Una visita a la parentela

Els “Contes de Canterbury” apleguen els relats d’un grup de peregrins que a l’Anglaterra del segle XIV es dirigeixen a visitar la tomba de Sant Tomàs Becket a la catedral de Canterbury. A “El Cuento del Antepasado” (Antoni Bosch Editor, 2008) Richard Dawkins aprofita l’estructura ideada per Chaucer per mostrar l’evolució de la vida a la Terra d’una forma tan original com reveladora.

Dawkins imagina que totes les espècies vives que habiten la Terra en l’actualitat surten de casa simultàniament i inicien un pelegrinatge cap al passat a la recerca dels seus ancestres. Donat que el llibre ha estat escrit per un ésser humà, sembla perdonable que es prengui un punt de vista antropocèntric i que els primers encontres del nostre romiatge es produeixin amb els nostres avantpassats homínids. A mesura que els peregrins humans s’endinsen en el passat, van trobant altres grups de peregrins amb els que comparteixen un avantpassat comú i que acaben incorporant-se al grup inicial. Aquestes trobades, Dawkins les denomina “encontres” i les numera del 0 al 39. Per exemple, l’Encontre 0 té lloc quan trobem l’avantpassat comú de tota la humanitat i l’encontre 1 quan topem amb l’avantpassat comú que compartim amb els nostres cosins més propers, els ximpanzés i els bonobos.

Dawkins intenta datar cada encontre, fa un càlcul aproximat de quantes generacions dista del present i aventura un retrat de com podria haver estat aquest parent llunyà. També remarca quins són els trets morfològics que compartim amb el nou grup de peregrins, detall que pot semblar trivial amb els primats de l’inici del camí, però que pot arribar a ser una lliçó d’humilitat quan t’encares a la tènia o als virus.

Dawkins aprofita l’excusa dels encontres per exposar diferents punts de la teoria evolutiva i ho fa a través del “conte” (per seguir el model de Chaucer) que explica algun espècimen pertanyent al grup dels nou vinguts (“El conte del goril·la”, “El conte del castor”, “El conte de la salamandra”...) Part de la matèria exposada coincideix amb el contingut del posterior (i més amè) “Evolución, el mayor espectáculo sobre la Tierra” i les més de 800 pàgines del totxo fan de mal transportar; però és innegable que aquest relat a la inversa té un insòlit atractiu narratiu ple de cops d’efecte i de moments emocionants.

Així, quan a les primeres etapes de la ruta, després d’incorporar successivament a la colla la totalitat dels primats (ximpanzés, goril·les, orangutans, gibons, micos del Vell Món, micos del Nou Món, tarsers i lèmurs), quin diríeu que és el proper parent que trobem?  Ni més ni menys que les musaranyes arborícoles! La família, mirada sota el prisma de la genètica, és un veritable pou de sorpreses.

Un altre encontre espectacular és el del grups dels protòstoms. Simplificant molt, tots els animals que tenen simetria bilateral es divideixen en dos grups segons el seu desenvolupament embrionari. Per un costat hi ha els que comencen creant l’orifici anal (deuteròstoms), per l’altre els que troben més important començar per la boca (protòstoms). Lamento dir que els mamífers (igual que els rèptils, les aus, els amfibis i els peixos) som dels que donen preferència a l’anus. Aquest encontre 26 es produeix quan ja fa 590 milions d’anys que caminem, ben cofois pel nodrit grup que hem aplegat; res no ens ha preparat per la topada amb els protòstoms (cucs, mol·luscs, crustacis, aranyes, insectes) que representen més del 75% de la fauna terrícola. Al seu costat nosaltres som a penes un branquilló de l’arbre de la vida. Per cert, l’avantpassat comú de protòstoms i deuteròstoms seria una mena de cuc ben poc distingit.

La fi del viatge, Canterbury, és evidentment l’origen de la vida. Dawkins exposa algunes teories al respecte. No disposa d’arguments conclusius per defensar-ne una en concret, però deixa clar que, a partir d’unes certes condicions químiques és plausible l’aparició de matèria orgànica. Gens fatigat d’aquest llarg viatge, encara li queden forces per refer el camí, ara de retorn al present, mentre es pregunta si l’evolució hauria pogut esdevenir-se d’una altra forma.

El plantejament és original i ric en propostes, la seva materialització una mica excessiva. Aconsellable més aviat pels seriosament interessats en l’evolucionisme.