El dimoni de les llistes: la boira

Londres. El període de Sant Miquel ha acabat fa poc, i el Lord Canceller presideix a Lincoln's Inn Hall. Temps implacable de novembre. Tant de fang als carrers com si les aigües s’haguessin enretirat de nou de la faç de la terra i no fóra cap prodigi trobar-se un megalosaure d’uns quaranta peus de llargada, balancejant-se com un llangardaix elefantí, Holborn Hill amunt. El fum que baixa de les xemeneies fa un suau plugim negre, amb volves de sutge tan grosses com veritables flocs de neu, endolats, hom podria imaginar, per la mort del sol. Els gossos, indistingibles en el fangar. Els cavalls, no gaire millor, esquitxats fins a les mateixes ulleres. Els vianants, empenyent els uns als altres els seus paraigües en una epidèmia de mal humor, perden el peu a les cantonades, on desenes de milers de peus d’altres vianants han lliscat i relliscat des que s’ha fet de dia (si és que avui s’ha fet de dia), tot afegint nous dipòsits de fang, crosta sobre crosta, enganxats tenaçment en aquests punts del paviment i acumulant-se a interès compost.

Boira per tot arreu. Boira riu amunt, on sura entre illots verds i prades; boira riu avall, on rodola impura, entre fileres de vaixells i les riberes contaminades d’una ciutat gran (i bruta). Boira en els aiguamolls d'Essex, boira en els turons de Kent. Boira que penetra les cabines de les barcasses del carbó; boira que jeu sobre les drassanes i flota a les eixàrcies dels grans vaixells; boira que es deixa caure sobre les bordes de les gavarres i les petites embarcacions. Boira als ulls i a la gola dels vells jubilats de Greenwich, que respiren amb dificultat vora el foc als seus asils; boira al broquet i la cassola de la pipa vespertina del capità irat, tancat a la seva cabina; boira que pessiga cruelment els dits de mans i peus del petit grumet que tremola a coberta. Passavolants sobre els ponts que, des de les baranes, tafanegen un cel baix de boira, tots ells envoltats de boira, com si ascendissin en globus suspesos en núvols de broma.

Llums de gas que apareixen a través de la boira en diferents llocs als carrers, de manera similar a com, des dels camps xops, poden veure aparèixer el sol el pagès i el mosso que mena l’arada. La majoria de les botigues il·luminades dues hores abans d'hora, com els llums de gas semblen saber, ja que tenen un aire demacrat i reticent.

La crua tarda és més crua, i la densa boira és més densa, i el carrers enfangats són els més enfangats prop d’aquest destorb coronat de plom,  ornament adequat per al llindar d'una vella corporació de caps de plom, Temple Bar. I just a fregar de Temple Bar, a Lincoln's Inn Hall, al cor mateix de la boira, seu el Gran Lord Canceller en el seu Tribunal Suprem de la Cancelleria.  

(inici del primer capítol de “Vil·la Trista” o “Bleak House”, traduït per un servidor)