Jardiel i jo

El meu pare era un lector eclèctic i autodidacta que en els seus gustos reflectia els de tota una època. Algun dia hauré de parlar del contingut de la seva reveladora biblioteca, però avui em detindré només en els quatre amples volums de pell vermella que anunciaven en lletres daurades les obres completes d’Enrique Jardiel Poncela i que acabaren sent un dels millors vicis solitaris de la meva preadolescència.

Des de ben petit vaig ser un vailet enverinat per la lletraferidura i per tant no era estrany que tafanegés els llibres del pare. Algun dia ell em devia descobrir amb un dels llibres de Jardiel a les mans i em digué que era massa petit per llegir-los i que ja em donaria permís quan arribés a l’edat adequada. Evidentment no em podia haver posat a les mans un argument millor per caure en la temptació i, a partir d’aquell moment, em vaig llegir els quatre volums d’amagat, darrera de la butaca del menjador.

Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 1901-1952) és un autor dels més anòmals i curiosos de la literatura espanyola. En una època en la que predominava l’humorisme costumista i castís, ell va introduir l’absurd, el cosmopolitisme i fins i tot un cert postmodernisme “avant la lettre”. Va gaudir d’un efímer èxit en vida, gràcies a algunes de les seves obres teatrals, va viatjar a Hollywood un parell de vegades per ocupar-se de les versions en castellà d’algunes produccions americanes i va morir prematurament, arruïnat, mig abandonat pel públic i els amics. Tant el franquisme com l’oposició el va considerar sempre sota sospita, el que sempre és un bon senyal. Ja ho deia ell al seu projectat epitafi: “Si queréis los mayores elogios, moríos”.

A Jardiel fa anys que el teatre el recupera i el reivindica. Peces com “Eloisa está debajo de un almendro” o “Cuatro corazones con freno y marcha atrás” son obres mestres d’una ruqueria pràcticament perfecta, però també d’un enginy que no admet discussió. És una pena que el nostre “teatre nacional de Catalunya” només doni cabuda a la propina de Lope de Vega i els seus contemporanis del segle d’or com a artistes convidats. A Madrid, en canvi, gaudeixen periòdicament de les seves ocurrències brillants. I sense cap sentiment de culpa.

Però, tot tornant al vailet de deu anys que es llegia els toms vermells com si fossin magdalenes, el teatre no fa de bon de llegir. Així que el petit Allau es concentrà especialment en les quatre novel·les que Jardiel va escriure. Per si algú ho ha oblidat, són les següents:

1 Amor se escribe sin hache (1929)
2 ¡Espérame en Siberia, vida mía! (1930)
3 Pero… ¿hubo alguna vez once mil vírgenes? (1931)
4 “La tournée de Dios” (1932)

No sé perquè no en va escriure més, perquè són les quatre estupendes, o bé divertidíssimes, que ve a ser el mateix. En llegir-les per primera (i segona) vegada vaig riure molt, tot i que en silenci, perquè no em descobrissin els pares. Devien ser per a mi una mena d’educació sexual, ja que hi apareixien sovint escenes de llit, el·lípticament descrites, on senyoretes que bevien còctels i fumaven amb broquet i que tenien “senos explosivos como granadas de mano” sentien espasmes (que no orgasmes) entre llençols de setí. No sé si això m’ha servit per res posteriorment, el que és segur és que el seus estirabots humorístics em van impregnar indeleblement, com alguna vegada deixo escapar en aquesta pàgina.

Feia temps que les seves novel·les estaven descatalogades i, fins i tot jo, començava a pensar que potser llegides ara resultarien passades de moda i d’una inacceptable incorrecció política. Però segurament m’equivocava, perquè la gent de Blackie Books, una petita editorial d’un gust gamberro i envejable, acaba de ressuscitar la primera i la darrera de les novel·les de Jardiel. Aviat els hi dedicaré un apunt com cal, però ja us dic des d’ara mateix que us recomano llegir-les i que rigueu tant com pugueu.