a.

Sóc una veu que parla ara aquí, a la primera línia del text. Una veu, de moment sense nom, que pot trencar el seu anonimat quan vulgui. No cal sinó dir: em dic. I afegir-hi un mot. Amb aquest gest, arbitrari i efectiu, tot d’una la meva veu prendrà relleu i color, no encara la presència plena d’un cos tridimensional, però sí el seu esbós que aniràs dibuixant amb els teus prejudicis. Com qui aixeca el primer tel de la ceba, el nom em donarà segurament un sexe i un origen, fins i tot una edat, fins i tot una història, si tens la imaginació prou viva.

No, no diré encara el nom; en podria dir qualsevol i qualsevol valdria per a tu i per a mi. Tu te’n refiaries tant si dic un nom com si en dic un altre: no tinc cap motiu per mentir-te, què en trauria? De debò creus que un nom canvia alguna cosa? Potser per a tu, si ets dels que es lliuren a la lectura amb plena credulitat, un nom és un primer pont, l’inici d’una connexió entre tu i jo. Però no et conec, el teu nom és multitud, i també podries ser algú que malfia del narrador i espera el gir del guant enmig de la frase.

Deixem-ho, doncs, només en això: sóc aquí i et parlo. Assegut en una cadira de boga de respatller vertical, sense envernissar, amb una taula rústega al davant on he posat les mans planes. Hi ha una finestra oberta al davant des de la qual veig les branques pelades del llimoner, i una clapa d’herba i el camí que passa entre els marges i els terrossos tristos de novembre. Són les cinc de la tarda i el sol ja decau a la meva esquena. L’ombra que fa la casa apaga la vista des de la finestra i fa més viu el cel de l’horitzó.

Sobre la taula, a la meva esquerra, hi ha tres llibres apilats i col·locats de manera que no puc llegir-ne els títols. Al seu costat, un pot de fang cuit on deso els estris d’escriure, un quadern quadriculat obert i un got amb un dit de vi negre. Agafo un bolígraf amb la mà dreta, sóc esquerrà, ressegueixo amb la seva punta les vetes de la taula, tres vetes que serpegen en paral·lel: tres línies negres.

No. Corregeixo. No hi ha cap got amb un dit de vi negre. En el seu lloc hi ha un paquet de Chester amb un encenedor vermell transparent al damunt. I un cendrer tacat de cendra, però sense restes de cigarreta. Ho estàs veient? Mira, ara m’aixeco i tanco la finestra, perquè començava a fer fresca; i potser sí que aniré a buscar un got de vi. Negre? Si dic negre, te l’imaginaràs negre, encara que jo estigui bevent vi blanc. O salfumant. No creguis tot el que et diuen els desconeguts, que no t’ho van ensenyar els teus pares?

Ara t’he fet dubtar, oi? Et preguntes fins a quin punt és cert que hi ha una taula, una cadira de boga i un llimoner. No et trenquis el cap negociant el que hi és i el que no, t’ho posaré fàcil: ni cadira ni taula, ni finestra ni res. Tot pura invenció: t’he dit una cosa, te’n podria haver dit una altra. En l’únic que no t’he mentit és en els marges, però no es tractava dels marges dels bancals sinó dels que envolten el text com si formessin una cel·la. El que anomeno la meva presó blanca. Per on em passejo fent camí de lletres sempre endavant i avall, saltant els marges dels paràgrafs per comprovar que continuo presoner.

Sí, l’única certesa de la meva veu és que podré anar clamant fins que em cansi, que ningú no em traurà d’aquí. No seràs tu qui ho faci, oi que no? No, és clar, no pots: la típica excusa del lector impotent per modificar un text. Conformat a una traducció mental del seu significat, fixada ja per sempre i sense possibilitat de redempció.

L’última esperança que em queda, remota i poc versemblant, és la presència d’una instància més alta, una diguem-ne divinitat improbable que m’alliberi. Caldrà que superi el meu escepticisme innat per improvisar una pregària i elevar-la a un déu ignot i, qui sap, si arriba a les seves orelles, potser m’atorgui la gràcia menor d’una fugida via un hipervincle.