Fa una setmana parlava de com de malament envelleixen alguns rockers. Espero que Elvis Costello no se senti ofès per incloure’l en el paquet, ja que va complir 56 anys l’agost darrer. Una criatura, vaja.
L’Elvis, al contrari que en Ferry, ha fet tots els papers de l’auca. Va començar la carrera com a “angry young man”, però aviat va submergir-se en el pop pur, va provar la música d’arrels americanes, va fer de “crooner” i de cantant de “lieder”, va escriure ballets i flirtejà amb el jazz… El ben moblat cap de Costello havia mantingut fins al moment totes aquestes facetes raonablement separades. Mai des del seu indigest “Spike” havia enregistrat un disc tan eclèctic com aquest “National Ransom” que acaba de publicar i, a diferència d’aquell, aquí les cançons són especialment potents, fins i tot asseguraria que és el seu millor disc des del canvi de mil·lenni.
Folk-rock, new wave, americana, balades i fins i tot cabaret conformen un aplec de temes d’allò més atractiu. Produeix l’habitual T-Bone Burnett i l'acompanyen vells amics com Steve Nieve, Pete Thomas, Marc Ribot o Leon Russell, encara que la nòmina és molt extensa i s’adequa a cadascuna de les cançons incloent-hi algun arranjament de cordes o de vents.
La portada de Tony Millionaire la trobo també molt bona i lliga amb el tema de la cançó que dóna títol al disc: l’eterna cobdícia del sistema capitalista.
L’Elvis, al contrari que en Ferry, ha fet tots els papers de l’auca. Va començar la carrera com a “angry young man”, però aviat va submergir-se en el pop pur, va provar la música d’arrels americanes, va fer de “crooner” i de cantant de “lieder”, va escriure ballets i flirtejà amb el jazz… El ben moblat cap de Costello havia mantingut fins al moment totes aquestes facetes raonablement separades. Mai des del seu indigest “Spike” havia enregistrat un disc tan eclèctic com aquest “National Ransom” que acaba de publicar i, a diferència d’aquell, aquí les cançons són especialment potents, fins i tot asseguraria que és el seu millor disc des del canvi de mil·lenni.
Folk-rock, new wave, americana, balades i fins i tot cabaret conformen un aplec de temes d’allò més atractiu. Produeix l’habitual T-Bone Burnett i l'acompanyen vells amics com Steve Nieve, Pete Thomas, Marc Ribot o Leon Russell, encara que la nòmina és molt extensa i s’adequa a cadascuna de les cançons incloent-hi algun arranjament de cordes o de vents.
La portada de Tony Millionaire la trobo també molt bona i lliga amb el tema de la cançó que dóna títol al disc: l’eterna cobdícia del sistema capitalista.
Corren esperitats
Com en una rebequeria infantil
Mentrestant nosaltres treballem cada dia
Per saldar el rescat nacional.
Cada cançó s’acompanya d’una acotació que la lliga a un determinat moment històric. Aquest “Slow drag with Josephine”, per exemple, rep l’etiqueta “Sota el Codi Napoleònic - 1921” i sembla evocar un món de bordells, sòrdids i alegres, potser a Nova Orleans.
“One bell ringing”, dedicada a Jean Charles de Menezes, el noi brasiler assassinat per la policia al metro de Londres el 22 de juliol de 2005, és tan plena d’emoció i de ràbia com el tema requereix.
I encara altres meravelles que no he trobat encara “enyoutubades” com l'encisadora balada retro “You hung the moon”. Una recomanació, la d'aquest disc, sense paliatius.
En mi opinión, Costello es uno de los tantos sobrevalorados iconos del pop.
ResponEliminaSi ha de pasar a la historia por algo, no será por su útimo disco sino por una canción, Shipbuilding. Pero aquí el mérito se lo vamos a atribuir a Robert Wyatt, si usted está de acuerdo.
A mí me gustó mucho la versión de let's misbehave que cantó para la película "De-lovely"
ResponEliminaJa saps, Allau, el respecte que li tinc a l'autor de l'himne blocaire per excel·lència: Everyday I write the blog; ai no! que era Everyday I write the book!
ResponEliminaAi Allau! que no m'arriba, tan net i polit, tan endreçat i tan bé que ho fa! :(
ResponEliminaAlastair, eso de sobrevalorado será un eufemismo para decir que a ti no te acaba de convencer. No pasa nada. Lo de pasar a la historia es una cuestión harto variable y que difícilmente podremos establecer tú y yo, y más con un artista contemporáneo; però, por favor, no reduzcas 30 años de carrera a la preciosa "Shipbuilding". Algo más habrá hecho el buen hombre!
ResponEliminaSufur, a mi también (es una película que me divirtió mucho). Creo que hace años que está tomando lecciones de canto: acabará interpretando estandards en Las Vegas.
ResponEliminaGirbén, no hi havia caigut, "Everyday I write the blog", real com a la vida mateixa.
ResponEliminaPolit, Clídice? No insistiré, que aquí hi ha llibertat de culte.
ResponEliminaCrec que fa poc en Leblansky també va mencionar aquest Costello. Jo recordo que m'havia esforçat a escoltar-lo, però sempre m'encallava als pocs minuts. Em demano què ho fa que amb alguns connectis de seguida i amb els altres no hi hagi manera. Amb algunes patums de la música anglosaxona em passa això, i després em renyen per la falta de sensibilitat... però no me'n surto. Fa poc se'm va escapar que en Van Morrisson és un muermo insuportable i em va caure una bronca monumental.
ResponEliminaSí, Lluís, ja recordo el teu comentari a can Leb. No passa res. Parlar malament de Van Morrison em sembla d'una gran gosadia; pel teu bé, t'aconsello que no ho facis gaire en públic.
ResponEliminaRobert Wyatt es tot una altre cosa :))
ResponEliminaEvidentment, Prat, Wyatt és una altra cosa. I es pot estimar igualment al pare i a la mare. I fins i tot a la cunyada. Però jo avui havia vingut a parlar del meu llibre (el que escric cada dia).
ResponElimina