La mort en família (1 de 2)

Més d’una vegada he dit que jo no mirava mai la televisió; i és cert. Això no treu que m’hagi empassat en DVD, i en sessions programades per mi mateix, algunes sèries històriques del mitjà com són “The prisoner” (“El prisionero”), “The Golden Girls” (“Las chicas de oro”), “Soap” (“Enredo”) o la gamberrada definitiva d’“Absolutely fabulous”. He llegit també els guions de “L’escurçó negre”, però això no pot comptar com experiència audiovisual.

En temps com els presents, en els que fins i tot gent tan poc sospitosa de modernitat impostada com Carlos Boyero o Javier Marías anuncia la bona nova d’unes sèries tel·levisives que superen la qualitat de qualsevol narració cinematogràfica i fins i tot literària, sembla aconsellable interessar-se per les últimes produccions del gènere. “The Sopranos”, “Lost”, “Deadwood”, “The Wire”, “House”, “Mad men” o “The Big Bang Theory” han estat proclamades fins a l’extenuació com a obres mestres que ningú no s’hauria de perdre. Després, quan es grata una mica, es descobreix que la unanimitat no és tan total, i que el que entusiasma alguns no convenç gens a uns altres. Com ha de ser.

Jo, que prefereixo anar sobre segur, he mirat enrere i he escollit per estrenar-me en la nova ficció tel·levisiva un clàssic com “Six feet under”, la sèrie que Alan Ball (el guionista d’”American Beauty”) va crear fa deu anys sobre el sentit de la vida i la mort a l’Amèrica contemporània. Aquí la va passar la 2, sota el títol de “A dos metros bajo tierra”, en horaris intempestius que només els més fanàtics pogueren seguir. En Josep i jo ens hem empassat els seus 63 episodis de cinquanta minuts i escaig en dos mesos i mig molt ben aprofitats, detall que pot servir com a indicador del seu altíssim poder addictiu, un poder al que per descomptat totes les sèries aspiren i que constitueix una bona mesura del seu èxit. Però més enllà de l’interès primitiu de saber “què passa després”, per a un espectador profà com jo, aquesta narrativa de llarg recorregut convida a postil·les diverses que no em privaré d’escriure, encara que puguin sonar càndides a consumidors més avesats.

Com tothom deu saber a aquestes alçades, “Six feet under” gira entorn de la família Fischer, propietaris d’una funerària a Los Angeles. La mort és un dels motius principals de la sèrie, un motiu d’interès universal, però del que rarament ve de gust parlar-ne. L’aposta és per tant audaç, especialment per a un públic americà, ja que de seguida es percep que a la gent d’aquell país els agrada mantenir la qüestió en territori tabú, per això es comprèn la seva insistència en l’embalsamament i els taüts oberts, on els difunts imiten a la perfecció l’aparença de vida. Tot i que el serial intenta presentar altres maneres de ritualitzar el comiat, no sempre ho aconsegueix (el funeral sicilià de la primera temporada, que sembla retransmès d'oïda pel Lonely Planet Channel, és absolutament ridícul).

Donada la profusió d’apareguts que tornen per visitar la família, sembla que la sèrie aposta per algun tipus de “vida” després de la mort, que tant es pot interpretar en el seu sentit més literal que com una mera projecció mental, fruit del record, el desig i la culpa. Aquest eficaç mecanisme del guió ofereix també de tant en tant un moment plenament ridícul, com quan apareix un “nasciturus”, producte d’un avortament, tot cofoi en el seu cotxet.

Les elucubracions que fan els diversos personatges sobre el sentit de la vida i de la mort tampoc no és que siguin particularment profundes, però representen tota una novetat en un producte de consum. Sorprèn la diversitat dels seus enfocaments, perquè la mort és contemplada de totes les maneres possibles: com una tragèdia, com un alliberament, com un absurd, com un fenomen grotesc o fins i tot com una broma. Sí, a la sèrie també hi ha lloc per l’humor, i no és sempre necessàriament negre. Precisament aquesta barreja de drama amb apunts d'humor és el que fa la sèrie tan atractiva i tan plena d'humanitat.