He invertit la foto per amortitzar els quartos gastats amb la Kate Moss.
Per molt que el vell adagi afirmi que els vells “rockers” mai no moren, el cert és que de vegades envelleixen penosament i seria preferible que es convencessin que ja ho tenen tot dit i es retiressin a gaudir de les rendes (vegeu sinó el llastimós espectacle d’en Keith Richards dient que en Mick Jagger la té petita, i en Jagger responent que en Richards és un borratxo “ionqui”, masclista i homòfob).
Aquests dies ha coincidit l’aparició de dos discos firmats per músics veterans que m’ha induït a reflexionar sobre les diverses formes d’encarar la maduresa. Començaré amb Bryan Ferry, per qüestions d’edat, ja que amb els seus 65 anys sembla a punt per la jubilació. Ferry, que va començar als anys 70, integrat dins de Roxy Music, amb una engrescadora barreja d’art-rock, avantguarda i glamur, va anar derivant, així que arribaren els 80, en l’electro-crooner ideal de l’era yuppie. El cim d’aquesta evolució fou el disc “Avalon” (1982), un àlbum que tots hem ballat, o hem utilitzat per a una vetllada romàntica o per una sessió sadomasoquista (que per les tres coses es presta perfectament). Des de llavors, Ferry ha anat repetint la mateixa fórmula, perfeccionant-ne el so, però sense assolir gairebé mai el mateix nivell d’inspiració. Jo, fan fidel, l’he continuat seguint perquè Ferry supleix la falta de muscle amb suprema elegància i en tots els seus discos s’hi pot trobar alguna perla (cultivada).
“Olympia”, el seu darrer àlbum, ha obtingut un cert ressò per raons del tot equivocades. S’ha anunciat com un reagrupament encobert dels antics Roxy Music, ja que hi col·laboren tant Andy Mackay, com Phil Manzanera i Brian Eno; però el cert és que aquests tres músics ja havien participat en discos anteriors de Ferry en solitari. També ha impressionat la quantitat de llumeneres que hi han intervingut, començant per la més visible de totes, una Kate Moss a la portada, que sembla disposada a vendre’ns l’última creació en perfums. L’àlbum és un producte de luxe, l’equivalent sonor a una bossa Hermès, farcit de figures mítiques o, si més no, molt actuals. Prengueu nota: Chris Spedding, Marcus Miller (Miles Davis), Robin Trower (Procol Harum), Dave Gilmour (Pink Floyd), Nile Rodgers (Chic), Steve Nieve (The Attractions), Dave Stewart (Eurythmics), Jonny Greenwood (Radiohead), Flea (Red Hot Chili Peppers), Jake Shears i Babydaddy (Scissor Sisters), Groove Armada…
La veritat és que el disc està molt millor del que calia témer i que els acabats són impecables, dels millors de la carrera en solitari de Ferry, però em pregunto si calia tot aquest malbaratament de talent. Són necessaris tres baixistes o quatre guitarristes en una sola cançó, quan el resultat és una superfície cromada on no ressalta cap personalitat individual? Representa el triomf d’aquest corrent estètic tan freqüent avui dia que es pot resumir en la frase “más vale burro grande, ande o no ande”. A cops de talonari, és clar.
Afegiré que m’agrada la versió de la meravellosa “Song to the siren” de Tim Buckley (tot i que no supera la de “This Mortal Coil”) i que l’àlbum comença molt astutament a "You can dance" amb una cita literal del “True to life”, una cançó del disc “Avalon”. I és que, qui reconeix els orígens, no perdrà la identitat.
Aquests dies ha coincidit l’aparició de dos discos firmats per músics veterans que m’ha induït a reflexionar sobre les diverses formes d’encarar la maduresa. Començaré amb Bryan Ferry, per qüestions d’edat, ja que amb els seus 65 anys sembla a punt per la jubilació. Ferry, que va començar als anys 70, integrat dins de Roxy Music, amb una engrescadora barreja d’art-rock, avantguarda i glamur, va anar derivant, així que arribaren els 80, en l’electro-crooner ideal de l’era yuppie. El cim d’aquesta evolució fou el disc “Avalon” (1982), un àlbum que tots hem ballat, o hem utilitzat per a una vetllada romàntica o per una sessió sadomasoquista (que per les tres coses es presta perfectament). Des de llavors, Ferry ha anat repetint la mateixa fórmula, perfeccionant-ne el so, però sense assolir gairebé mai el mateix nivell d’inspiració. Jo, fan fidel, l’he continuat seguint perquè Ferry supleix la falta de muscle amb suprema elegància i en tots els seus discos s’hi pot trobar alguna perla (cultivada).
“Olympia”, el seu darrer àlbum, ha obtingut un cert ressò per raons del tot equivocades. S’ha anunciat com un reagrupament encobert dels antics Roxy Music, ja que hi col·laboren tant Andy Mackay, com Phil Manzanera i Brian Eno; però el cert és que aquests tres músics ja havien participat en discos anteriors de Ferry en solitari. També ha impressionat la quantitat de llumeneres que hi han intervingut, començant per la més visible de totes, una Kate Moss a la portada, que sembla disposada a vendre’ns l’última creació en perfums. L’àlbum és un producte de luxe, l’equivalent sonor a una bossa Hermès, farcit de figures mítiques o, si més no, molt actuals. Prengueu nota: Chris Spedding, Marcus Miller (Miles Davis), Robin Trower (Procol Harum), Dave Gilmour (Pink Floyd), Nile Rodgers (Chic), Steve Nieve (The Attractions), Dave Stewart (Eurythmics), Jonny Greenwood (Radiohead), Flea (Red Hot Chili Peppers), Jake Shears i Babydaddy (Scissor Sisters), Groove Armada…
La veritat és que el disc està molt millor del que calia témer i que els acabats són impecables, dels millors de la carrera en solitari de Ferry, però em pregunto si calia tot aquest malbaratament de talent. Són necessaris tres baixistes o quatre guitarristes en una sola cançó, quan el resultat és una superfície cromada on no ressalta cap personalitat individual? Representa el triomf d’aquest corrent estètic tan freqüent avui dia que es pot resumir en la frase “más vale burro grande, ande o no ande”. A cops de talonari, és clar.
Afegiré que m’agrada la versió de la meravellosa “Song to the siren” de Tim Buckley (tot i que no supera la de “This Mortal Coil”) i que l’àlbum comença molt astutament a "You can dance" amb una cita literal del “True to life”, una cançó del disc “Avalon”. I és que, qui reconeix els orígens, no perdrà la identitat.
[La segona part de l’apunt d’aquí una setmana, que ja sé que des del lloc de treball no és fàcil escoltar vídeos musicals. La pista és Steve Nieve].
Estic en el bloc d'"Enceneu els llums"?
ResponEliminaGalde, no confonguis que això no és low-fi pop, més aviat és territori "Bloguejat" (secció dinosaures).
ResponEliminaTens raó, és massa potent per als divendres leblanskies!
ResponEliminaÉs molt difícil ser fan o mitòman quan parlem d'estrelles del rock i del shw-bussiness, perquè tots acaben per fer un espectacle lamentable. Les picabaralles entre Jagger i Richards demostren que l'èxit o el geni no són incompatibles amb el costat ridícul de l'espècie humana.
ResponEliminaSobre aquest disc veuré si el puc anar escoltant. No sóc mitòman, però en David Gilmour és una cosa apart (a més a més, de moment, encara no ha comentat la llargària del penis dels seus ex-companys de grup).
Lluís, per molt que t'agradi en Gilmour, dubto que siguis capaç de trobar la seva petja enmig d'aquest magma sonor. Teòricament intervé a la "Song to the Siren" que he penjat.
ResponEliminaDoncs a mi em diverteixen els salsa rosa i com més cutres millor! Així que la té petita, quina tonteria, tu! Però el més divertit és que això hagi trascendit d'aquesta manera. I tant és si és veritat o si és mentida, em fa riure imaginar quantes dones deuen haver pensat: ui doncs sí. O: ostres no me'n recordo. O: Ai, merda, no era ell!
ResponEliminaAh, la kate moss està fantàstica i estàtica com sempre però sí que sembla que anunciï una colònia o joies, o maquillatge o una crema antiarruges
Marta, tot va començar perquè el Keith Richards ha escrit (o li han escrit) unes memòries. Però aquestes coses no es diuen dels col·legues (encara que siguin veritat).
ResponEliminacaram tota l'estona canta el mateix aquest vellard envoltat de criatures amb pretensions de glamour. no ets el leb, però l'efecte "dormidina" és gairebé idèntic.
ResponEliminaSi, jo també t'estimo, muack! :D
Clídice, ja sé que vosaltres el jovent sou més d'electroclash, de drum'n'bass, de lipdub i de vicksvaporub; però una mica de respecte als cabells blancs (retenyits)!
ResponEliminaHome, aquest no te'l gorrejaré, que el pobre Bryan fa temps que em fa badallar molt en els discos d'estudi. Però si ja tens el National Ransom potser em passo a fer alguna còpia (això d'estar d'economies és lo que té...).
ResponEliminaAh, no, Santi, a casa tot legal!
ResponEliminaNo m'enfado pel plagi al meu dilluns musical de fa uns dies perquè m'agrada el disc i més encara el Ferry, del qual també tinc tots els discs i faig reverències quan sona el seu nom. Que hagi convidat una colla d'amics a passar per l'estudi tant li fa mentre soni bé. La producció dels seus temes és molt complexa així que ja pot ser qeu hi calguin mil mans.
ResponEliminaI vols que et digui que no m'havia adonat que era la Moss? Aix...
Salvador, per descobrir la Moss calia fer la vertical ;p
ResponElimina