dilluns, 1 de novembre de 2010

Jardiel i jo

El meu pare era un lector eclèctic i autodidacta que en els seus gustos reflectia els de tota una època. Algun dia hauré de parlar del contingut de la seva reveladora biblioteca, però avui em detindré només en els quatre amples volums de pell vermella que anunciaven en lletres daurades les obres completes d’Enrique Jardiel Poncela i que acabaren sent un dels millors vicis solitaris de la meva preadolescència.

Des de ben petit vaig ser un vailet enverinat per la lletraferidura i per tant no era estrany que tafanegés els llibres del pare. Algun dia ell em devia descobrir amb un dels llibres de Jardiel a les mans i em digué que era massa petit per llegir-los i que ja em donaria permís quan arribés a l’edat adequada. Evidentment no em podia haver posat a les mans un argument millor per caure en la temptació i, a partir d’aquell moment, em vaig llegir els quatre volums d’amagat, darrera de la butaca del menjador.

Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 1901-1952) és un autor dels més anòmals i curiosos de la literatura espanyola. En una època en la que predominava l’humorisme costumista i castís, ell va introduir l’absurd, el cosmopolitisme i fins i tot un cert postmodernisme “avant la lettre”. Va gaudir d’un efímer èxit en vida, gràcies a algunes de les seves obres teatrals, va viatjar a Hollywood un parell de vegades per ocupar-se de les versions en castellà d’algunes produccions americanes i va morir prematurament, arruïnat, mig abandonat pel públic i els amics. Tant el franquisme com l’oposició el va considerar sempre sota sospita, el que sempre és un bon senyal. Ja ho deia ell al seu projectat epitafi: “Si queréis los mayores elogios, moríos”.

A Jardiel fa anys que el teatre el recupera i el reivindica. Peces com “Eloisa está debajo de un almendro” o “Cuatro corazones con freno y marcha atrás” son obres mestres d’una ruqueria pràcticament perfecta, però també d’un enginy que no admet discussió. És una pena que el nostre “teatre nacional de Catalunya” només doni cabuda a la propina de Lope de Vega i els seus contemporanis del segle d’or com a artistes convidats. A Madrid, en canvi, gaudeixen periòdicament de les seves ocurrències brillants. I sense cap sentiment de culpa.

Però, tot tornant al vailet de deu anys que es llegia els toms vermells com si fossin magdalenes, el teatre no fa de bon de llegir. Així que el petit Allau es concentrà especialment en les quatre novel·les que Jardiel va escriure. Per si algú ho ha oblidat, són les següents:

1 Amor se escribe sin hache (1929)
2 ¡Espérame en Siberia, vida mía! (1930)
3 Pero… ¿hubo alguna vez once mil vírgenes? (1931)
4 “La tournée de Dios” (1932)

No sé perquè no en va escriure més, perquè són les quatre estupendes, o bé divertidíssimes, que ve a ser el mateix. En llegir-les per primera (i segona) vegada vaig riure molt, tot i que en silenci, perquè no em descobrissin els pares. Devien ser per a mi una mena d’educació sexual, ja que hi apareixien sovint escenes de llit, el·lípticament descrites, on senyoretes que bevien còctels i fumaven amb broquet i que tenien “senos explosivos como granadas de mano” sentien espasmes (que no orgasmes) entre llençols de setí. No sé si això m’ha servit per res posteriorment, el que és segur és que el seus estirabots humorístics em van impregnar indeleblement, com alguna vegada deixo escapar en aquesta pàgina.

Feia temps que les seves novel·les estaven descatalogades i, fins i tot jo, començava a pensar que potser llegides ara resultarien passades de moda i d’una inacceptable incorrecció política. Però segurament m’equivocava, perquè la gent de Blackie Books, una petita editorial d’un gust gamberro i envejable, acaba de ressuscitar la primera i la darrera de les novel·les de Jardiel. Aviat els hi dedicaré un apunt com cal, però ja us dic des d’ara mateix que us recomano llegir-les i que rigueu tant com pugueu.

17 comentaris:

  1. Bones notícies i bona recomanació. Algú que diu una frase com "Si queréis los mayores elogios, moríos” em sembla que em caurà bé.

    ResponElimina
  2. Marta, deixa els prejudicis a la porta i riu, quan vol és el millor dels amics.

    ResponElimina
  3. Discrepo! El teatre e text es pot llegir perfectament! De fet, jo en llegeixo més que no pas en vaig a veure. (I a veure quan li toca a en Jardiel).

    ResponElimina
  4. Òscar, és clar que el teatre es pot llegir i pot oferir un munt de satisfaccions. Però vist sobre un escenari sempre guanya un indescriptible plus, no ens enganyem.

    ResponElimina
  5. Això depén. Començant pel un dels més grans, a Shakespeare sovint més aviat l'espatllen. Deixeu-lo llegir en pau!

    ResponElimina
  6. Bé, a Shakespeare deixem-lo menjar apart, que no esvaloti les criatures.

    ResponElimina
  7. El teatre bo en castellà no arriba aquí, com la sarsuela, per la miopia oportunista d'una part de la classe política i la manca, a més, de locals adients i dignes. Gran escriptor i gran personatge, a més de tot el que dius, teatre i narrativa, recordo que jo era devota de El libro del convaleciente, fa poc el va repassar i crec que avui el censurarien.

    Recordo coses com ara: si hay un valiente que pegue a mi china le doy en la frente con una vitrina del museo de Palermo y lo dejo tan enfermo que tendrá que autoinyectarse cafeína...

    ResponElimina
  8. Es pot llegir i escoltar però s'ha de veure, efectivament, al Romea ens fan passar garses per perdius amb això de la lectura dramatitzada del Tenorio...

    ResponElimina
  9. Júlia, jo diria que de teatres cada dia n'hi ha més o a mi m'ho sembla. Un problema que tenen les grans comèdies de Jardiel és que requereixen molts actors i avui dia, amb la crisi, tothom tira de monòlegs i obres per a dos personatges.

    ResponElimina
  10. Ara me'n penedeixo de no haver llegit la "Eloisa" que, de petit, corria per casa...
    També em venen al cap les 11000 verges màrtirs de Colònia i les 11000 vergues corresponents; aquelles tan feres de l'Apollinaire.

    ResponElimina
  11. Als Encants les trobo sovint, sobretot la 3a i la 1a, per aquest ordre. Ara se'm representarà sempre l'Allauet.

    ResponElimina
  12. Més que llegir-la, Girbén, caldria veure-la sobre un escenari. En quant a les 11.000 verges, en Jardiel pensava que mai no van existir. Les 11.000 vergues sí.

    ResponElimina
  13. És curiós, Puig, tant poc que m'agrada a mi anar a Encants i fires de llibre vell.

    ResponElimina
  14. n.p.i.s.e.a. :( no l'he llegit mai, crec mmmm doncs ara m'has picat. I estic d'acord amb l'Òscar, el teatre millor llegit la majoria de les vegades ;)

    ResponElimina
  15. Espero que els volums de pell vermella tinguin millor sort que els bols de duralex: són la part més preuada de l'herència!
    Per situar una mica els lectors catalans, crec que el Jardiel s'hagués entès amb la colla de Sabadell si tots plegats haguessin pogut dur una existència normal.
    I no em resisteixo, ho portem a l'ADN familiar:
    Papá Pancho, papá Pancho:
    tú, que amabas las hamacas,
    y el mate, y el sombrero ancho,
    fuiste a morir, entre estacas,
    en un rancho de Caracas:
    ¡en un rancho,
    papá Pancho, papá Pancho!

    ResponElimina
  16. Clídice, crec que t’agradaria. Aquesta setmana passaré alguna mostra.
    I això que dius del teatre no m’estranya: tu, tot el que sigui estar asseguda en una habitació tancada...

    ResponElimina
  17. Santi, el tom de les novel•les està una mica espatllat. Aquest cap de setmana l’he hagut de folrar. Papá Pancho és immortal, especialment recitada per Amparo Baró.

    ResponElimina