Estimada Amélie

Nothomb vista per Sarah Moon

Estimada Amélie Nothomb,

Sóc un soldat de 2ª classe de l’exèrcit americà, em dic Melvin Mapple, em pot anomenar Mel. Sóc destinat a Bagdad des del principi d’aquesta refotuda guerra, fa més de sis anys. Li escric perquè pateixo com un gos. Necessito una mica de comprensió i vostè em comprendrà, ho sé.

Respongui’m. Espero llegir-la aviat.
Melvin Mapple
Bagdad, 18/12/2008

Amb aquest potent inici, habitual a la casa, comença Amélie Nothomb “Une forme de vie” (Albin Michel, 2010) i ja no et deixa anar durant les 160 pàgines següents. Nothomb arriba puntualment a la seva cita anual, com ho fan les pel·lícules de Woody Allen i el Beaujolais Noveau, i ho fa amb sorpreses, amb el seu amor pel que és una mica “bizarre” i amb les seves perspicaces observacions sorgides d’un punt de vista que evita els clixés.

En aquesta ocasió la narració es centra en la pròpia escriptora i un misteriós corresponsal que la fascina. L’inici del llibre, amb les seves connexions entre obesitat, guerra, culpa i “body art”, remet a altres obres autobiogràfiques de l’autora com “Biografia de la fam”, on ja parlava dels seus transtorns alimentaris. Més endavant deriva vers una reflexió sobre les relacions entre l’escriptor i els lectors, sense que això impedeixi que la intrigant trama continuï avançant.

Com que Nothomb qualifica el seu llibre de “novel·la”, no sé fins a quin punt s’han de prendre seriosament els fets que explica. Costa de creure que una autora de la seva popularitat respongui personalment totes les cartes que rep, però per altra banda, d’una dona tan excèntrica es pot esperar qualsevol cosa. Precisament en algun moment del llibre intenta aclarir que, malgrat les seves rareses, és una persona amb sentiments i capacitat de compassió, no sigui cas que la confonguin amb els personatges més cruels de les seves novel·les. El desenllaç de la història entra indubtablement en el terreny de la ficció.

Sigui document o invenció, el que importa és que ens parla de la nostra realitat i continua donant-nos motius per a pensar. No, encara no m’he cansat de les píndoles vitaminades d’Amélie Nothomb i continuaré esperant-les com al sol de la tardor.

Us deixo un interessant “échantillon” que pot ser pertinent també pels blocs i les desvirtualitzacions:

Rars són els éssers la companyia dels quals em resulta més agradable que no ho seria una missiva seva —suposant, és clar, que posseeixin un mínim de talent epistolar. Per a la majoria de la gent aquesta asseveració constitueix la confessió d’una feblesa, d’un dèficit energètic, d’una incapacitat d’afrontar la realitat. “Vostè no estima de debò les persones”, ja m’han etzibat. Jo em revolto: per què els individus han de ser forçosament més vertaders quan els tenim al davant? Per què la seva veritat no apareixeria millor, o senzillament de forma diferent, a l’epístola?

L’única certitud és que això depèn de les persones. Hi ha gent que guanya amb el tracte i d’altres que guanyen quan se les llegeix. De totes maneres, fins i tot quan estimo algú fins al punt de viure amb ell, tinc la necessitat que també m’escrigui: un lligam no em sembla complet sinó comporta una part de correspondència.

Hi ha persones que conec únicament a través de l’epistolari. És cert que sento la curiositat de veure’ls, però no és de cap manera indispensable. I conèixe’ls no seria inofensiu. En això, la correspondència participa d’aquesta important qüestió literària: cal conèixer en persona els escriptors?

No existeix resposta, perquè n’existeixen masses.

(…)

Amb els corresponsals regna una idèntica absència de llei. Però la meva tendència natural m’empeny a no conèixe’ls en persona, menys per prudència que per aquell motiu expressat sublimement en un prefaci proustià: la lectura permet descobrir l’altre, tot conservant aquella profunditat que només és té quan s’està sol.