dilluns, 8 de novembre de 2010

Hamor

“Amor se escribe sin hache” (1929) és la primera novel·la d’Enrique Jardiel Poncela i també el títol que inicia la particular “ofensiva Jardiel” que l’editorial Blackie Books ha endegat. Aquesta, com la resta de novel·les de l’autor, és una vella i estimada amiga meva que no dubtaria en recomanar a tothom. Cal advertir, però, que és filla del seu temps (els anys vint del segle passat) i que, apart de parlar d’un ambient ple de “cocktails” i “jazz-bands”, també ve carregada d’idees que avui ens semblen ofensives, com per exemple que les dones han vingut a aquest món per parir i/o per donar plaer als homes. Jardiel, com a bon humorista, té una visió de la humanitat tan amargant com una copa d’aperitiu sense sifó i, per tant, també descarrega el seu vidriol sobre la bestiesa del gènere masculí, però les seves consideracions misògines poden escandalitzar algunes feministes sense sentit de l’humor.

Dit això, Jardiel fou el pare solter (i molt orgullós de ser-ho) de la seva filla Evangelina a qui va intentar educar per fer-la una dona lliure i intel·ligent, fet que indica que el que reflectia en les seves novel·les era més una constatació de l’estat de la qüestió que un desig sobre el seu futur.

Però deixem-nos de sociologies temporals, que la literatura és tota una altra cosa i “Amor se escribe sin hache” el que pretenia era sobretot entrar a sac per enfonsar les expectatives creades per les novel·letes d’amor que llegien moltes senyoretes desinformades i uns pocs mascles furtius. La tesi de la novel·la (sí, hi ha tesi, i fins i tot una mica de tisi) és que això de l’amor no té tanta importància com tothom sembla assegurar i que només les paraules que comencen per “hac” mereixen un respecte.

La trama, tan intel·ligentment idiota com a totes les novel·les de Jardiel, implica la molt promiscua Lady Sylvia Brums, el seu marit civilitzadament cornut Paco Arencibia i l’ingenu amant Elias Pérez Seltz (àlies Zambombo). La peripècia, entre aromes de “lliris tumefactes” i de cols bullides que pugen pel celobert (dues gentileses de l’autor), ens durà des de Madrid a una illa del Pacífic, passant per París, Rotterdam i Londres.

Jardiel, que també era dibuixant, omple les pàgines de vinyetes, diagrames i jocs tipogràfics; es permet algunes bromes metaliteràries, com quan cita la seva novel·la dins de la pròpia novel·la; i, en general, parodia el llenguatge encarcarat del gènere romàntic:
    “Lady Sylvia tenía el pelo dorado como el boj; sus ojos de pantera hambrienta relucían con los destellos de la calcopirita.
    Ojos en los que oscilaba la llama indecisa de un deseo inconfesable, y que subyugaban y atraían como un patíbulo; sus cambiantes de luz, ya roja, ya mercurial, hacían pensar en las aguas quietas de los lagos, cuando la luna pasea por ellas la primera ráfaga de su lívida linterna, escondiendo el légamo herbáceo que duerme en el fondo. (¡En la que me he metido!)
    Prendidos en la palidez gripal de su semblante, los ojos de lady Sylvia se enturbiaban con un resplandor febril, que era a la vez atractivo y odioso y se alargaban —como “matasuegras”— a buscar los remansos de las sienes”.
Aquí un fragment del pròleg, perquè vegeu com es pren de seriosament la professió:
"Diré, eso sí, que la literatura dramática contemporánea está representada por los hermanos Álvarez Quintero, cuya labor españolísima y saturada de ingenio es soberbia. Y diré eso porque, en cierta interviú, los hermanos Álvarez Quintero declararon que yo escribía bien (Sociedad General de Bombos Mutuos. Capital, doscientos mil millones de pesetas.)"
Però sovint brilla un sentit impassible de l’absurd que pot saltar quan menys t’ho esperes:
    “Y el caballero de la cara de serrucho me hizo subir al auto vacío que escoltaba el duelo. Ya en marcha, me dijo con tono conmiserativo:
    —Qué desgracia, ¿eh?
    —¡Tremenda! —exclamé yo, poniéndome en situación y confiando que acabaría por enterarme de quién era el muerto y de las circunstancias de la desgracia.
    —Quién iba a pensar que don Chimborazo…
    —¡Ya, ya! ¡Pobre Chimborazo…! Diga usted, ¿ha muerto de una erupción?
    —No. De pulmonía triple.
    —¿Es que tenía tres pulmones?
    —Tenía todo lo que le daba la gana: era riquísimo…
    Al llegar al cementerio, yo sabía:
    1º Que el muerto se llama don Chimborazo Popocatepetl.
    2º Que era un mexicano millonario y sin familia.
    3º Que no conocía a nadie en Madrid.
    4º Que en la vecindad decían de él que estaba más loco que un cangrejo de río.
    5º Y que le habían gustado siempre coleccionar pisapapeles.
    No era mucho saber, pero era algo.
    Don Chimborazo se dejó enterrar rápidamente y sin protestas”.
 Amb aquestes credencials, algú s'apunta a rescatar Jardiel?

18 comentaris:

  1. A Jardiel i a la literatura dels anys 20 i 30 paral·lela a les avantguardes... en aquest cas i altres castizas però amb punts molt interessants.

    ResponElimina
  2. Si hivern s'escriu amb h, amor també...sí, ja sé que aquest comentari és un poc absurd, però el volia fer. Crec que m'agradaria llegir-lo, el llibre.

    ResponElimina
  3. Saps que ets odiós? :P A aquest ritme hauré d'agafar la baixa per lecturitis aguda i el FX em posarà una demanda de divorci per gastar massa peles en llibres, en comptes de perruqueria, spa i drapets com seria el més correcte ;)
    M'agrada la nota reflexiva "En la que me he metido!" :)

    ResponElimina
  4. Vida, la teoria de Jardiel sembla que s’aplica només al castellà, llavors “invierno” és tan poc important com “amor”.

    ResponElimina
  5. Clídice, et recomanaria les biblioteques públiques si no sabés que els hi tens una mania insalvable.

    ResponElimina
  6. Clidi, espero un comunicat desmentint aquesta afirmació de l'Allau. Vaig a buscar els guants. Tu, de mentres, ves triant l'arma.

    ResponElimina
  7. estimada matildinha do meu coraçao l'Allau té raó, tinc molta mania als espais tancats i silenciosos i a la gent en general. Sóc una sociòpata professional que, a més, té una relació de poder amb els llibres. Meussssssssssssss el meu tresorrrrrrrrrrrrrrrr. Jo em demano escopeta de fira :P

    ResponElimina
  8. Jo, boli bic i boles de paper.
    Duel a primera sang, valens?

    ResponElimina
  9. doncs com no es tibem d'un repeló! jo amb una escopeta de fira i tu amb un boli bic i boles de paper i jo corrent desesperadament! ara, còmic podria resultar, potser que encomanem a algú que filmi i fem el primer euru :P

    ResponElimina
  10. Ai, sí, que volia dir una cosa sobre l'apunt, Allau. Que això de l'ac té els dies comptats, que ara s'han carregat la che i la elle, què no faran amb la pobra mudeta. Aviat caldrà, doncs, una nota a peu de pàgina per a explicar el títol. A mi m'ho estan desmuntant tot.

    ResponElimina
  11. A mi també, Matilde. Demà en parlo, paraula d’Allau.

    ResponElimina
  12. M'ha encantat això de "com a bon humorista, té una visió de la humanitat tan amargant com una copa d’aperitiu sense sifó...". Allau, tu continua llegint per nosaltres tot allò que la resta no llegim!

    ResponElimina
  13. Òscar, era un intent de frase jardielesca ara que el sifó és una espècie en vies d'extinció.

    ResponElimina
  14. Em volco en el rescat, i em llenço a l'aigua si cal! A la barca de salvament, i gràcies principalment al Jesús palacios, ja hi és en Carrere, però em sembla que aviat caldrà tirar-li un salvavides a Neville.

    ResponElimina
  15. Et veig ben informat, Leb. Hauré de tastar l'Edgar Neville i potser en Fernández-Flórez..

    ResponElimina
  16. Credencials és una paraula femenina o masculina?

    ResponElimina
  17. Femenina, anònim. Corregit. Gràcies!

    ResponElimina