Dissecció d’un vídeo

“Anatomía de un instante” de Javier Cercas és per partida doble la crònica d’un fracàs i la crònica d’un triomf. El fracàs inicial, l’intent de Cercas d’escriure una novel·la sobre el cop d’estat del 23-F, esdevingué finalment el llibre que ara podem llegir: una narració literària dels fets d’aquell dia, dels seus protagonistes i del seu abans i després. No estic segur que el resultat sigui el millor dels Cercas possibles, però com que ha rebut el Premi Nacional de Narrativa, caldrà parlar del triomf del novel·lista.

L’altre fracàs i l’altre triomf seria el del mateix cop d’estat: fracassat com a tal, però del que en resultaren conseqüències positives com la consolidació de la democràcia o la condemna pública a les actituds més retrògrades del vell franquisme (tot s’ha de dir, també oferí a la Corona un paper estabilitzador del que difícilment ens podrem desempallegar). Per tant, hom no sabria dir si el cop va ser un malson o una benedicció.

Cercas, que és jove, però també gat vell, ho explica tot amb claredat persuasiva i trenca alguns falsos records que tots tenim sobre la infausta data com, per exemple, que el cop el veiéssim en directe per televisió. També remarca la passivitat inicial de tota la societat civil, incapaç de condemnar el cop, un fet que tothom ha mirat d’oblidar. Estilísticament abusa de la repetició retòrica de frases, com si ens volgués conduir sempre al centre del mateix laberint. Però també troba relacions i simetries que il·luminen la història com només ho podria fer un artista. En la seva repetida contemplació del vídeo de l’assalt al congrés, prem la tecla STOP diverses vegades.

La descripció del que veu és fàcil, les lectures que n’extreu no ho són tant. Cercas es fixa en els tres protagonistes que no han obeït l’ordre de “todos al suelo”. Són Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, tres figures aparentment allunyades, però de connexions evidents. En imatge especular, els tres autors visibles del cop, Armada, Milans del Bosch i Tejero representen els tres antagonistes ideals per cadascun d’ells. També és brillant la comparació d’Adolfo Suárez amb el general della Rovere de la pel·lícula de Roberto Rossellini: el trepa sense escrúpols que assoleix finalment la dignitat de l’heroi.

La narració detallada i desesperadament circular del cop comença amb força, però per a mi acaba sent tediosa en el tram final, quan es descriuen minuciosament les mil i una trobades dels conspiradors. Sortosament l’epíleg, que connecta Suárez amb el pare recentment desaparegut, tanca el llibre de forma molt satisfactòria.