irritat una mica. M’explicaré. El llibre s’inicia amb l’arribada d’Hortense a Londres el 1948 i el seu desastrós encontre amb Gilbert. En poques pàgines ja ens ha atrapat la trama; però aquesta es veu interrompuda per un llarguíssim “flashback” de més de 100 planes sobre la joventut d’Hortense. L’acció es reprèn breument fins que és tallada per un altre llarg fragment sobre la vida anterior de Gilbert. Així, a empentes i reculons, es podria dir que la veritable trama no comença fins que s’han explicat les vides dels quatre protagonistes, allà per la pàgina 400. És un recurs narratiu lícit i és innegable que el contingut dels “flashbacks” és pertinent i ple de peripècies molt entretingudes, però jo no he pogut evitar un sentiment de frustració i d’impaciència.

Manies personals a banda, el llibre toca temes sobre els que sempre és bo reflexionar i ho fa a partir del racisme d’una societat que no és conscient de ser-ho (recordeu quan a Espanya gairebé no hi havia immigració exterior, què cofois estàvem de no ser racistes). El drama de Gilbert i Hortense, persones educades en la veneració a la cultura i les institucions de la Mare Pàtria, resulta particularment irònic, ja que, tot i estar millor preparats i ser moralment superiors a molts britànics, el color de la seva pell els obliga al paper de pàries. Ells que ho saben tot del Parlament i de Piccadilly Circus es troben amb una Mare Pàtria incapaç de situar Jamaica en el mapa.

Un bon llibre, entretingut i lleuger, però amb prou suc per dedicar-hi una estona.

18 comentaris:

  1. Vaja, una novel·la inspirada en els inicis de l'emigració a Londres en una fase semblant a la nostra actual.

    És curiós el xoc que van tenir tots els que van creure en els valors de la societat anglesa fins que van tastar les seves contradiccions. Això mateix ho explica Gandhi en les seves memòries, situades una mica abans que la trama d'aquesta novel·la.

    ResponElimina
  2. Exacte, Galde, només per això ja em sembla que llegir-la seria una bona raó profilàctica.

    ResponElimina
  3. No sé si hi ha res que faci "campanya", o profilaxi com tu dius, diuen els que en saben que les iniciatives cíviques, els anuncis, la literatura, només convencen als ja convençuts. Però sempre m'ha agradat llegir les veus "dels altres", poder veure'ns els europeus des de fora és un bon exercici. Ara, això dels flaixbacs també em sol posar nerviosa, i si són llargs uf!

    Disculpa Allau: Galderich si veus a en Leb digues-li que li envio tot un gabinet d'advocats. I que espero que tingui assegurat de Responsabilitat Civil el seu peix, sinó li tocarà a ell pagar-me el psicoanalista!

    ResponElimina
  4. Clídice, jo penso que ningú no està mai del tot "convençut" i que van bé els recordatoris per no baixar la guàrdia.

    T'acompanyo en el sentiment pel pitafi del teu bloc. En Leblansky és un irresponsable.

    ResponElimina
  5. Clídice i Allau,

    Ahir també tenia el dia depre... se li ha escapat el seu Pix i se li ha de perdonar. Des d'allò de l'Home Invisible que no ha estat mai més el que era!

    ResponElimina
  6. Em va interessar molt el diàleg entre tu i el RgR sobre l’ús de les preposicions A i EN (http://allausz.blogspot.com/2010/11/el-dimoni-de-les-llistes-la-boira.html#comments). Gràcies a això, vaig trobar un apunt erudit sobre aquest tema al blog de Salvador Oliva, traductor de Shakespeare al català (http://www.salvador-oliva.com/2008/08/preposicions-en-catal-usos-d-i-en.html). He recollit deu exemples de la teva traducció i els he passat pel sedaç olivenc. És una mica llarg, però espero que el comentari sigui productiu. Perdoneu el llençol!

    (1) “Els gossos, indistingibles en el fangar”
    (2) “esquitxats fins a les mateixes ulleres”
    (3) “en una epidèmia de mal humor”
    (4) “perden el peu a les cantonades”
    (5) “Boira en els aiguamolls d’Essex”
    (6) “boira en els turons de Kent”
    (7) “i flota a les eixàrcies dels grans vaixells”
    (8a) “Boira als ulls”
    (8b) “i a la gola”
    (9) “als seus asils”
    (10a) “boira al broquet”
    (10b) “i la cassola de la pipa”

    Comentari d’(1), (5), (6), (8a), (9) i (10a):
    Tots els complements que segueixen la preposició tenen un significat no figurat d’ESPAI. En aquests casos, quan la paraula següent comença per vocal, sembla que es pot triar entre les preposicions A i EN. És una qüestió estilística (una opció no denota més col·loquialitat que l’altra). Allau, tu vas triar EN a (1), (5) i (6) i A a (8a), (9) i (10a).

    Comentari de (2):
    Com que “fins a” és una locució preposicional, sempre es manté la preposició. Per tant, no seria gramatical un cas com “fins en”.

    Comentari de (3):
    És un complement amb significat figurat d’ESPAI. En aquests casos, sembla que hi ha preferència per la preposició EN.

    Comentari de (4), (7), (8b) i (10b):
    Són complements amb significat no figurat d’ESPAI i la paraula que segueix la preposició comença per consonant. En aquests casos, és impossible canviar A per EN. Cal comentar que a (10b) hi falta la preposició A.

    Mai havia deixat un comentari tan llarg en un blog :D

    ResponElimina
  7. Lespiell, comprovo que amb una mica d’intuïció és fàcil encertar-la. Gràcies per la nota gramatical.

    ResponElimina
  8. No sempre, Allau. Suposo que el que volia dir el RgR era que últimament es poden trobar (oralment i per escrit) casos com ara "perden el peu EN les cantonades". I això és inacceptable. Per tant, que tu tinguis intuïció no vol dir que tothom en tingui. :)

    ResponElimina
  9. Molt bé, ja l'embeino, però siguent l'hora que és, jo ja no prenc cafè, prefereixo un que em pari.
    RgR

    ResponElimina
  10. Benvolgut Rgr, la filologia de cafè es pot continuar perfectament amb un aperitiu i unes olives farcides.

    ResponElimina
  11. Allau, el teu post sobre aquest tipus de literatura en un context "imperial" em reforça la idea que hi ha imperis i imperis. L'imperi britànic, malgrat les atrocitats que va cometre, sembla que pot acabar amb un balanç positiu. La voluntat de presència de les excolònies a la Commonwealth n'és un exemple clar.
    Amb tot, el tema immigració segueix mal resolt, encara a UK en la meva opinió.

    ResponElimina
  12. Assumpte controvertit el de les lingue franca vs minoritàries. Avui mateix la Matilde Urbach ens il·lustra sobre com Perucho va haver de fer-se jutge per poder escriure, mentre l'Aristofeles, a ca la Clidice, recorda el seu frustre quan en Pedrolo li va rebutjar un recull de contes perquè era una edició "bilingue". Si Joyce, Kafka o Eduardo Mendoza, posem per cas, no haguessin traït la llengua de les seves pàtries respectives, ¿la Literatura, i la cultura en general, hi haurien sortit guanyant o perdent?

    ResponElimina
  13. Tirant, en cap moment pretenia fer una defensa de l'imperi britànic, només intentava trobar-li algun efecte positiu. Diria que, com passa amb tots els imperis, el tracte amb les seves colònies va ser de pura explotació.

    ResponElimina
  14. Brian, no ho pretenia enfocar així, sinó només constatar la diversitat d'experiències de geografies distants que es poden aplegar sota el paraigües d'una sola llengua com és l'anglesa. Imagino que el xinès, que és una llengua també majoritària, no pot presumir de tal varietat temàtica en la seva literatura.

    Sobre la pregunta que et fas, deixant de banda la propietat d'utilitzar el terme "traició", crec que és impossible de respondre. L'obra d'un escriptor està íntegrament lligada a la llengua en la qual s'expressa. Joyce escrivint en gaèlic segur que no hauria fet l'Ulisses. Possiblement també hauria estat un gran escriptor, però amb problemes afegits de difusió, i la qualitat i contingut de la seva obra entraria en el boirós territori de les conjectures.

    ResponElimina
  15. Amb això estem d'acord. No dic que defensis l'imperi. Em referia a com destaques una de les externalitats positives d'aquest imperialisme, que no ha estat el pitjor de tots!

    ResponElimina
  16. arribo tard i el que voldria comentar ja ho heu comentat en els dos primers comentaris. I d'altra banda, sobre les preposicions a i en, quina llàstima que no estigui escrit el text en un altre lloc més agradable que enmig de trenta comentaris!

    ResponElimina
  17. Marta, ja saps que els comentaris són un submon una mica anàrquic i per tant difícil de governar, on tanmateix s'hi poden trobar algunes perles.

    ResponElimina