dimarts, 30 de novembre del 2010

a.

Sóc una veu que parla ara aquí, a la primera línia del text. Una veu, de moment sense nom, que pot trencar el seu anonimat quan vulgui. No cal sinó dir: em dic. I afegir-hi un mot. Amb aquest gest, arbitrari i efectiu, tot d’una la meva veu prendrà relleu i color, no encara la presència plena d’un cos tridimensional, però sí el seu esbós que aniràs dibuixant amb els teus prejudicis. Com qui aixeca el primer tel de la ceba, el nom em donarà segurament un sexe i un origen, fins i tot una edat, fins i tot una història, si tens la imaginació prou viva.

No, no diré encara el nom; en podria dir qualsevol i qualsevol valdria per a tu i per a mi. Tu te’n refiaries tant si dic un nom com si en dic un altre: no tinc cap motiu per mentir-te, què en trauria? De debò creus que un nom canvia alguna cosa? Potser per a tu, si ets dels que es lliuren a la lectura amb plena credulitat, un nom és un primer pont, l’inici d’una connexió entre tu i jo. Però no et conec, el teu nom és multitud, i també podries ser algú que malfia del narrador i espera el gir del guant enmig de la frase.

Deixem-ho, doncs, només en això: sóc aquí i et parlo. Assegut en una cadira de boga de respatller vertical, sense envernissar, amb una taula rústega al davant on he posat les mans planes. Hi ha una finestra oberta al davant des de la qual veig les branques pelades del llimoner, i una clapa d’herba i el camí que passa entre els marges i els terrossos tristos de novembre. Són les cinc de la tarda i el sol ja decau a la meva esquena. L’ombra que fa la casa apaga la vista des de la finestra i fa més viu el cel de l’horitzó.

Sobre la taula, a la meva esquerra, hi ha tres llibres apilats i col·locats de manera que no puc llegir-ne els títols. Al seu costat, un pot de fang cuit on deso els estris d’escriure, un quadern quadriculat obert i un got amb un dit de vi negre. Agafo un bolígraf amb la mà dreta, sóc esquerrà, ressegueixo amb la seva punta les vetes de la taula, tres vetes que serpegen en paral·lel: tres línies negres.

No. Corregeixo. No hi ha cap got amb un dit de vi negre. En el seu lloc hi ha un paquet de Chester amb un encenedor vermell transparent al damunt. I un cendrer tacat de cendra, però sense restes de cigarreta. Ho estàs veient? Mira, ara m’aixeco i tanco la finestra, perquè començava a fer fresca; i potser sí que aniré a buscar un got de vi. Negre? Si dic negre, te l’imaginaràs negre, encara que jo estigui bevent vi blanc. O salfumant. No creguis tot el que et diuen els desconeguts, que no t’ho van ensenyar els teus pares?

Ara t’he fet dubtar, oi? Et preguntes fins a quin punt és cert que hi ha una taula, una cadira de boga i un llimoner. No et trenquis el cap negociant el que hi és i el que no, t’ho posaré fàcil: ni cadira ni taula, ni finestra ni res. Tot pura invenció: t’he dit una cosa, te’n podria haver dit una altra. En l’únic que no t’he mentit és en els marges, però no es tractava dels marges dels bancals sinó dels que envolten el text com si formessin una cel·la. El que anomeno la meva presó blanca. Per on em passejo fent camí de lletres sempre endavant i avall, saltant els marges dels paràgrafs per comprovar que continuo presoner.

Sí, l’única certesa de la meva veu és que podré anar clamant fins que em cansi, que ningú no em traurà d’aquí. No seràs tu qui ho faci, oi que no? No, és clar, no pots: la típica excusa del lector impotent per modificar un text. Conformat a una traducció mental del seu significat, fixada ja per sempre i sense possibilitat de redempció.

L’última esperança que em queda, remota i poc versemblant, és la presència d’una instància més alta, una diguem-ne divinitat improbable que m’alliberi. Caldrà que superi el meu escepticisme innat per improvisar una pregària i elevar-la a un déu ignot i, qui sap, si arriba a les seves orelles, potser m’atorgui la gràcia menor d’una fugida via un hipervincle.

33 comentaris:

  1. Moderació, senyoreta Clídice, som entre escèptics!

    ResponElimina
  2. modera ... què? hauré de parlar amb en Puigmalet que em deixi un diccionari ;P

    ResponElimina
  3. Allau,
    Podries escriure només paraules a l'atzar. Si les diguèssis tu, jo els trobaria el sentit.

    ResponElimina
  4. Magnífic text!
    Però compte que els comentaristes també podem enganar. Ara t'he fet dubtar?
    Magnífic text, Senyor Allau.

    ResponElimina
  5. Si no et fa res, a., t'agafo un Chester, que m'he quedat sense tabac. I obro la finestra.

    ResponElimina
  6. Segur que sí, Òscar, segur que no.

    ResponElimina
  7. Vigila, Glòria, que sovint ni jo mateix m’entenc.

    ResponElimina
  8. Sí que m’has fet dubtar, Vida. Per un moment no sabia si eres dels comentaristes inventats o dels de debò.

    ResponElimina
  9. Fes, Matilde, però no tenen gust a res.

    ResponElimina
  10. Ets l'Allau, no? o qui ets? ara em fas dubtar

    ResponElimina
  11. Aris, sóc l'Allau de tota la vida, així em van batejar.

    ResponElimina
  12. no ho podies haver escrit millor.... eres tu però, qui parlava?

    un text de veritat, un text magnífic!

    ResponElimina
  13. No totes les allaus són violentes. D'acord que n'hi ha que fan estralls, que estronyen boscos i colguen a la gent, però jo he vist allaus dolces, que s'esllavissen pausades per acabar deixant, enmig del llenç impecable del pendís, una grafia que tant té a veure amb la gravetat com amb la lleugeresa.

    ResponElimina
  14. Brillant... gràcies per aquest regal d'intel·ligència.

    S'agraeix...

    ResponElimina
  15. Lolita, a la pregunta “eres tu?”, puc respondre “sí, era jo”, però no veig que això deixi la situació més clara.

    ResponElimina
  16. Girbén, és molt bo això que dius sobre les allaus o almenys a mi m’ho sembla. No sé què en pensarà el propietari de la veu de dalt.

    ResponElimina
  17. Parla, parla, parla, no deixis de parlar :)

    ResponElimina
  18. Doncs jo crec que l'assassí es diu B. Logger. Fantàstic com la definició de diccionari dins d'ell mateix.

    ResponElimina
  19. Calla, Wander, calla, quin cansament.

    ResponElimina
  20. Senyor metaPuig, fantàstic o massa real?

    ResponElimina
  21. Des que visito blogs (i fa temps) no havia llegit un text escrit amb tanta intel·ligència. T'ho dic sense cap voluntat d'afalagar gratuïtament.
    Has escrit fet una definició perfecta del que és la literatura.
    Salut!

    ResponElimina
  22. pues yo lo veo claro, claro como el agua clara, veo la mesa y los libros apilados, el cuaderno y el boli,veo a traves de la ventana ya cerrada, las ramas peladas del limonero... a tí no te veo pero te siento en la quietud y el movimiento de tu precioso escrito.

    gracias

    ResponElimina
  23. Pilar, la voz quería escapar y tú has optado por instalarte dentro del texto...

    ResponElimina
  24. La veritat és que aquest apunt m'ha fet pensar sobre els blogs, vès per on. D'un text enginyós en brollen una col·lecció de comentaris la majoria tan breus com exemplars d'una certa forma de llegir i de crear vincles socials. Me'l guardaré pel dia que em decideixi a fer una nova valoració d'aquesta esfera blogaire tan particular i de vegades paradoxal.
    Sense desmerèixer gens el teu text, alguns comentaris indiquen que hi ha gent que no ha llegit res més que blogs en la seva curta vida.

    ResponElimina
  25. Lluís, fins i tot des de la teva fatiga respecte el medi, has de reconèixer que hi ha alguna cosa d'admirable en aquesta interacció, gairebé immediata, sempre inesperada entre autor i lector. Jo encara em sorprenc i continuo treient-ne profit.

    ResponElimina
  26. Allau, a mi em sembla que t'ho passes molt bé. I què bonica la imatge de les allaus que t'ha regalat en Girbén...

    ResponElimina
  27. Marta, i és clar que m'ho passo bé! Si no, em dedicaria a una altra cosa.

    ResponElimina