dijous, 18 de novembre de 2010

La mort en família (1 de 2)

Més d’una vegada he dit que jo no mirava mai la televisió; i és cert. Això no treu que m’hagi empassat en DVD, i en sessions programades per mi mateix, algunes sèries històriques del mitjà com són “The prisoner” (“El prisionero”), “The Golden Girls” (“Las chicas de oro”), “Soap” (“Enredo”) o la gamberrada definitiva d’“Absolutely fabulous”. He llegit també els guions de “L’escurçó negre”, però això no pot comptar com experiència audiovisual.

En temps com els presents, en els que fins i tot gent tan poc sospitosa de modernitat impostada com Carlos Boyero o Javier Marías anuncia la bona nova d’unes sèries tel·levisives que superen la qualitat de qualsevol narració cinematogràfica i fins i tot literària, sembla aconsellable interessar-se per les últimes produccions del gènere. “The Sopranos”, “Lost”, “Deadwood”, “The Wire”, “House”, “Mad men” o “The Big Bang Theory” han estat proclamades fins a l’extenuació com a obres mestres que ningú no s’hauria de perdre. Després, quan es grata una mica, es descobreix que la unanimitat no és tan total, i que el que entusiasma alguns no convenç gens a uns altres. Com ha de ser.

Jo, que prefereixo anar sobre segur, he mirat enrere i he escollit per estrenar-me en la nova ficció tel·levisiva un clàssic com “Six feet under”, la sèrie que Alan Ball (el guionista d’”American Beauty”) va crear fa deu anys sobre el sentit de la vida i la mort a l’Amèrica contemporània. Aquí la va passar la 2, sota el títol de “A dos metros bajo tierra”, en horaris intempestius que només els més fanàtics pogueren seguir. En Josep i jo ens hem empassat els seus 63 episodis de cinquanta minuts i escaig en dos mesos i mig molt ben aprofitats, detall que pot servir com a indicador del seu altíssim poder addictiu, un poder al que per descomptat totes les sèries aspiren i que constitueix una bona mesura del seu èxit. Però més enllà de l’interès primitiu de saber “què passa després”, per a un espectador profà com jo, aquesta narrativa de llarg recorregut convida a postil·les diverses que no em privaré d’escriure, encara que puguin sonar càndides a consumidors més avesats.

Com tothom deu saber a aquestes alçades, “Six feet under” gira entorn de la família Fischer, propietaris d’una funerària a Los Angeles. La mort és un dels motius principals de la sèrie, un motiu d’interès universal, però del que rarament ve de gust parlar-ne. L’aposta és per tant audaç, especialment per a un públic americà, ja que de seguida es percep que a la gent d’aquell país els agrada mantenir la qüestió en territori tabú, per això es comprèn la seva insistència en l’embalsamament i els taüts oberts, on els difunts imiten a la perfecció l’aparença de vida. Tot i que el serial intenta presentar altres maneres de ritualitzar el comiat, no sempre ho aconsegueix (el funeral sicilià de la primera temporada, que sembla retransmès d'oïda pel Lonely Planet Channel, és absolutament ridícul).

Donada la profusió d’apareguts que tornen per visitar la família, sembla que la sèrie aposta per algun tipus de “vida” després de la mort, que tant es pot interpretar en el seu sentit més literal que com una mera projecció mental, fruit del record, el desig i la culpa. Aquest eficaç mecanisme del guió ofereix també de tant en tant un moment plenament ridícul, com quan apareix un “nasciturus”, producte d’un avortament, tot cofoi en el seu cotxet.

Les elucubracions que fan els diversos personatges sobre el sentit de la vida i de la mort tampoc no és que siguin particularment profundes, però representen tota una novetat en un producte de consum. Sorprèn la diversitat dels seus enfocaments, perquè la mort és contemplada de totes les maneres possibles: com una tragèdia, com un alliberament, com un absurd, com un fenomen grotesc o fins i tot com una broma. Sí, a la sèrie també hi ha lloc per l’humor, i no és sempre necessàriament negre. Precisament aquesta barreja de drama amb apunts d'humor és el que fa la sèrie tan atractiva i tan plena d'humanitat.

29 comentaris:

  1. Ostres, jo amb això estic descol·locat! Jo em vaig quedar amb "Els joves"... :-(

    ResponElimina
  2. Galde, fa dos dies jo estava com tu, però sembla que "Els joves" s'han fet grans.

    ResponElimina
  3. Jo miro la TV, tot i que poc i sense ordre. Ara acabo de veure "Plácido" del G. Berlanga, i encara em fan mal les mandíbules de riure. No he aconseguit veure mai cap sèrie (potser tret d'una temporada amb "X Files").
    M'he esforçat amb alguna de les que dius, però no hi ha hagut manera. Una mica com en Galderich, després de "El joves" ja no crec haver vist res ordenadament. Potser és l'edat.

    ResponElimina
  4. D'aquesta sèrie me n'ha parlat molt bé més d'una persona. Sé que pel tema em podria encantar. Quan m'hi posaré? Personalment, et recomano "Lost", realment estava força bé, però sobretot "ER" (Urgencias), el millor que he vist mai en sèrie, tot i que aquí encara estem esperant que surti la 15a temporada i última. "Soap" em porta molts records... Al "House", tot i que m'agradava al principi, el vaig abandonar després, ja es feia molt repetitiu. Actualment estic seguint en dvd "Desperate Housewives" (6a temp.) ja no està tan bé com al principi però em segueis zemblant divertida. L'escurçó negre s'ha de veure i no només llegir, home! Jo, com mig Catalunya (amb la de vegades que la van arribar a fer per TV3) dec tenir el record mundial de visionats de l'escurçó negre! és curiós que ara només segueixo sèries o en dvd o per l'ordinador(puntualment).

    ResponElimina
  5. Lluís, en Josep és el que mira la tele a casa. Però he pescat un moment al principi de "Plácido", quan (l'immens) Manuel Aleixandre li diu a una senyora que és a punt d'entrar als lavabos, "Pase, señora, que somos de la familia".

    "Plácido" és una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps.

    ResponElimina
  6. Òscar, pel que sé, a "Lost" tot s'hi val. Sona a manipulació descarada de l'espectador. De fet, en la meva breu experiència, totes les sèries televisives són tremendament tramposes. I no em parlis d'ER, que George Clooney podria ser motiu de divorci (i no pas amb tu).

    ResponElimina
  7. "Lost" em sembla una sèrie força original i innovadora. Res no té cap sentit, però t'enganxa. Quin mal hi ha en què et manipulin bé per passar-t'ho ídem? George Clooney és una anècdota en la sèrie que el va catapultar al "What else?".

    Per cert, que la tinc poc fresca, però a mi Placido també em sembla de les millors pelis que he vist mai.

    ResponElimina
  8. Òscar, aquesta és la gràcia de Plácido, que ens toca allà on cap sèrie ianqui ens pot arribar.

    ResponElimina
  9. Bonanza? Embrujada? Con ocho basta? uf! em sembla que estic una mica endarrerida ;)

    ResponElimina
  10. Ah! i Los hombres de Harrelson, "TJ al tejado!" :D

    ResponElimina
  11. Ho he intentat, he intentat enganxar-me a alguna de les séries eixes perquè dic si tot lo món parla pos serà que alguna cosa tenen... Afirme el que dius, no veig mai televisió, de fet no n'he tingut des de fa molt de temps i des de que he tornat al poble em molesta (menys de quatre a cinc de la vesprada). Em diuen "jo et deixe els DVD's d'esta" o "baixa't aquella d'allà", i ho intente, dic va, un capítol és poc, un altre... i diga'm simple, però ja sap a quin producte televisiu estic enganxada (tot i que esta temporada estan tots pa que els tanquen i no els deixen eixir, dels guionistes als actors)... a mi que em dure molts anys Pelayo en El Asturiano, sí, sóc fan d'Amar en tiempos revueltos, ahi sí que hi ha vida i mort i tot lo que vullga, quan els pega van carregant-se a la penya o enviant-los a Amèrica i van venint-ne de nous, la vida que és aixina...

    PS: de preadolescent veia Compañeros, però açò m'ho sabran perdonar, és més, si no saben el que és millor, però eixa série d'Antena3 mos va omplir el cap de pardals a totes les xicones de la meua classe: totes volíem un novio amb el monyo llarg, moto i malo malo malo.

    ResponElimina
  12. Em fan mandra les sèries. Baixer-me-les, comprar-les, jo què sé què cal fer per veure-les! Tinc un record fantàstic de Els Joves i d'Absolutament meravelloses, això sí. Aquesta última, m'agradaria tornar-la a veure ara que em sembla que encara em faria més riure. I sobre en Clooney, me n'he enamorat ara fa una setmaneta justament. Aiii

    ResponElimina
  13. 2 metros bajo tierra es una sèrie que em va agradar molt. Diferenta a totes les que havia vist. A mi m'agraden moltes series, llàstima que per horaris no les puc veure. El House, encara que es repeteix com l'all, em té enganxa't i sempre que puc la miro. I les mujeres desesperadas també m'agradava.

    ResponElimina
  14. Clídice, quan feien aquestes sèries que dius jo sí que mirava la tele, però tu ni havies nescut.

    ResponElimina
  15. Comtessa, la seva addicció a “Amar...” és prou coneguda; crec que amb això ja va ben servida, que no es tracta de passar-se el dia embadocada davant de la pantalla.

    ResponElimina
  16. Marta, a mi també em feia mandra i, quan t’hi poses, t’ocupa molt de temps, potser massa.

    ResponElimina
  17. Aris, jo per això me les miro quan ja han acabat la temporada, per poder veure-les sense que ningú em marqui horaris.

    ResponElimina
  18. Estic enganxat a "West Wing" (a la darrera temporada!)i encara tinc per veure "Yes, minister"!
    Ufff... tinc feina, encara!

    ResponElimina
  19. M'admira el partit que li treus al teu temps. ¿Potser fas com l'hiperactiu SM, que diu que només dorm quatre hores?

    El que més m'atrau del que dius es la naturalitat amb que la serie dius que tracte la mort, tocant-ne tots els registres possibles. A mi m'agradaria fer-ho, però si alguna vegada ho he intentat els pocs lectors que tinc han fugit com esperitats.

    Sobre les series: en vaig gaudir molt a l'època que la TV3, fent de necessitat virtut, es nodria sobre tot de la BBC (també de la ITV i la NBC). Enyoro l'Escurçó negre, el St. Elsewhere (A cor obert), el Sí Ministre, Allo allo, Els Joves o el genial Michael Crawford de "N'hi ha que neixen estrellats". Però ha passat molt de temps; ni jo soc el mateix ni la TV3 tampoc.

    ResponElimina
  20. Tirant, m'han parlat molt bé de "West Wing", especialment pels guions d'en Sorkin. I "Sí, ministre" la recordo també molt intel·ligent.

    ResponElimina
  21. Brian, no em comparis amb l'incansable Macip. El que passa és que jo, del poc que faig, en trec molt de profit.

    Aquest és el mèrit de la sèrie, convertir en entranyable material tan poc atractiu.

    I estic d'acord que les sèries de la primera TV3 (tret de Dallas) eren molt bones.

    ResponElimina
  22. us heu deixat la gran "jo, Claudi" quins actorassos. I és que R Graves els va donar molt bon material.

    ResponElimina
  23. ui! el joclaudi com si fos l'Amar de la comtessa per a mi! :)

    ResponElimina
  24. El cànon d'ara: The Sopranos i The Wire (l'ordre és important).
    Ah, i House, també, que en Laurie me pone.
    I Mad Men, perquè sempre estan fumant.

    I Jo, Claudio, Retorno a Brideshead, Arriba i Abajo, L'escurçor negre, Sí ministre, Poirot, Sherlock Holmes i jo que sé.

    I altaret a part, Northern Exposure, la del metge d'Alaska.

    O les gravo o les tinc en dvd, però no me les miro mai quan les emeten, que això és molt esclau.
    I de la primera Teletres, Dancing days, i mira que era dolenta. Però allà estava jo, cada migdia. I després, els comentaris de Monzó a la ràdio, amb en Vendrell i en Barnils i tota aquella colla. Quins tips de riure.

    En fi, el dimoni de les sèries. O de les llistes, ves.

    ResponElimina
  25. matildeeeee sense saber-ho, tu i jo, germanes de Carlus Eduardu da Souza Pradu Cardosu! i de l'Ouvirajara! ai! (sospir) Ei! i a Alaska me n'hi vaig un dia d'aquests a buscar el metge, espero que hi hagi anat en Jaus, que el Laurie me l'he demanat per reis ^^

    ResponElimina
  26. Tens raó, Kalamar, "Jo, Claudi" era molt bona: bons actors i una història immillorable.

    ResponElimina
  27. Aquesta sèrie la va comprar la meva filla i la vaig veure tota en DVD. ës una de les sèries que m'ho he passat molt bé. Faràs que la torni a revisionar.

    ResponElimina
  28. Matilde, de tant esnifar Bloom t'estàs tornant molt canònica.

    Quan encara mirava la tele també vaig seguir "Arriba y abajo" i "La duquesa de Duke Street" i "L'esclava Isaura" i "Falcon Crest". "Northern Exposure" l'havia entrevist alguna vegada i sempre pensava: llàstima que ja no miris la tele.

    Ara hem començat amb Mad Men: volem deixar de fumar.

    ResponElimina