La mort en família (2 de 2)

Us he dit que “Six feet under” m’ha agradat molt? Heu sentit allò de “del cerdo me gustan hasta los andares”? Doncs això és el que m’ha passat, ras i curt. Motius?

Un dels talons d’Aquil·les de les sèries de llarga durada és que, per mantenir l’interès, els personatges s’han de trobar contínuament sumits en el conflicte, encara que sigui a costa de deformar amb inversemblança les seves psicologies. Així l’espòs modèlic de la primera temporada, pot esdevenir assassí en sèrie a la segona i acabar ensinistrant llúdrigues a Alaska a la sisena. Aquí, i sempre des de l'essència disfuncional dels Fischer i el seu entorn, els personatges canvien però dibuixen un arc coherent que s’adreça a una conclusió dissenyada amb regle i compàs. De fet les seves 5 temporades estan escrites de forma que fa impossible la seva prolongació, ja que tots els seus personatges acaben morint. I no us prengueu això com un "spoiler": estem entre adults i prou sabem que no serem aquí per sempre.

“Six feet under” té voluntat d’estil i, apart de la seva impecable factura visual, més pròpia del cinema que de la televisió, imposa les seves figures retòriques. Com per exemple el fos a blanc. O la narració d’una defunció a l’inici de cada capítol. O les projeccions oníriques, de vegades presentades com a tals, però d’altres destinades a enganyar l’espectador. O els diàlegs amb els difunts, de sobte ressuscitats per interpel·lar els vius i donar-los la rèplica.

Fins i tot el detall menor dels títols de crèdit és preciós, tant per les seves imatges com per la fantàstica sintonia de Thomas Newman. Qui aguantaria sense badallar, i gairebé amb excitació, 63 vegades la mateixa seqüència? D’això en dic excel·lència.

Dels actors principals, tots desconeguts per a mi, només en puc dir meravelles i dels seus personatges encara més. He arribat a conèixer-los com si fossin de la família. Si m’he de quedar amb algú, potser escolliré la Brenda que fa Rachel Griffiths, la dona-munt-de-problemes de qui no pots evitar enamorar-te (la mare que interpreta Frances Conroy i la Claire de Lauren Ambrose també són tela marinera). I llavors hi ha tots els secundaris habituals i aquí t’hi pots trobar pesos pesants de l’actuació com Richard Jenkins, Joanna Cassidy, Richard Cromwell, Patricia Clarkson o Kathy Bates. Quina festassa!

Un altre motiu de sorpresa ha estat la llibertat amb la que es parla i es mostren temàtiques controvertides. Mai no m’hauria esperat contemplar en un producte televisiu nus integrals i fins i tot un primer pla d’un penis amb un piercing (m’informen que, de moment, aquestes coses només les fa la HBO). Homosexualitat, drogues o avortament són abordats com a fets integrats a la quotidianitat familiar, no com a anomalies dignes d’estudi mèdic.

Més estranya em resulta l’exagerada propensió religiosa d’alguns dels personatges, tot i que els ateus també hi som representats (gràcies, Brenda!). Sembla que les activitats parroquials són una dèria molt americana, però afortunadament afecta només les dues primeres temporades. La cinquena temporada és (gairebé) una pura meravella i conclou amb el que ha estat considerat (justament) com un dels millors programes de televisió de tots els temps. El tràiler de promoció ja s’ho val.

Només em pregunto fins a quin punt el consum d’aquestes sèries americanes acabarà afectant els nostres costums. Xoca, per exemple, la poca fisicitat de les relacions que no siguin estrictament sexuals, la dependència a tota mena de teràpies o el mercantilisme que presideix qualsevol intercanvi. De moment, encara no funcionem així, però cap allí hi anem. Acabarem també nosaltres cobrant per fer de cangur del nostre nebot?

Res, la seva conclusió ens va deixar tan buits com si haguéssim perdut de sobte tota la família. De tant en tant encara miro d'amagat la seva devastadora seqüència final: un veritable atemptat pels llagrimals. Ara mateix em sembla que cap sèrie televisiva estarà a l’alçada d’aquesta. Ho estem intentant amb “Mad men”, però no sé… Ja us diré.